Com “Jo Competeixo” s’ha convertit en un himne

17.05.2017

La setmana passada els Manel van fer un concert conjunt amb el PAWN Gang, arran del retorn d’iCat a les ones. Es tractava d’una combinació provocativa, amb la gràcia de barrejar dues generacions diferents i dos estils musicals sideralment allunyats. Buscant l’enllaç del vídeo, vaig resar per trobar-me una joia. I una joia és el que em vaig trobar: en lloc de solucionar la papereta els uns tocants les cançons dels altres i viceversa, les dues bandes van suar per oferir una actuació creada especialment per a l’ocasió. El resultat, com no podia ser d’una altra manera, va ser la típica baralla de galls entre rapers, però el que a mi em va cridar l’atenció va ser la base musical: Jo competeixo, la cançó que dona nom al darrer disc de Manel.

Reproducció a reproducció, concert a concert, Jo competeixo s’ha convertit en un himne. Ha estat un procés de maduració llarg, perquè una peça de 8 minuts i 34 segons sense tornada reconeixible és la definició d’antiviral. Però a vegades, la raresa i l’obscuritat que rodegen a un tema musical exerceixen una atracció irresistible. Jo competeixo demana la complicitat de qui l’escolta, i en un moment en què les cançons s’aixequen les faldilles d’entrada per ensenyar tota la mercaderia, un tema que demana una relació llarga i estable ressuscita l’heroi romàntic que duem dins.

Seqüència d’enamorament en 3 etapes. El primer cop que escoltes el disc, la cançó arriba al final, quan la inflamació de la novetat ha remès, consumits els litres de gasolina pels hits més obvis. És un mal moment per escoltar-la i el més normal és fotre’s de morros amb l’opacitat i la durada de la peça i, abans que acabi, haver retornat a Les Cosines. La segona fase dura unes quantes setmanes i és obra i gràcia de la funció de reproducció aleatòria, que fa irrompre el tema inesperadament mentre fas una altra cosa, permetent-te arribar més lluny que mai. Amb la resta de peces del disc avorrides, Jo competeixo et fascina i comences a submergir-t’hi. La darrera fase és quan tens entrades per un concert: fa dies que t’empasses la discografia dels Manel en bucle esperant l’actuació i Jo competeixo ja és una de les teves preferides, però el pessimisme català t’ha generat una pregunta incòmoda al voltant de la nova sonoritat de la banda i, especialment, del seu tema final. “Seran capaços de fer-ho bé en directe?”. Aleshores l’escoltes, i la veus, i tot està bé, i ja és un clàssic que t’acompanyarà per sempre.

Jo competeixo té una base de dos acords, els mateixos tota l’estona, sobre la qual passen moltes coses. Sempre travessada pels sintetitzadors que caracteritzen la proposta electrònica del disc, el tema és fosc, amb guitarres dures, melodies en modalitats menors i una reverberació omnipresent que revesteix la cançó d’estranyesa i solemnitat. Però la desviació més exòtica del viatge musical és la que porta la peça cap al hip hop, quan Guillem Gispert fraseja amb la velocitat i l’agressivitat d’un MC sobre una base de percussió quasi despullada. Aquesta digressió explica la idiosincràsia de la cançó, tan capaç de generar un enfrontament còmplice amb la gent de la PAWN Gang com de fer entrar en èxtasi a convergents amb les camises arremangades durant el Festival de Cap Roig.

Estructurada en forma de monòleg interior excitat, en la venerable tradició joyceana del flux de consciència, Jo competeixo ens explica una història en primera persona. Una de les claus de la cançó és la mutabilitat del “jo” que la canta: com si fos la personificació de l’esperit competitiu, la veu bascula entre la màxima universalitat “Seré fill, amic, germà company, veí de l’ascensor, amant, seré soci, seré fan…” i l’absoluta concreció “[seré] la còlera del cantant del grup català revelació del 2008”. Gràcies al collage brillant d’imatges que evoquen la competitivitat de la qual tots som capaços, el tema ens segresta, i gràcies a les frases que insinuen referències estrictament personals, Gispert és capaç d’infondre la veu d’una violència sentida i autèntica. Proveu de recitar “Primer miro amb respecte, com qui ha gaudit d’una lluita igualada / però, si us hi fixeu, porto el somriure de qui s’aguanta una riallada”, sense evocar una privadíssima fantasia de victòria.

Però què ens volen dir els Manel amb aquesta cançó? Gispert ho ha explicat en unes quantes entrevistes “Si vius competint, la derrota t’espera a qualsevol cantonada”, o “la història d’algú corromput per la competitivitat que, per culpa d’això acaba perdent la llibertat”. Però una cosa és de què va la cançó, i l’altra com ens fa sentir sobre el que explica. I és aquí on surt el talent de la banda per la ironia i l’ambigüitat. Jo competeixo està dissenyada per atrapar el sentiment de competitivitat en una dialèctica irresoluble: d’una banda, se’n presenta com una pulsió ridícula condemnada a la insatisfacció perpètua, de l’altra, la força de la cançó promet un determinat tipus de glòria només a l’abast d’aquells qui competeixen. La bellesa d’“els primers brots de la Primavera” que uns juren haver vist “en fórmules matemàtiques / surant en l’harmonia de les esferes”, acompanyada en el principi de la cançó d’una música grandiloqüent i calmada, sembla una proposta insípida si la contraposem amb l’energia vibrant de la veu que més endavant ens recorda que “la destral de guerra mai s’enterra / i s’esmola en la fosca”. Jo competeixo se’n riu de la competitivitat alhora que no pot evitar exaltar-ne l’èpica, posant-nos davant la tria entre una existència descafeïnada i la “derrota segura”. Faula anticapitalista o un cant dionisíac a l’etern retorn del conflicte? M’agrada pensar que una mica de les dues.

Els darrers mesos, he vist més fragments de Jo competeixo en estats de Facebook i peus de foto d’Instagram que de cap altra cançó catalana. Això demostra que existeix un altre tipus de viralitat. I és que les propietats de la cançó la fan insospitadament perfecta per al 2.0 perquè és prou bona per superar el filtre de la vergonya a les xarxes socials i, a més, ens regala prou imatges memorables per fer-nos sentir únics i especials en la tria d’un passatge concret. Precisament perquè no té una tornada icònica, qualsevol part de la cançó que nosaltres escollim ho pot ser. A més, l’ambigüitat de la lletra sempre permet el joc d’especular sobre si qui la comparteix ho fa des de la ironia o des del convenciment. Pocs senyals ens parlen de la grandesa d’una cançó millor que la seva capacitat per convertir-se en un contenidor a través del qual la gent expressa estats d’ànim que poden ser, directament, contradictoris.