Com i què hem d’ensenyar a les aules del segle XXI?

11.07.2012

S’han publicat les actes del ‘I Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat. Com i què hem d’ensenyar a les aules del segle XXI?,’ que va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans el 14 d’octubre de 2009. A continuació us oferim el pròleg que han escrit els coordinadors del simposi, Daniel Casals i Francesc Foguet.

 

Mercè Rodoreda

 

Els canvis que s’han produït recentment en els diversos nivells educatius han estat tan dràstics i tan profunds que es fan difícils d’assumir a curt termini. No tan sols s’han transformat el model de gestió de les institucions educatives –per la via de la privatització creixent– o els aspectes metodològics dels estudis –amb l’aplicació de disposicions confuses i divergents–, sinó que sobretot s’ha atacat el nucli de l’educació: l’estructura, els continguts i la finalitat que té en la societat actual. Poden les universitats i els instituts públics regir-se per criteris de l’empresa privada? Sí, naturalment, però el fracàs és segur. Com apunten diverses veus crítiques amb el panorama actual de l’educació, el canvi de paradigma, causat per la pressió del capitalisme neoliberal i l’aquiescència dels poders públics, ha convertit el món educatiu en una mena de “reducte amenaçat”.

Mentre des de tribunes diverses es formulen crítiques a tort i a dret a la secundària i a la universitat, el professorat es resisteix, en primera línia, a devaluar o enfonsar encara més l’ensenyament públic. Perquè el fet d’aplicar directrius pedagògiques que les proves pilot o les experiències en altres sistemes educatius evidencien que són suïcides o, si més no, inoperants, resulta un contrasentit que no pot ser gens saludable. Des dels òrgans de direcció o de govern, en canvi, s’accepten acríticament massa sovint, sota la pressió de les instàncies superiors, les consignes vingudes des de les altures –en bona part contradictòries o difuses– i tota l’equívoca parafernàlia conceptual –eficiència, eficàcia, excel·lència, competències, lideratge, flexibilitat, etcètera– plagiada dels valors empresarials del capitalisme més salvatge.

La sensació de “crisi”, secundada del descrèdit cap a la professió docent i les batzegades que rep des de totes bandes, ha abocat bona part del col·lectiu al desencís, a la desil·lusió i a la indefensió. A la secundària i a la universitat, a peu d’aula, cada vegada es té més la certesa que s’assisteix a una degradació galopant en els continguts –la matèria dels somnis– i els nivells de coneixement exigibles. Les grans proclames polítiques i les campanyes publicitàries des de les instàncies educatives no serveixen per pal·liar la convicció que ni la reforma educativa, ni l’adaptació a l’EEES, no s’han fet bé. Per diverses raons. D’entrada, perquè no s’hi ha tingut present el professorat. Les “reformes” tant de la secundària com, amb un abast diferent, de la universitat no han partit del consens dels agents implicats, sinó de la imposició a cops de decret. Si amb això no n’hi hagués prou, les reformes s’han perpetrat sense destinar-hi els recursos humans i materials per fer-les viables. Perquè, en el fons, hi han jugat més interessos aliens, amb propostes de models divergents, que no pas estrictament educatius. Tot s’ha engiponat massa de pressa, de manera irreflexiva i confusionària.

En aquest context, els continguts de llengua i literatura en els diversos nivells educatius han anat perdent, a cada nova reforma, un nou llençol del poc aixovar que els quedava. Tot i que la conjuntura històrica semblava, almenys en aparença, més favorable que en el segle XX, el fet evident és que la llengua i la literatura catalanes han vist reduït el pes creditici en els plans d’estudis de la secundària i de la universitat del segle XXI. És un fenomen que va en sentit contrari a allò que passa en altres països europeus, on les respectives llengües i literatures nacionals ocupen el lloc que els pertoca. Aquesta situació és deguda, bàsicament, a la incapacitat del govern català de torn –que té competències en educació, encara que siguin limitades per allò que dicta el BOE– per potenciar i prestigiar de debò la llengua i la literatura pròpies i, en paral·lel, a la pressió del govern central per ampliar la presència simbòlica i real de l’únic codi lingüístic i literari –el castellà– que és considerat com a vàlid, d’acord amb la cosmovisió unitària de l’Estat espanyol.

A més dels reptes que la cultura catalana en general té al seu davant en un món de globalitzacions imposades i de la inèpcia de les polítiques educatives, l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes té uns desafiaments molt concrets que es poden deduir de l’experiència del dia a dia a les aules. Els embats que rep de les forces exògenes i de les endògenes –les aules també són microreflexos de la societat– són tan forts que és gairebé impossible de resistir-los. Externament, en una “societat de consum” (Bauman dixit), ha de lluitar contra el desprestigi generalitzat –i induït– de les humanitats i de la cultura, amb tots els valors que se’n deriven. Ha de fer front, també, al pes abassegador del globalitarisme i, en el cas local, al procés creixent de substitució lingüística de la llengua dominant, que converteix el català i la seva literatura en “superflus”, “innecessaris” o “residuals”.

Aula endins, l’ensenyament de la llengua i de la literatura catalanes ha de vèncer no tan sols els nivells cada vegada més baixos de competència lingüística i literària, sinó especialment la ignorància o, en el pitjor dels casos, l’animadversió d’una part d’alumnes que han crescut en el descrèdit que hem indicat. Com pot saber un estudiant de secundària, per exemple, si li interessa la literatura catalana si no l’ha llegida ni estudiada mai, perquè la presència d’aquesta, malgrat el que diu la legislació, és cada vegada més tangencial en els currículums? Com pot tenir interès a millorar les capacitats expressives del català si, influït per missatges insistents vociferats des de mitjans poderosos i reiteradament hostils, considera que és una llengua de segona, accessòria, prescindible? La situació de la llengua i la literatura catalanes a les aules del segle xxi és, en aquest sentit, de jutjat de guàrdia. Des de fa temps, el col·lectiu del professorat se’n queixa, per activa o per passiva, però les autoritats educatives i la classe política s’estimen més mirar cap a una altra banda.

[...]

De les intervencions a aquest simposi, se’n desprèn un clam unànime a favor del que Joan Martí anomena, en la benvinguda, “un canvi de rumb” enèrgic que redreci una situació en caiguda lliure. No és una visió apocalíptica, sinó una constatació realista. Les aportacions al debat i a la reflexió són també una expressió de l’optimisme lúcid que vindica una acció conjunta del professorat de tots els nivells educatius per reconduir la situació abans que sigui massa tard. Si no hi ha una reacció política clara, un suport institucional decidit, que aporti recursos econòmics i que dignifiqui la professió; si no hi ha una revisió a fons dels plans d’estudis, perquè la llengua i la literatura catalanes hi tinguin una importància capital; si no es replantegen –amb la contribució decisiva del professorat– les metodologies i els continguts d’aquestes dues matèries; si no s’articula una política cultural ambiciosa en què l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes pugui emparar-se i guanyar en prestigi; si no som capaços de passar directament a l’ofensiva i mirar el futur amb esperança crítica, exigència i compromís, serà molt i molt difícil que puguem millorar-lo.

 

Daniel Casals i Francesc Foguet

Coordinadors del simposi

Pròleg a ‘La llengua i la literatura catalanes a les aules del segle XXI’, edició a cura de Daniel Casals i Francesc Foguet (Barcelona, Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC i Universitat Autònoma de Barcelona, 2012).

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Heu fet tard, molt tard. Els fills de… polítics Convergents, Units, Socialistes i Iniciàtics i Esquerrapublicans, vull dir els psicopedagogs psicòpates, han instituït la barbàrie ja fa molts i molts anys, amb l’aquiescència de les autoritats intel·lectuals i universitàries, que s’hanpassat vint anys (20), mirant cap a una altra banda, perquè representa que no era problema seu, el que ens passava als “professorets d’institut” (sic).
    I ara està tot destruït, tot enrunat. Aquestes sàvies conclusions tenen 3 anys. I què s’ha fet? ABSOLUTAMENT RES.
    Així doncs: tenim el que han planificat els que deien defensar-nos, reduint hores de les matèries, aniquilant la litetarura, entronitzant l’anglès (que fa més hores que nosaltres al batxillerat) i etcètera.
    Quan fou mort el combregaren, diuen al meu poble. Doncs això: amén i endavant amb la ruïna! Siguem pràctics…