Com Gabriel Ferrater em va fer tornar irrevocablement independentista

No fa gaire l'editor Andreu Jaume aprofitava una citació de Ferrater contra els nacionalismes per atacar les actuals aspiracions dels independentistes. Enric Blanes hi respon amb arguments, situant l'autor de 'Les dones i els dies' amb tota la seva complexitat i reivindicant el seu llegat avui.

No fa gaire l’editor Andreu Jaume aprofitava una citació de Ferrater contra els nacionalismes per atacar les actuals aspiracions dels independentistes. Enric Blanes hi respon amb arguments, situant l’autor de ‘Les dones i els dies’ amb tota la seva complexitat i reivindicant el seu llegat avui. 

El llibre pòstum de Gabriel Ferrater que el seu germà Joan va titular Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos inclou una entrevista de l’italià Roberto Ruberto, del 1969, que havia de formar part d’un llibre d’entrevistes a autors internacionals (hi figuraven Saul Bellow, Pablo Neruda…). No es va arribar a publicar, per la mort sobtada de Ruberto, però el 1995 Joan Ferraté ens va poder recuperar feliçment l’entrevista, en què Gabriel Ferrater parla de literatura i s’esplaia també sobre política, sense por de la censura. Hi diu que Catalunya és un país ocupat, a la vegada que carrega contra el nacionalisme. Aquest fragment és potser definitiu per comprendre la seva posició política: “una cosa que detesto, potser més que cap altra en el món, és el nacionalisme: nacionalisme català, nacionalisme espanyol, nacionalisme europeu, nacionalisme occidental; detesto tots els nacionalismes, però això no obsta perquè a Catalunya hi hagi una situació anormal. La contradicció és aquesta: que vivim quasi en un estat d’ocupació, i en canvi els diners els tenim nosaltres.” (pàg. 157). Al cap de 43 anys, algú dirà que la situació ha canviat, que els diners ja no els tenim pas nosaltres.

Com que la meva intel·ligència es troba entre la mitjana del país, o per sota, vaig confiar molts anys, i encara il·lús com pocs, que una entesa cordial amb Espanya acabaria sent possible. Centenars de milers de persones abans que jo ja havien vist que no, que no n’era de possible, i ho havien sabut veure ben abans de la manifestació del darrer Onze de Setembre, i fins i tot de la Sentència del Tribunal Constitucional. El cas és que, al final, jo també vaig veure la llum, i entre els nombrosos motius racionals i sentimentals per proposar-me no admetre mai més qualsevol nova claudicació que el Govern espanyol ens proposi, n’hi va haver un de literari, que és el que interessa a Núvol: un article de l’excel·lent editor Andreu Jaume, del 14 de setembre, titulat “La gran estafa”, publicat al diari El País. El vaig trobar vulgar i carregat d’ideologia; si m’hi vaig fixar, va ser perquè hi citava un text representatiu –molt ben triat– de Gabriel Ferrater.

L’article d’Andreu Jaume s’articulava al voltant d’una citació brillant de Ferrater en contra del catalanisme, que l’articulista aprofitava a fons amb la finalitat de posar l’autoritat de Ferrater del costat de la seva posició política. L’operació es reblava amb una afirmació destinada a fer pujar l’emotivitat final del text: que els 40 anys de la mort de Ferrater havien estat “conmemorados con un sepulcral silencio de la sociedad catalana”. Em va saber greu aquesta mentida, a mi i a uns quants amics i a molta gent saludada sols virtualment. La societat catalana sí que havia commemorat l’aniversari de Gabriel Ferrater, concretament els 90 anys del naixement, el 20 de maig. Què podia ser millor per vivificar Ferrater que l’aparició del número 0 de la revista Veus baixes, 272 pàgines sobre Ferrater, amb aportacions de primera línia i revisions de la seva obra des de nous angles? El típic sarau institucional, segur que no. I en canvi, sí que és memorable l’homenatge popular del mateix 20 de maig a les xarxes socials, en què l’optimista etiqueta #90ambFerrater ideada per David Figueres –que contrastava amb el planyívol #40senseFerrater d’unes setmanes abans– havia arribat a trending topic. De fet, la societat catalana ha anat recordant Ferrater tot l’any, [1] en les presentacions de Veus Baixes a Palma i a Barcelona i en el ressò que van tenir les seves contribucions a Núvol mateix i a Vilaweb; [2] amb el suplement “Cultura” del 17 de maig del diari El Punt – Avui; [3] dins el número d’homenatge a Enric Iborra, malaguanyat poeta i estudiós de Ferrater, de Forma: Revista d’Estudis Comparatius. Art, literatura, pensament, de la Universitat Pompeu Fabra; [4] gràcies a la digitalització de la col·lecció sencera de la revista Laye a la Universitat Autònoma de Barcelona; [5 i 6] amb les cinc magnífiques conferències, de Jordi Julià, Xavier Amorós, Ramon Gomis, Josep Murgades i Fina Masdéu, que va programar el Centre de Lectura de Reus amb el títol Seminari Gabriel Ferrater: Gosar Poder, que aquest divendres es presenten ja com a llibre, coeditat per la Universitat Rovira i Virgili, el mateix Centre de Lectura de Reus i Arola Editors; [7] amb la lectura de “Tots hi serem al port amb la desconeguda”, el poema de JV Foix en record de Ferrater, entre els textos llegits en l’acte institucional de l’Onze de Setembre; [8] amb la inclusió de Les dones i els dies dins la col·lecció de llibres que ha aparegut amb els números dominicals del diari Ara; [9] amb la publicació a la Universitat de Girona de la tesina sobre la correspondència inèdita amb Witold Gombowicz, a cura de Zofia Stasiakiewicz; [10] amb Els Joves i els Dies. el congrés sobre Gabriel Ferrater que ha tingut lloc a Lleida el 28 de novembre, i [11] amb aquest mateix especial de Núvol.

Núria Perpinyà, en el seu minuciós llibre Gabriel Ferrater: recepció i contradicció, va caracteritzar amb acuïtat els intents d’espanyolitzar Ferrater. Andreu Jaume en fóra el darrer exponent, fàcil de rebatre utilitzant la seva mateixa tècnica: podem adduir l’entrevista de Roberto Ruberto citada al principi d’aquest article i aplegar nombrosos fragments de les seves conferències per contradir-lo. Però m’estimo més parafrasejar el darrer paràgraf de l’article de Jaume, “La gran estafa”, en sentit oposat al que planteja. Puc argumentar que el risc de la intel·ligència representat per Ferrater, perseguidor infatigable i íntegre d’un pensament propi, matisat, complex, sense certituds, es manifesta sobretot en la seva opció pel català com a llengua de la seva poesia i la seva recerca lingüística, malgrat la conculcació dels drets lingüístics elementals dels ciutadans espanyols que parlaven català –privats fins i tot d’escola i premsa en la seva llengua–; puc afegir-hi que la seva activitat intel·lectual i cívica indica una denúncia força explícita, en una època de falta de llibertat i repressió policial, de la corrupció i l’abús de poder colossals que es concentraven a Madrid –i només em cal recordar el cas del seu amic José María Valvede–, i puc afegir encara que, si Ferrater va criticar amb acritud Francesc Cambó, per haver-li fet traduir Plutarc a Carles Riba, em costa imaginar-me què devia dir en privat sobre la repugnant marginació de Riba de la universitat espanyola. Per acabar, només em cal parafrasejar la darrera frase de l’article de Jaume, la del silenci sepulcral: “És l’actitud que va mantenir sempre, per cert, Gabriel Ferrater, del naixement de qui es van complir al maig 90 anys, sepultats en el complet i deliberat silenci de la sempre hipòcrita societat espanyola.”.

Jo no corro fires amb mules
per carregar de certituds:
si un dia en tinc, hauré perdut
llibertat de renunciar-hi
i és a ser lliure que em vull hàbil.
(Si vols marxants de certituds,
et diré noms: en sé més d’un)

Fragment del “Poema inacabat”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació