Com es pot construir un oasi lingüístic

18.07.2017

“Quines són les tendències que cal tenir en compte en l’aprenentatge de la llengua en una societat canviant, i que darrerament ha canviat amb molta intensitat?”. Aquesta és la pregunta que ha llançat Marta Xirinachs, subdirectora general de Política Lingüística a la taula rodona que han format Andreu Domingo, Orland Cardona, Mònica Molina, Maite Puigdevall, Mireia Nebot i Genís Roca durant la V Jornada sobre llengua i societat als territoris de parla catalana, organitzada per la Direcció General de Política Lingüística a l’Ateneu Barcelonès.

Una classe al CPNL | Foto: Noemí Roset

Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, ha fet una breu panoràmica sobre les característiques de la població estrangera a Catalunya després de l’onada migratòria iniciada al 2000 i marcada pel boom migratori. També ha aventurat que la immigració futura estarà protagonitzada per països llatinoamericans —sobretot de països centreamericans— i que la motivació, en lloc de l’atracció econòmica, serà la de la seguretat ciutadana. En el cas de la llengua, Domingo ha posat l’accent, a banda del coneixement instrumental de la llengua, en l’empremta emocional: “La primera llengua amb què tinguin contacte dins del país és el que marcarà una pertinença a una comunitat emocional”.

“Si considerem que la integració passa per la participació en una societat —i en una llengua—, el castellà és encara majoritari”, ha dit Orland Cardona, de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania. Per a ell, un dels garants de l’aprenentatge del català entre els immigrants és l’escola, perquè les generacions que pugen el porten de sèrie, si no d’ús sí de coneixement. Tanmateix, “hi ha un 61,5% d’estrangers a Catalunya que o bé tenen coneixements baixos de català o bé no en tenen” i l’única necessitat que els pot impel·lir a aprendre’l és per qüestions d’acollida. I per això s’han posat en marxa accions com el Pacte Nacional per a la Immigració (2008) i la Llei d’Acollida del 2010, que obligava a conèixer el català de manera preferent i el castellà, punt esmenat fa poc pel Tribunal Constitucional. “Aquestes dues situacions polítiques fan que la gent s’apropi al català, ja sigui per regularitzar la seva situació (certificats d’acollida), ja sigui perquè realment entén que el català és necessari per viure a Catalunya”, ha prosseguit. Cardona també ha volgut fer èmfasi en la voluntat de donar importància a les 300 llengües que es parlen a Catalunya: “N’estem orgullosos, però volem que n’hi hagi una que sigui comuna, el català, perquè si no ho és a Catalunya no ho serà enlloc”.

Genís Roca, expert en màrqueting i formes de comunicació, ha centrat la mirada en la transformació digital de les organitzacions: “La cosa més rellevant d’aquesta transformació digital no és tant la paraula digital, sinó transformació”. Un dels aspectes més rellevants que ha destacat Roca ha estat la personalització de l’usuari. “La transformació és un acte de vocació i coneixement de l’usuari, d’acompanyar-lo en el seu itinerari i construir-hi relacions personalitzades més enllà del que una persona concreta pugui fer. Segur que els professors del CPNL tenen bona relació amb els seus alumnes, però quin coneixement d’usuari s’està deixant en el CPNL?”, ha reblat.

L’aprenentatge del català a les trinxeres

“Bona part de la població adulta que arriba no està alfabetitzada”, ha posat sobre la taula Xirinachs. Què s’ha de tenir en compte a l’hora de formar aquestes persones? Segons Mònica Molina, professora de llengua i alfabetització de persones adultes, “no hauria de ser un problema el fet de no estar alfabetitzat a l’hora d’aprendre una llengua, perquè tots ho fem així fins que creixem”.

Per a l’adquisició d’una llengua, la lectoescriptura és una eina molt potent, ja que ajuda a accedir a una quantitat d’informació molt gran sobre la llengua que s’estudia. “La competència escrita es considera una influència positiva per adquirir-la de manera més natural, però a més a més és imprescindible per accedir a determinats nivells de formació lingüística adequada”, ha prosseguit. És a partir del B1 quan es desenvolupen les habilitats escrites i per això és imprescindible estar alfabetitzat. “En la meva experiència de professora a persones adultes estrangeres, he pogut comprovar que sovint es troben a nivells inicials d’aprenentatge perquè no poden accedir a nivells més alts, de manera que el coneixement de llengua i alfabetització estan força lligats”, ha afegit.

Per això Molina considera que una de les característiques de la formació d’aquestes persones hauria de ser la simultaneïtat del procés d’alfabetització amb programes paral·lels i l’ensenyament oral: “Es diu que en la competència comunicativa hi ha quatre habilitats, però en determinats perfils de persones adultes només treballem les orals però no les escrites, de manera que només treballem una competència comunicativa a mitges”.

La professora de català per a adults al CNL de Barcelona, Mireia Nebot, d’altra banda, ha apuntat set reflexions d’aspectes amb què ha anat topant en la seva experiència com a professora a les “trinxeres”, tal com defineix una companya seva les aules. Després de fer notar l’eficàcia del mètode deductiu, ha prosseguit amb les TIC: “Se’m fa difícil entendre tot un curs sense que Internet en formi part, però constato que actualment a les aules ja hi han arribat els natius digitals, a qui no tenim res a ensenyar-los sobre tecnologies. De tant en tant, està bé que les deixem de banda i ens relacionem de tu a tu”.

En la tercera reflexió, sense voler semblar “reaccionària”, ha abordat les noves metodologies didàctiques, com el treball per tasques, en què es practica llengua sense adonar-se’n, creant situacions comunicatives i excuses per utilitzar-la. “Teníem un llibre de cinc unitats d’una duració de 45 hores en què havíem de dur a terme diversos casos pràctics com participar en una assemblea de treballadors, organitzar un casament o posar-nos d’acord amb la família per dur el pare a una residència. No sé vosaltres, però jo ja estic esgotada. Se’m va quedar gravat un dia que un alumne va aixecar el braç i em va preguntar si podíem fer un dictat”. Nebot ha reivindicat l’eficàcia del treball per tasques, però encara considera més necessari complir les expectatives dels alumnes. I ho ha enllaçat amb un terme que ara està molt de moda: la gamificació (o ludificació). “Estic a favor d’innovar i de posar la gamificació com un recurs més, sense renunciar al passat”.

En quart lloc, els exàmens: “Si és tan important comparar, per què continuem fent els exàmens de manera individual? Si són més importants els processos de selecció d’informació i aprenentatge, per què no es poden fer proves amb accés a Internet?”. La cinquena reflexió l’ha centrada en la necessitat de tenir espais amplis, taules i cadires movibles i virar l’aprenentatge del català per a adults cap a propostes més dinàmiques i classes interdisciplinàries.

“Si t’ho passes bé, entens més ràpid, si et vincules emocionalment amb la matèria, t’entra sense que te n’adonis: l’error és sovint el camí ineludible per arribar a l’encert”, ha apuntat com a sisena reflexió. Per acabar, ha subratllat la necessitat de renovar els recursos i adaptar-nos al moment actual: “Potser una solució sigui fer classes inverses, que els estudiants es mirin els continguts a casa amb llibres o vídeos a webs i que a l’aula es practiquin les competències a través d’activitats de tipus pràctic”.

Què mou una persona a parlar en català?

“UN 40% o més de la població que declara parlar català no el té com a llengua inicial. És una xifra molt alta que s’ha interpretat com una capacitat que té el català per atreure parlants que no l’han après en l’àmbit familiar”, apunta Maite Puigdevall, que fa recerca en el grup de Llengua, cultura i identitat en l’era global de la UOC. “Per a nosaltres era important saber per què aquesta població ha passat a parlar català”. Per això van decidir observar aquelles persones que han completat el procés de muda lingüística amb èxit, és a dir, que han incorporat el català a les seves vides.

“Hem vist que els moments en què hi ha canvis l’adquisició, aprenentatge i, sobretot, ús van lligats als canvis vitals de les persones”, ha continuat Puigdevall, que ha explicat que han fet un seguiment de la trajectòria vital d’algunes persones immigrades. “Hi ha dos espais on es produeixen aquests canvis: la universitat i el món laboral”, segons la investigadora. Uns altres espais de muda que s’han identificat són els que han anomenat oasis lingüístics: “És un espai en què els elements de judici sobre la manera de parlar de la persona estrangera es rebaixen i s’estableixen unes normes relaxades d’ús. La persona pot parlar com vulgui, barrejant, però de mica en mica escolta, parla i connecta amb el català”. Puigdevall ha volgut destacar la necessitat de construir aquests espais en què els nous parlants s’hi puguin incorporar de manera segura.

A través d’aquest projecte també s’ha pogut aprofundir en el rol del CPNL en l’aprenentatge de català entre parlants immigrants: “El Consorci és un punt d’entrada a la llengua i dona accés, en funció del perfil de cada parlant, a uns recursos bàsics que permeten al parlant adquirir un petit kit de supervivència”, ha aclarit.

Les llengües s’aprenen de dues maneres: formalment i informalment. Per a Puigdevall és essencial que hi hagi una connexió entre els dos espais: “Moltes de les mudes lingüístiques que hem analitzat passen perquè la gent coneix catalanoparlants que en són mantenidors, que no canvien de llengua i que parlen català encara que se’ls adrecin amb una altra llengua”, ha subratllat i ha afegit que aquestes figures són essencials, “perquè són els que transmeten un recurs simbòlic de primer ordre, el català, que és escàs en molts àmbits del país”.

El projecte ÈLIA

Durant la jornada, que ha aprofundit en les línies principals per a l’extensió del coneixement del català al conjunt dels territoris de llengua catalana s’ha presentat el projecte ÈLIA, desenvolupat per la DGPL. L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013 revela que més de 2.5 milions de ciutadans volen millorar els coneixements de català —1.1 milió tenen dificultats per utilitzar-lo amb normalitat. Per atendre-la, s’ha posat en marxa el projecte ÈLIA (Estratègies de Llengua i Aprenentatge), amb el qual es pretén conèixer les actituds, l’interès i les necessitats de la població adulta en l’aprenentatge del català “per introduir elements d’innovació en l’oferta formativa de català per a adults i adaptar-la a les necessitats actuals”, tal com han avançat Anton Ferret i Joan Solé i Camardons, del Servei d’Informació, Difusió i Estudis de la DGPL.

El projecte té dues fases: una primera de recerca, anàlisi de les percepcions de l’alumnat del CPNL, les actituds de la població adulta en general envers l’aprenentatge de la llengua i el grau de coneixement dels serveis i les eines del govern per promoure l’ensenyament de català entre la població adulta. En la segona, de desenvolupament, s’elaborarà un pla d’innovació i impuls per a l’oferta formativa actual en els vessants pedagògic, metodològic, instrumental i de màrqueting per respondre a les necessitats detectades. Actualment el projecte es troba en la primera fase, i ja s’ha dut a terme una enquesta a més de 3.500 alumnes i exalumnes del CPNL i del Parla.cat, i durant aquest juliol es té previst fer una enquesta a la població general (amb una mostra de 3.000 persones).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. El català és necessari per viure a Catalunya? Sí.
    El català és necessari per viure a Barcelona? No.
    Aquesta és la realitat i, la resta, comèdies.

    • Ho trobo molt reduccionista. Proposo:
      El català és necessari per viure a Catalunya? Sí, en tant que és llengua hegemònica en els afectes personals, la cultura, la política, les relacions públiques, en els mitjans de comunicació,….,en (quasi) tot allò que fa la vida més agradable.
      Això val per a qualsevol indret del país. Sovint, més encara a la seva capital i entorn metropolità.
      La qualitat del català: pèssima, i més cada dia que passa.
      Penso que només ho resoldrem quan siguem anormals a casa nostra mateix.
      No pas per cap imposició ni oficialitat superior, ni res d’això, sinó perquè se’n multiplicarà el prestigi fins a límits avui impensables.
      Només cal imaginar els llocs oficials, públics, mediàtics, internacionals,..on es parlarà i que se subtitularà per necessitat.
      A Espanya es descobrirà aleshores cm la llengua franca que es aquí. Sorpresa majúscula.
      S’haurà de parlar molt millor i amb moltíssima més intensitat.
      No oblidem que la raó essencial, la més important, de la lluita per la Dignitat, la Justícia i la Llibertat segueix essent la llengua.
      Les peles i les infraestructures segrestades en massa, tan importants, només vénen al darrere de la llengua.

  2. Fa un any que visc i treballo a Barcelona. Podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que en una situació quotidiana se m’han adreçat en la meva llengua. Això sí que és reduccionisme. Reduccionisme fins arribar al no-res. La zona morta (de la llengua) .