Com encarava l’activitat intel·lectual Joan Fuster?

4.05.2012

Joan Fuster

Borja Bagunyà ha assistit a la segona sessió del Simposi Joan Fuster i explica als lectors de Núvol els temes abordats: l’obra de Fuster i la figura de l’escriptor de Sueca, que concebia l’activitat intel·lectual d’una forma peculiar i decisiva.

 

DIJOUS 3 DE MAIG

Un bon simposi –això és, un Simposi ben plantejat i ben vertebrat que compti, a més, amb una disposició feliç d’eloqüències i d’intensitats i d’oïdes atentes– acostuma a demostrar una certa sensibilitat dramàtica. Es comença amb una pregunta, o amb un ventall de preguntes que, de fet, prenen de seguida la forma d’una promesa: se’ns garanteix que, al final de les jornades, sabrem alguna cosa que no sabíem i que, a més, es deixarem d’ignorar alguna cosa que, fins llavors, ignoràvem que ignoràvem [1]. A aquesta seducció de la primera jornada segueix l’expectativa d’una segona que ja demana, però, una certa dosi de concreció, de fets consumats, de satisfaccions. Oferir-los suposa l’èxit d’un dels trams més difícils del simposi i una de les millors maneres de decantar les possibles absències en entusiasmes.

Si aquests dos passos no són vàlids per a tots els simposis monogràfics, de ben segur que ho han estat per al que ens ocupa. La d’avui ha estat una jornada esplèndida. A banda de sedimentar algunes coherències fonamentals que ja van anunciar-se en algunes de les conferències d’ahir, s’ha dedicat atenció a algunes de les dimensions fonamentals de l’obra Fuster que, en realitat, quasi com si la lectura de Fuster hagués d’acabar sempre per donar-li la raó [2], podrien pensar-se com una de sola, que seria Fuster mateix. Més concretament, seria la d’una forma peculiar i decisiva de concebre l’ activitat intel·lectual. Més concretament: la d’una reflexió, la d’una representació i la d’una pràctica incessant d’aquesta activitat, retornada sempre al terreny històric i social de la qual només s’allunya momentàniament –i només per poder tornar–. En aquest sentit, l’anàlisi de la història que escriu Fuster que ha desplegat Pau Viciano a la conferència inaugural ha posat en evidència una idea nuclear: que, si vol constituir-se com a projecte de futur, la historiografia ha de ser necessàriament crítica. Ha de treballar per desprendre’s dels vels que distorsionen i impedeixen qualsevol forma de visió directa del seu objecte. Però no només dels vels, diguem-ne, senzills, o sigui òbviament sospitosos (com pot ser la història nacionalista espanyola d’arrel romàntica o la relectura i la reapropiació que en fa el franquisme); Fuster també es proposa detectar els miratges en la tradició historiogràfica republicana que, entén, gaudeix d’una aureola més o menys heroica de veritat que li ha estalviat una interrogació crítica severa. D’aquí, que Fuster discuteixi amb Américo Castro, o amb Sánchez Albornoz, per anar a detectar excessos, derives i inèrcies perilloses per una història que sigui, ja, acció política. També es gira cap a casa; Viciano subratlla la capacitat insòlita de superació ideològica que Fuster demostra girant-se cap a casa per dir-ho així (és a dir, anant a buscar i a combatre els essencialismes perillosos que la historiografia catalana arrossega des de la Renaixença. Aquí, Vicenç Vives primer i Pierre Vilar més endavant, segons Viciano, dibuixaran una matriu dins de la qual Fuster gestarà una noció d’història cada cop més influïda pel marxisme. Un marxisme, apunta Viciano, que li servirà per llegir el present en el passat i, per tant, per convertir-lo en futur, sigui immediat o cristal·litzat en projecte[3].

Que Dominic Keown hagi organitzat una lectura orwelliana de Fuster –o fusteriana d’Orwell– ha ajudat a seguir aprofundint i perfilant la forma d’aquest gran intel·lectual europeu (a aquestes alçades de la jornada aquesta grandesa s’imposa) que és Fuster. Keown, com es faria amb una baralla de cartes, ha desplegat un altre ventall de discussions fusterianes; en aquest cas, amb l’antologia de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas de 1963 sobre poesia catalana contemporània, en la qual apareixia una disjuntiva i una temptativa de resolució de la disjuntiva: decidir entre l’aposta estètica, l’atenció a l’artefacte literari, o la suspensió d’aquesta aposta en virtut d’una necessitat social o política. Segons Fuster, el “realisme històric” de Castellet i de Molas hauria suposat el sacrifici de l’estètica en favor de la militància, i, al capdavall, s’hauria demostrat com un error.

Des d’on podríem pensar una síntesi més productiva, una millor resposta? Keown ha convocat les figures de Gramsci i d’Althusser per il·lustrar la manera com Fuster es pensa a sí mateix i a allò que escriu. Significativament, aquí han aparegut les pàgines que dedica a Erasme i que, pels bruixolejos de la censura, van acabar formant part del Diccionari per a ociososunes pàgines on Erasme és llegit com una figura sintètica i il·luminadora davant de la disjuntiva. També s’ha mencionat aquí una segona característica inscrita profundament en la figura de l’intel·lectual: la de la seva condició marginal, d’outsider, que Fuster comparteix amb Orwell. Les similituds entre un i altre han estat il·luminadores: Orwell, a diferència dels seus coetanis, no exerceix d’analista o comentarista literari professional. Orwell, enlloc de dirigir, simpatitza amb la classe que ha de ser emancipada i, lluny de voler il·lustrar-los, diu Keown, en descriu la trajectòria social i vital. Orwell, com Fuster, problematitza la disjuntiva entre entre estètica i política i, també com Fuster, treballa per a alguna mena d’equilibri. ”Wherever there is an enforced orthodoxy –or even two orthodoxies, as often happens– good writing stops”, escriu l’anglès el 1946, a Prevention of LiteratureTambé escriurà, a Why I write: “Every line of serious work I have written since 1936 has been written, directly or indirectly, against totalitarianism and for democratic socialism”.Les dues idees, però sobretot la segona, diu Keown, podrien ser perfectament aplicades a Fuster.  

TEORIA ESTÈTICA I TEORIA DE LA LECTURA  

La voluntat d’estil de la intervenció de Salvador Company ens deixa amb una constel·lació d’expressions afortunades i quasi-aforístiques: l’”excentricisme friccional” de què havia parlat Keown en un text anterior, la “megalomania demòtica” de què parla quan parla d’Ausiàs March o la ironia de Fuster com “de diagnòstic psiquiàtric”, a banda de les relacions enrte un “potser” i “un bon però” en l’estil del de Sueca. Company dibuixa un gest profundament fusterià: llegir Fuster en la seva lectura de March. Fuster capgira ja de bon principi la relació tipificada entre semblança biogràfica i sentit de l’obra. No busca explica l’obra de March a partir de la vida de March, sinó que s’ocupa a dibuixar el March que es desprèn de l’obra, en relació amb l’obra. Especialment interessant és l’evolució que detecta: d’un Fuster que busca l’individu que dóna forma al poema, a un Fuster que sospita de la sinceritat de March per interrogar-se pel sentit d’aquesta falta de sinceritat, d’aquesta exageració, si s’escau. La lluita per construir-se aquesta posteritat de paper posa en moviment una teoria de la lectura que, entre d’altres coses, com dirà Neus Penalba a la seva intervenció, descobreix el lector, això és, el reivindica com a unitat productiva. Si llegir és arrossegar les obres cap al present, la lectura precisa d’una forma de violència que és, al seu torn, una forma de justícia. D’aquí que tota escriptura sigui sempre una acció, una intervenció sobre la paraula ja escrita.

La lectura de Company és fusteriana en el sentit de fusterià que es desprèn de Les originalitats, un text –dos textos, de fet– escrits el 1952 i publicats conjuntament el 1956. Fins a un cert punt, la conferència de Penalba ha explicitat el que hi havia d’implícit, i en funcionament, en la de Company: una teoria del jo que demana una teoria estètica (si bé no sistemàtica: Fuster fuig montaigneanament de la sistematització). La idea de la originalitat com a resposta a l’amenaça angoixosa de la uniformització, la relació entre soledat, reflexió i singularització i la convicció que l’home, l’individu, és la coherència última de tota la seva obra configuren tant una poètica com una estètica fusterianes. També una teoria de la lectura que participa en certs aspectes de la de Borges i, per tant, de la de Jauss: llegir és apropiar-se, és actualitzar, és, en certa manera, reescriure. L’experiència estètica, diu Penalba, és la trobada entre dues singularitats irreductibles, històricament determinades, que s’allunyen i alhora s’aproximen en el llenguatge. Fuster s’acostarà aquí, també, a Deleuze, quan entengui que l’escriptura és el conflicte entre l’escriptor i la insuficiència de l’idioma: escriure, segons Fuster, serà una feina de confecció d’un vocabulari, d’una sintaxi, d’una forma que no existeix encara en la llengua rebuda. Detectar aquest encara seria el primer signe d’un escriptor en formació.  

AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA 

Antoni Martí -que es fa càrrec de la cloenda de la sessió, ja que Montserrat Prudo-Moral no podrà impartir la conferència anunciada- parla tant del Fuster capaç d’encertar els molls dels ossos de certes qüestions decisives, com del Fuster que avança maneres de pensar la naturalesa de la literatura i dels seus encaixos nacionals i internacionals que prefigura els sistemes més moderns de sociologia literària.

Pel que fa a les qüestions decisives: Antoni Martí subratlla algunes preguntes crucials, obertes, ineludibles que organitza l’obra de Futser; una mena de preguntes que no demanen tant una resolució com, per començar, un reconeixement i, després, un fer-se’n responsable. Una sèrie de preguntes en les quals Fuster, definitivament, se’ns imposa com a contemporani -i, com diu del crític, fins i tot com afiscal-. Fuster formula una d’aquestes preguntes en un text de 1978: Literatura catalana? Fuster no es pregunta com és la literatura catalana, sinó, astutament, si la literatura catalana és. Si ho pot preguntar és perquè té una idea clara del que és una literatura: no una acumulació d’obres -per molt que siguin, que fossin, obres mestres- sinó que demana, diu, una “xarxa de relacions vives”. Aquesta relacions vives tenen a veure amb el que plantejava Sullà en la seva conferència: la crítica com a consciència literària, és a dir, el lloc on es manifesta i s’articula el pensament sobre la literatura implícit en la seva pràctica. Sense aquesta consciència, fins i tot si l’acceptéssim, diu Martí Monterde, com a forma literària secundària o subsidiària, i sense la convicció que la discussió crítica val la pena de ser sostinguda, no podem parlar de literatura. En aquest sentit Fuster s’avança a la noció de camp de Pierre Bourdieu, que reinscriu la obra en un espai de tensions i d’intercanvis simbòlics.

Però també s’avança a l’evolució mateixa de Bourdieu, que no es plantejarà la possibilitat de pensar els camps literari i intel·lectual en una dimensió internacional. Fuster, segons Martí Monterde, ja el 1961 pensa la tradició i la literatura catalanes en la problemàtica del seu encaix internacional, no només com a producte d’una tradició de tensions amb Espanya, sinó sobretot en relació amb França. Ja Baroja, recorda Antoni Martí, el 1919, concebia la literatura catalana com a estrangera i entenia que, de ser independent, en cinquanta anys esdevindria “espiritualment francesa”. En aquest sentit, la perspectiva fusteriana és una exigència, un imperatiu que respon a la voluntat de normalitzar -de fer evident la normalitat- de la literatura catalana. “Una cultura petita no és ni una cultura irrellevant, ni una cultura insignificant, ni una cultura incompleta”, diu Antoni Martí. El repte que s’obre a partir d’aquí no és el d’enfortir una literatura concebuda erròniament com a feble, o minvada, sinó la de pensar els termes de les relacions que vol establir i que ha d’establir amb la resta de literatures europees.

La qüestió europea apareix cap al final de la conferència per a posar en evidència una altra dimensió de la contemporaneïtat de Fuster: la que demana una idea d’Europa, i un treball productiu per a constituir-la d’acord amb aquesta idea, que permeti pensar, retroactivament, la literatura catalana. Europa, entén Fuster, és una tradició; no només una supervivència, sinó, en primer lloc, una vivència i una vivència compartida. Europa és també un imperatiu moral. Europa, escriu Fuster el 49, que Europa serà, si vol ser, necessàriament polifònica.

En la mesura que els conferenciants han tingut èxit en aquesta invocació constant de la figura de Fuster, s’imposa tàcitament una pregunta que Antoni Martí recull de seguida: què pensaria Fuster, aquest intel·lectual total capaç de pensar Europa amb Europa quan Europa encara no és massa més que la il·lusió de Jean Monnet; què pensaria, diem, Fuster davant de l’Europa actual? Per tal d’evitar espiritismes, Martí Monterde recull la última declaració de Fuster sobre el tema, de 1993. Escriu Fuster (i amb això acabem avui):

El disseny de l’Europa de demà ja el tenen fet els buròcrates de Brussel·les, i l’última cosa que se’ls acudirà, a aquesta gentussa, és que les “unitats bàsiques de representació política” puguin ser distintes dels estats que els programen i paguen. M’agradaria equivocar-me, però sospito que les intencions “comunitàries” no van pel cantó de descentralitzar res: quan s’està creant un nou centralisme, ni tan sols maquillat, què n’haurem d’esperar? L’Europa literària, la que algú com jo havia imaginat de velles lectures de Paul Valéry, d’Eugenio d’Ors, de Romain Rolland, de Thomas Mann, era una mera il·lusió de l’esperit, com hauria dit el senyor Pla. Potser l’internacionalisme capitalista, mitjançant l’OTAN i la Comunitat Econòmica Europea, arribarà a evitar una nova guerra franco-prussiana —l’internacionalisme proletari, si és que mai ha existit , no va evitar les anteriors, que en els manuals d’història són qualificades de “Guerres mundials”—, i amb això ja podrem sentir-nos contents. Les pròximes generacions, si més no. Però, en l’Europa immediata, els pobles-sense-estat estem condemnats a l’asfixia. O al folklore. O a ser relíquies gracioses. Si és que no tenim “voluntat” de resistir. I ja comprenc que uso un vocabulari reiteradament passat de moda…[4]

 

[1] Com que, a més, tot acte inclou el seu anunci, un Simposi és abans un comentari, un pòster o un díptic que no pas un seguit de ponències, això és, l’anunci d’alguna cosa que serà però que encara no és però que ja està essent una mica. En el cas del Simposi Internacional Joan Fuster (que és del que parlem, al capdavall), les formes d’aquest anunci, a més –els díptics, els cartells que l’anuncien, els materials que s’ofereixen als inscrits- fan ressonar la sensibilitat tipogràfica de Josep Palàcios.

 

[2] Pensem en el que escriu al pròleg de Les originalitats, de l’edició de Bromera“un home, en tota la seua vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seua obra. (…). Amb el temps l’anirà acabant. Cada línia que escriga serà una nova peça que s’ajustarà a les anteriors. Una forta coherència íntima ho ordenarà tot. L’obra –tota l’obra, la sola obra, serà la més exacta constància d’ell mateix”. 


[3] Quin serà el subjecte històric responsable de la realització d’aquest projecte, d’aquest futur? Ho ha preguntat Antoni Furió al torn de paraules i creiem recordar que un silenci expectant ha seguit la pregunta, satisfet d’haver trobat en la pregunta la formalització d’una inquietud compartida. Per molt que s’hi hagin entestat certes formes de literatura, encara ens costa imaginar una acció sense agent, una història sense personatge. Viciano ha respost lúcidament: Fuster entén que el subjecte del canvi és el poble, però un poble amb direcció; per això s’adreça a la intelligentzia en el sentit de la Rússia tsarista, és a dir, en referència a un grup d’homes de lletres, d’intel·lectuals minoritaris que es pensen com a xarxa. Entre uns i altres, apareixerà aquest subjecte històric, posant en evidència la mediocritat i la grisor de la classe dirigent que li havia estat contemporània.

 

[4]  Fuster, Joan: [respostes a la revista Acta]: Europes. Els intel·lectuals i la questió europea Acta, n. 2, Barcelona, 1993; p. 50.