‘Com elles’, poesia escènica

L’espectacle Com elles arriba aquest divendres al Festival nacional de poesia a Sant Cugat, que acollirà el muntatge a dos quarts de vuit del vespre a la biblioteca de Mira-sol Marta Pessarrodona. Amb motiu d’aquesta representació, recuperem un article de la poeta Mireia Vidal-Conte, que ens fa de xerpa literària i ens explica de quina manera s’ha gestat la selecció de poemes que conformen Com elles. Amb dramatúrgia de Sebastià Portell i amb recitacions d’Odile Arqué, Marc Romera i la mateixa Vidal-Conte, Com elles és un viatge al dedins dels versos de les millors poetes internacionals des de començament del segle XX.

Aquesta és una selecció de lectures personals dels darrers 15 anys. En aquests anys he llegit homes i dones poetes. Homes poetes que m’han entusiasmat i d’altres que m’han decebut; i dones poetes que m’han entusiasmat i d’altres que m’han decebut. Però del que m’he anat adonant és que LES poetes que m’entusiasmen (i que jo considero d’una alta qualitat literària) no són tan conegudes com ELS poetes que m’entusiasmen (i que per mi són del mateix alt nivell). No són tan conegudes, no són tan celebrades, no estan tan referenciades en volums de crítica literària diversa.

Sovint, fins i tot són desconegudes per d’altres poetes amb qui comparteixo dèries, intel·lectuals, professors, és a dir, coneixedors del món de la poesia en general. Com a anècdota, per exemple, recordo que en l’homenatge a Felícia Fuster que vaig organitzar a l’Horiginal un parell d’anys abans que morís la poeta, una colla de poetes convidats  la van conèixer, justament, amb motiu d’aquella celebració! Parlem d’una poeta catalana d’una qualitat internacional inqüestionable! Desconeguda pels mateixos poetes!

D’altra banda, reivindico des d’aquí la poesia escrita per dones, DE QUALITAT. No m’interessa reivindicar la condició de dona que, “simplement”, agafa un llapis i escriu. Això no vol ser un catàleg de dones que escriuen, sigui quina sigui la seva qualitat literària: aquest vessant no m’interessa, com tampoc m’interessen els homes poetes que escriuen de qualsevol manera. Parlo de poetes, no de “poetesses” -una altra paraula que ha fet molt de mal a l’ofici de moltes escriptores. Al diccionari de l’IEC, l’entrada “poetessa” ens remet a la paraula “poeta”. I això és. Així és.

La “poetessa” és un mot carrincló i caduc que no té res a veure amb la professió de les escriptores que avui us presentem. No fa referència a un ofici, sinó a una activitat del tipus “passatemps” que les senyores del segle XIX, principalment, feien en comptes, o a més, de “fer altres coses”. Les poetes, les escriptores, no escriuen com qui “fa altres coses”. L’escriptor, l’escriptora, fa, viu i –també- mor, per un ofici.

Així, acordem que tenir una vagina no és sinònim d’escriure bé ni d’oferir qualitat literària: tant de bo!! Tanmateix, és cert que al llarg de la història de la literatura ens hem hagut d’empassar un munt de poesia mediocre escrita per homes i que les dones també tenen dret a fer-ho malament i a abonar la mediocritat. Tampoc podem exigir extrema qualitat a un gènere, quan a l’altre l’hi hem deixat passar tot.

Per tant, això que avui us volem oferir no és “poesia femenina” (una altra expressió de les perilloses!). Com no hi ha “poesia masculina”. Això és POESIA. M’interessa mostrar unes poetes que a mi em semblen sorprenentment massa desconegudes. No m’importa reivindicar cap feminisme (crec que ja) caduc, ni m’interessa amb qui se n’anaven o se’n van al llit aquestes poetes: m’és absolutament igual la seva tendència sexual. M’importen els seus textos.

Per acabar, sí, hi falten molts noms. Totes Elles són poetes nascudes al segle XX: havia d’acotar d’alguna manera i només disposem d’una hora aproximada d’espectacle. Per tant, això que veureu no és una “antologia rigorosa”. També hi falten poetes nascudes al s. XX que, com a mínim a mi, no m’han commogut o interessat tant com les que us presentem.

Pel que fa a les autores catalanes, m’he limitat a seleccionar d’entre les traspassades. No hauria volgut que les absències haguessin ferit cap susceptibilitat. Però sí, de catalanes vives n’hi posaria moltes. Elles ja ho saben.

Gràcies a Odile Arqué, a Sebastià Portell i a Marc Romera per creure en aquest projecte i pel seu temps. També, pel seu OFICI.

I a La Seca Espai Brossa, en la persona d’Hermann Bonnín, per fer-lo possible.

En definitiva, per la vostra fe.

I a tots vosaltres, oients, receptors, lectors.