Com analitzar una pel·lícula

28.10.2016

Després de l’èxit de la primera fase del projecte Aula de cinema, torna el cicle de conferències que apropen el públic al procés de creació cinematogràfica. Una iniciativa conjunta de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona i l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Aquesta segona fase està formada per 4 classes magistrals que es duran a terme per diverses biblioteques de la província i que tenen un objectiu comú: ensenyar als amants del cinema a deconstruir les petites parts que formen una pel·lícula.

Fotograma de The Searchers (Centaures del desert) de John Ford

Fotograma de The Searchers (Centaures del desert) de John Ford

Són les set de la tarda a la Biblioteca Sant Gervasi-Joan Maragall de Barcelona, i el petit auditori acull a una trentena de persones per assistir a la classe sobre Anàlisi Cinematogràfica, impartida per Manu Yáñez Murillo, professor a l’ESCAC i crític de cinema a la revista Fotogramas. Els estudiants de batxillerat són majoria, però hi ha algunes parelles rondant la trentena i un grapat d’homes que sobrepassen els 50 anys. A tots els agrada el cinema, però Yáñez està a punt de fer-los passar per un ritu iniciàtic del qual no hi ha marxa enrere. I és que, quan deixem de veure les pel·lícules amb ingenuïtat i comencem a preguntar-nos què hi ha darrere de cada pla, comencem a entendre perquè es parla del setè art. Ara bé, cal anar amb compte perquè, després de perdre la virginitat analítica, veure una pel·lícula ja mai torna a ser ben bé el mateix.

Analitzar un film és fer miques una il·lusió molt ben construïda. Intentar veure un objecte quasi màgic com un mecanisme. El cinema és la disciplina que més s’esforça a amagar les seves bambolines i és també l’art amb el procés creatiu menys conegut: per molts vídeos casolans que gravem, la majoria no sabríem ni per on començar per fer una pel·lícula, mentre que, qui més qui menys s’ha atrevit amb un poema pel dia de la mare o sap què és enfrontar-se a un pentagrama amb la flauta als llavis. Si recorrem a l’art més propera al cinema narratiu, el teatre, de seguida trobem al nostre abast el llenguatge per distingir les interpretacions versemblants de les sobreactuades o les trames emocionants de les avorrides i, de fet, aquests són els termes amb què solem avaluar el cinema. Però qui parla de la subtilitat en el moviment de la càmera, del grau d’obertura del pla, o de l’evolució  de la paleta de colors del vestuari? Manu Yáñez va apagar les llums de classe, va posar la seqüència inicial de The Searchers (Centaures del desert) i es va dedicar a fer exactament això.

El primer pla de l’obra mestra de John Ford comença amb un moviment de càmera que engega abans que el personatge es mogui. I això què vol dir? Yáñez explica que el director ens vol indicar subtilment que la història que estem a punt de veure parla de la lluita entre la civilització (la seguretat de la casa, la família de colons) i el salvatge (el desert que albirem més enllà de la porta, els indis) i no pas de les circumstàncies concretes de la dona. Començant un moviment de càmera uns segons abans significa tot això, o estem sobreinterpretant? Els escèptics s’inclinaran per la segona opció, però només cal fer una cosa per treure’ls del seu error: dur-los a un rodatge. No tothom sap que un pla de pocs segons com aquest necessita més d’una hora de preparació a la localització abans de poder-se rodar -amb un nodrit equip treballant-hi-, o que el director haurà invertit encara més hores de debats interns intentant determinar on plantar la càmera i si moure-la en un sentit o en un altre. És tan fàcil pensar que el cinema simplement reflecteix la realitat sense mediació de cap mena que de seguida perdem de vista l’artesania darrere de cada instant. Una bona metàfora per desempallegar-nos d’aquesta idea i entendre que al cinema tot és intencional és la que el director Andrei Tarkovsky utilitzava per definir-lo: esculpir en el temps.

Els aspectes formals són només una de les moltes capes d’anàlisi d’un film, però l’encert de Yáñez de centrar la seva classe magistral en aquests aspectes és que, per a la majoria de la gent, són del tot invisibles fins que hi dirigeixen l’atenció. Ara bé, l’anàlisi que funciona amb Centaures del Desert no val per a qualsevol pel·lícula. Si John Ford és un dels millors directors de la història, és perquè tenia una visió i sabia com  plasmar-la. No espereu trobar aquesta meticulositat a cada film amb què us topeu. A més, per a alguns directors la càmera és el principal vehicle d’expressió, mentre que altres només volen oblidar la presència de la lent i parlen per la boca dels actors. Stanley Kubrick a un extrem, Woody Allen a l’altre i, entremig, tots els grisos que pugueu imaginar. Per fer justícia a aquestes diferències, Yáñez va seguir la seva classe amb un exemple als antípodes del western que acabava d’analitzar: Faces, de John Cassavetes, una pel·lícula on la proximitat dels plans, el caos en el muntatge i la durada dels plans reforcen una visió del món diametralment oposada a la dels westerns de Ford. Potser seria impossible dir quina visió és millor, però amb l’estudi ens adonem que les dues són magistrals perquè la forma serveix per fer anar el contingut un pas més enllà.

La xerrada va acabar amb una ronda de preguntes on la participació activa i majoritària de la grada jove va deixar clar que la perspectiva d’estudiar a l’ESCAC estava prop de seduir a més d’un. Al cap i a la fi, com el mateix Yáñez va recordar diverses vegades, les conferències de l’Aula de Cinema són una barreja condensada de diverses lliçons de l’assignatura homònima que ell imparteix a la facultat. Això no vol dir, en cap cas, que la sessió no fos perfectament autònoma, ja que l’hora i mitja va ser una autèntica delícia recomanable per a tots els públics amb un mínim interès pel setè art. Veure pel·lícules després d’aprendre a analitzar el cinema fa el mateix efecte que escoltar música després d’aprendre tocar un instrument: el que abans experimentàvem com un plaer passiu i quasi automàtic, de sobte es torna molt més complex i actiu. Si ja no podeu tornar a escarxofar-vos davant d’una pantalla i deixar l’encefalograma pla, no digueu que no us he avisat.