Coltells i crineres gelades

23.06.2017

Dur l’univers de Lorca a escena no és una tasca fàcil. Fa ben poques setmanes Pep Tosar ens enlluernava al Teatre Romea amb Federico García, un documental recitat, cantat i ballat, en què l’equip artístic quedava arrecerat rere una pantalla on es projectaven fragments d’entrevistes a testimonis i especialistes, gravades durant un trajecte en tren, potser per evocar aquell darrer viatge del poeta a Granada. Ara Oriol Broggi, al capdavant de La Perla 29, aborda per primera vegada una tragèdia de Lorca, Bodas de sangre, i ho fa amb un respecte màxim pel text, una condensació del sentit i l’èmfasi posat en el treball de la coralitat.

Clara Segura protagonitza ‘Bodas de sangre’ a la Biblioteca de Catalunya. © Bito Cels

Les grades de la Biblioteca de Catalunya es disposen al voltant del llarg escenari rectangular, protegides per unes tanques que anticipen l’esperada presència equina —la gran atracció de la nit—, i hi ha també una tarima per als músics. En ella se situaran Marc Serra, el regidor de la companyia, que en aquesta ocasió fa exclusivament de músic, el baixista Marià Roch i el compositor i multiinstrumentista Joan Garriga, que tan aviat toca l’acordió com la guitarra, el piano o l’harmònica. Darrere d’ells hi ha tres esquelets també instrumentats, com una projecció macabra d’allò que acabaran esdevenint —“nacer a las cuatro, morir a las diez”, que diuen les filadores— i una picada d’ullet a la mort que senyoreja la tragèdia.

L’obra comença amb la interpretació al piano d’un preludi de Chopin (op. 28, núm. 4), que anticipa el caràcter fúnebre de la peça i ens situa en unes coordenades interpretatives concretes. Els actors desfilen en processó, alentits i solemnes. Cessa la música i ens trobem ja dins la tragèdia. La Mare, Clara Segura de negre i amb mantellina, maleeix les armes —“Todo lo que puede cortar el cuerpo de un hombre. Un hombre hermoso, con su flor en la boca, que sale a las viñas o va a sus olivos”— i li retreu al seu fill, el Nuvi —Pau Roca—, que dugui a sobre una navalla. La Veïna, interpretada en aquest primer quadre per Nora Navas, ens farà saber que la núvia del fill havia festejat amb Leonardo, un dels plançons dels Félix. La menció esdevé ominosa, perquè és per culpa d’aquesta nissaga que són morts els altres homes de la família del nuvi.

Embolcallada per una llum més càlida, la Dona de Leonardo —Nora Navas—, amb un fardell blanc —un nadó— en braços i embarassada d’un segon fill, recita la “Nana del caballo grande”, i després la Sogra —Clara Segura— dialogarà musicalment amb Joan Garriga. Aquesta cançó de bressol, de melodia i lletra dramàtiques, fa desfilar un joc líric de gran bellesa que permet fantasiejar amb el misteriós genet i el cavall de crinera gelada. Per potenciar la premonició de passió i mort —Eros i Tànatos— continguda en aquesta lletra, entra un formós cavall negre que Ivan Benet, un poderós Leonardo, abeura.

L’actor Ivan Benet i el cavall negre a ‘Bodas de sangre’, de La Perla 29. © Bito Cels

Per a la cova on viu la Núvia, als secans, el text de Lorca marca una decoració profusa en encaixos i llaçades roses, gerros i miralls; tota aquesta delicadesa, que en la pel·lícula La novia (Paula Ortiz, 2015) queda transmutada en un taller de vidrier, desapareix en la posada en escena de Broggi. La Criada, interpretada per Montse Vellvehí, avança a passes ranques i té una graciosa desimboltura a l’hora d’alternar la rebuda dels visitants amb la recitació de les acotacions. Ara la Mare del nuvi és interpretada per Navas —Segura encarnarà la Núvia—, i Benet assumirà amb encert i solvència el personatge del Pare. Els pares parlen de propietats i terres, així com de la fertilitat i ufanor dels fills respectius, i acorden el casament, mentre el nuvi queda en un segon terme, lluny de les negociacions, gairebé com un convidat de pedra.

El segon acte correspon a la celebració de les noces. La criada, que mai no es casarà ni sap què és estimar un home, enveja la sort de poder gaudir de l’abraçada marital —“¿Una boda, qué es? […] Es una cama relumbrante y un hombre y una mujer”— i anticipa l’epitalami. Leonardo compareix com una amenaça; quan canti la tornada —“Despierte la novia / la mañana de la boda”—, el sentit es tornarà funest, perquè ell no invoca el despertar de la verge a la nova vida de casada sinó que li obre els ulls a una passió falsament adormida. Ella es casa per orgull, i també per defugir el fatum lligat a la passió amorosa que sent per Leonardo: “No puedo oírte. No puedo oír tu voz. Es como si me bebiera una botella de anís y me durmiera en una colcha de rosas. Y me arrastra, y sé que me ahogo, pero voy detrás”.

En el quadre epitalàmic, els sis intèrprets fan de corifeus, repartint-se les rèpliques dels mossos i les noies. Els músics baixen a l’escenari i s’uneixen al seguici tot cantant els versos de l’himne nupcial: “Al salir de tu casa, / blanca doncella, / acuérdate que sales / como una estrella”. Abans del banquet, la Criada repassa amb una planxa de ferro els mantells blancs, però no serà ella, com a l’obra original, qui reciti els versos sobre el destí i la vida que passa —“Giraba, / giraba la rueda / y el agua pasaba, / porque llega la boda, / que se aparten las ramas / y la luna se adorne / por su blanca baranda”—, sinó Joan Garriga, que els cantarà amb l’acompanyament dels altres músics. La projecció d’un vídeo realitzat per Francesc Isern, que trasllada el banquet nupcial al Convento del Fraile de Níjar, reduplica la festa de l’escena i remet al referent real que va inspirar la tragèdia.

Nora Navas en una escena de ‘Bodas de sangre’ el muntatge d’Oriol Broggi. © Bito Cels

Arriba l’hora de la sang, i també de la fantasia i el virtuosisme plàstic. En el tercer acte, la poesia de Lorca i el seu sistema simbòlic s’emparen de la concepció escènica i de la pròpia naturalesa dels personatges. Els Llenyataires són interpretats pels quatre actors principals, guarnits amb boines i destrals, més pobletans que sobrenaturals. I la Lluna que invoquen —“¡Ay luna mala! / Deja para el amor la oscura rama!”— acaba sortint: la interpreta Clara Segura amb un barret blanc i una cua blava, cosida al vestit, que desplega en desplaçar-se per l’escena. Delerosa com està d’un cor calent amb què escalfar-se, implora que els amants no puguin fugir: “Que la sangre / me ponga entre los dedos su delicado silbo. / ¡Mira que ya mis valles de ceniza despiertan / en ansia de esta fuente de chorro estremecido!”. La Captaire, al·legoria de la mort, com en un auto sacramental, és interpretada per Nora Navas i va embolcallada amb una llarguíssima tela vermella, emblema de la sang que es vessarà. No es tracta tant d’un duel com d’una conxorxa, perquè lluna i mort configuren una aliança simbòlica. I en aquest context, els amants fugitius s’entreguen a una passió maleïda, tractada sempre en clau poètico-simbòlica: “Con alfileres de plata / mi sangre se puso negra, / y el sueño me fue llenando / las carnes de mala hierba. / Que yo no tengo la culpa, / que la culpa es de la tierra / y de ese olor que te sale / de los pechos y las trenzas”.

En aquesta tragèdia de Lorca, inspirada en la notícia del crim de Níjar (1928) i estrenada a Madrid l’any 1933, els personatges viuen i pateixen l’atracció eròtica com herois tràgics, i el to elegíac, ominós, es potencia a través d’elements lírics i escenes corals. Hi trobem la sensualitat i el patetisme d’aquella famosa “Andalucía del llanto”, i també aspectes sobrenaturals. La posada en escena orquestrada per Oriol Broggi constitueix un destil·lat de l’estètica lorquiana. Algunes iteracions busquen subratllar la idea de fatalitat, com en l’escena del nuvi i el mosso a cavall, anticipada a finals del segon acte; o com passa amb els cèlebres versos finals, que es repeteixen: “Y esto es un cuchillo, / un cuchillito, / que apenas cabe en la mano […] / pero que penetra frío / por las carnes asombradas / y allí se para, en el sitio / donde tiembla enmarañada / la oscura raíz del grito”.

La musicalitat és intrínseca al text i a l’estructura de la peça. S’ha volgut fer palesa la utilització de la cançó popular en Lorca i per això s’han inclòs músiques ja existents i també cançons creades ad hoc, que transiten per diverses tonades populars, del flamenc a l’havanera, passant per la rumba i culminant amb La leyenda del tiempo de Camarón de la Isla. L’espai sonor de Damien Bazin i la música composta per Joan Garriga brillen més en els moments festius que en el registre tràgic. Berta Riera ha dissenyat un vestuari sobri i funcional que ens trasllada sense floritures a l’època recreada, i la il·luminació de Pep Barcons opta per no potenciar els colors marcats per Lorca en les acotacions —en funció d’un simbolisme cromàtic adoptat del Modernisme—, tot i que sí banya les escenes boscanes d’un verd blavós, amb ombres esbocinades i esmunyedisses, i tradueix la influència de la lluna en dos potents focus blancs que fan refulgir la camisa de Leonardo i el vel de la núvia en l’escena passional del bosc. És un moment de gran bellesa estètica, culminació d’un pathos ascendent.

El cavall i Joan Garriga en una escena de ‘Bodas de sangre’. © Bito Cels

Una de les dificultats de la proposta consisteix en que un petit nombre d’actors ha d’interpretar un ampli ventall de personatges, però Broggi sap molt bé que això pot acabar jugant-li a favor. Amb la contenció de Pau Roca, que confereix al Nuvi un posat sobri i més aviat passiu però ple de matisos, contrasta la potència d’Ivan Benet, un Leonardo esmolat i ferotge. Anna Castells transita, amb eficàcia i naturalitat, de noia casadora a criada, i fa també de parca domèstica. Montse Vellvehí interpreta diversos papers, entre ells el de mosso a cavall, però brilla sobretot com a criada rancallosa i un punt còmica; és com si des de la direcció ens volguessin fer conscients de la tradició del gracioso del Siglo de Oro que reprèn Lorca a la seva manera, encara que no s’hagi jugat a fons aquesta carta, com sí al muntatge de José Carlos Plaza al Teatro María Guerrero (2009).

Ara bé, l’espectacle està concebut i dissenyat per al lluïment de les dues actrius principals, que es reparteixen el paper de la Mare, autèntic puntal de l’obra. Clara Segura destaca també en el paper de Lluna cruel i capritxosa, amb una dicció impecable i un to que ens porta al territori de la màgia i d’allò sobrenatural. La secunda meravellosament Nora Navas com a Mort pidolaire, embolicada en una tela vermella on quedaran atrapats els dos rivals, el Nuvi i Leonardo, l’un davant l’altre, mirant-se i mesurant les seves forces. En el tercer quadre del primer acte, Nora Navas passa de mare a criada, en una transició gairebé imperceptible, de tan orgànica. I en el tram final de l’obra, la mateixa actriu fa un triple salt interpretatiu: de sogra a captaire, i d’aquí a mare del nuvi. És memorable el duel final entre la Núvia —Segura— i la Mare —Navas—, en què es percep l’altura lírica dels versos ben escandits.

La presència del cavall en escena reforça la simbologia de la passió irrefrenable, l’instint i la força sexual. És molt reeixida la seva primera entrada, quan Leonardo el raspalla, i li cau al llom una llum blavosa i nocturna mentre sona la “Nana del caballo grande”, cançó plena a vessar de metàfores del fred —assimilables a la lluna i la mort—, com la gelor de la crinera o el punyal de plata al fons dels ulls. Cal reconèixer la potència que té el cavall com a encarnació simbòlica de la mort, car porta fatalment el seu genet davant la finestra de l’estimada, i acaba conduint-lo a través del bosc fins a la mort.

Clara Segura és una de les protagonistes de ‘Bodas de sangre’, de La Perla 29. © Bito Cels

Oriol Broggi porta Bodas de sangre al seu terreny i ens ofereix la seva particular lectura, buscant —i aconseguint— allò que Lorca pretenia amb el seu teatre: que la poesia s’aixequi del llibre i vesteixi els personatges en escena.