Colita i les seves amigues

S’acaba d’estrenar “Cola, Colita, Colassa”, una pel·lícula documental del director Ventura Pons sobre Colita, la gran fotògrafa catalana.

Gairebé tothom coneix avui a Colita, nom artístic d’Isabel Steva, perquè, afortunadament, en els darrers temps la seva obra ha tingut un merescut reconeixement. A la primavera del 2014 es va celebrar a la Pedrera un exposició antològica, Colita, perquè si, que va tenir un gran èxit de públic i de la que ja varem parlar des d’aquestes pàgines.

El passat mes de juny Colita va ser guardonada amb el Premi Nacional de Fotografia. Un premi ben retribuït econòmicament que atorga el Ministeri de Cultura. En aquells moments el dirigia l’inefable José Ignacio Wert i Colita va tenir la valentia i la generositat de rebutjar el guardó per disconformitat amb les polítiques culturals i polítiques del Ministre. Aquest gest va ser àmpliament reconegut i agraït per la societat catalana. I, com ha explicat el mateix Ventura Pons, d’aquí va sorgir la seva idea de rodar un reportatge sobre la vida de la fotògrafa amb la intenció que  si la seva exhibició ho permetia pogués constituir una certa compensació econòmica.

La pel·lícula es projecta als cinemes Boliche, Renoir i Balmes i sembla que està tenint una bona acollida de públic. I és que un film amb la firma de Ventura Pons és sempre un garantia de qualitat. En aquest cas es tracta més aviat d’un reportatge en el que s’enregistra una  llarga conversa entre Colita i un grup de molt bones d’amigues que es troben per berenar i recordar vells i bons temps. Hi trobarem a l’escriptora i periodista Maruja Torres, la novel·lista Rosa Regàs, la cantant Núria Feliu, l’editora Beatriz de Moura, l’actriu Teresa Gimpera, la psiquiatra Rosa Sender, l’empresària Anna Maio, la promotora cultural Mercè Tatjer i la fotògrafa Pilar Aymerich.

L’estructura del film és molt senzilla i està composat per  diferents apartats en els que les assistents a la reunió van desgranant les seves experiències compartides. Cada apartat s’inicia amb la projecció d’una sèrie de fotografies de Colita en la que apareixen els molts escenaris i personatges que ha anat fotografiant al llarg de la seva carrera i que també estan presents en el berenar a través de la seva memòria. Així, es passa revista, entre d’altres, als àmbits de la música, del cinema, de la gauche divine i el Bocaccio, dels escriptors i la literatura, de l’Assemblea de Montserrat, de la mort de Franco, etc.

Les deu amigues, carregades d’energia i bon humor, s’interpel·len, aconsegueixen despertar en les altres records potser oblidats, evoquen personatges ja desapareguts amb els que les unien llaços molt estrets, i sobretot es fan uns farts de riure. En definitiva assistim a un veritable “revival” de les vides d’unes dones totes elles amb una forta personalitat i carregades de vivències interessants. La veritat és que compartir amb elles aquest berenar de cafè amb llet i xurros es converteix en una experiència entranyable.  I sembla com si l’espectador també hagués estat convidat.

La pel·lícula és d’una gran senzillesa i austeritat de mitjans, la qual cosa en lloc de treure-li mèrits trobo que n’hi dóna. Es va rodar en només tres sessions a l’estudi del Director. Se’ns presenta en una successió de plans curts i primers plans que fixen l’atenció de l’espectador sobre el contingut essencial: les paraules i els records de les protagonistes. Ventura Pons s’ha mostrat sempre molt interessat per l’univers femení i aquí té una extraordinària ocasió per continuar en aquesta línia. Recordem en aquest sentit, entre d’altres, aquella seva gran pel·lícula,“Actrius”, amb les Sarda, Lizaran, Pons i Espert. En aquest cas no treballa directament amb actrius, excepte pel que fa a la Gimpera, però la veritat és que totes elles demostren tenir moltes taules i actuen amb una gran naturalitat. Chapeau!

La fotografia està evidentment en el rerefons del film però cal dir que no n’és el principal protagonista. Tampoc estem davant d’un biopic convencional on es repassen amb detall els diferents aspectes de la vida del protagonista perquè, de fet, es parla gairebé tant de la vida de Colita com de les de les vides de les demés.  Doncs de què va aquesta pel·lícula, us preguntareu. Jo crec que a més del personatge de la Colita tracta fonamentalment de tres temes.

En primer lloc de l’amistat, l’amistat que uneix la Colita amb les col·legues i companyes amb les que ha compartit durant molts anys tota mena de vivències, una amistat que és un sentiment que totes elles semblen valorar especialment i que està molt present en totes les seves paraules i en els gests de complicitat i respecte que les acompanyen.

En segon lloc és un retrat d’una generació de dones amb una forta personalitat que van ser valentes i capaces de lluitar i trobar un lloc en la societat del seu temps, cada una d’elles en la seva especialitat. I amb el gran mèrit afegit que en parlen amb tota naturalitat, sense fer-ne particular esment ni cap mena d’ostentació personal.

També és un cant a l’optimisme, a la joie de vivre, a fer les coses passant-s’ho bé i gaudint de les oportunitats que ofereix la vida. I en aquest sentit és admirable la memòria, el sentit de l’humor i la vitalitat que conserven encara malgrat el pas i els estralls del anys.

Tot plegat doncs ens posa davant d’una pel·lícula carregada d’interès i de valors que apreciaran tant els que hagin viscut aquells anys com pels que els vulguin conèixer a través de les experiències d’algunes de les seves protagonistes d’excepció.

Trobareu més informació i obra de Colita en aquest enllaç de l’arxiu digital Fotografia a Catalunya.