Claudia: un botí de guerra

La Conquesta del Pol Sud converteix l’escenari en una màquina de cosir retalls de memòria: el relat oral, imatges documentals, mapes o dades. Claudia és un documental escènic, explicat en primera persona per la protagonista i a través d’una investigació periodística, que indaga en la memòria fragmentada i la identitat d’una argentina, filla de desapareguts i criada per una família de militars. Quaranta anys després del cop d’estat del General Videla, Claudia ens confronta amb crims d’aquesta dictadura. Aquesta és la segona obra de la triologia sobre identitat i memòria que han creat Carles Fernández i Eugenio Szwarcer; es va estrenar a l’Auditori del CCCB, en el marc del Grec Festival.

“Es pot conèixer a algú a partir d’una fotografia?” És una de les preguntes que ens planteja Claudia Victoria Poblete Hlaczik quan es projecta la imatge dels seus pares biològics, somrients amb ella en braços quan ella tenia pocs mesos. Sembla que aquest retall de les seves existències contingui l’essència de la personalitat de José Poblete i Gertrudis Hlaczik, dos revolucionaris socials. Morts durant la dictadura argentina, també coneguda com ‘Proceso de Reorganización Nacional’, aquests dos joves van desaparèixer a l’ ‘Olimpo’, on un militar es va apropiar de la seva filla i li van suplantar la identitat. Abans de complir l’any, Claudia Poblete va passar a ser Mercedes Landa.

Claudia comença amb Carles Fernández llençant una bateria de preguntes sobre les dues visions del món durant la guerra freda: la capitalista i la comunista. I sobretot, cal revisitar el passat? Tot seguit, un audiovisual ens porta a fer la volta món de manera molt esquemàtica a través de les icones polítiques d’aquestes dues visions del món. Fernández i Swarzer ens situen en una panòramica per fer un zoom in: una dona cosint retalls de roba amb una màquina. S’obre el primer capítol, ‘Mercedes’: Claudia Poblete ens en parla de Mercedes Landa en tercera persona. La matèria prima del seu relat és com el patchwork que té entre mans: retalls petits i grans de records de la seva infància i adolescència a Buenos Aires a la dècada dels 80 i 90. Al llarg del documental escènic, Fernández i Szwarcer ens duen a als indrets que ells van visitar el 2015 per documentar-se sobre els desapareguts de la dictadura argentina. La primera parada és: ‘El Olimpo’, on entre centenars de persones, els pares de la protagonista van desaparèixer.

Passadís amunt i avall: de l’habitació dels seus pares a la biblioteca, Claudia Poblete ens fica de ple al món, que ella compara amb un tàper, de la Mercedes Landa. S’atura en detalls, com el quadre d’un indi que li feia por, i esboça la personalitat de la mare, passiva i discreta, i el pare, autoritari. Sota una pàtina de silencis, Mercedes no lliga caps i sospita que els seus pares no són realment els seus progenitors, són massa vells i se n’avergonyeix. Però dins del taper també descobreix les seves passions com llegir, la ciència ficció i tota una llista de pel·lícules no argentines, “ja se sap que el cinema argentí no és bo” . Estudia Enginyeria de sistemes a la Universitat. És relativament feliç i s’ha cregut la versió de la història que li han explicat els llibres de la biblioteca del seu pare: “si hi ha pobres és perquè no volen treballar”. Com a amant de la ciència ficció, veu Matrix (1999), el protagonista de la qual descobreix que el món al que creia viure no és més que una simulació virtual creada per màquines superevolucionades. I quina realitat hi havia fora del tàper?

Hi havia tota una família buscant una néta: veiem un video en el que Buscarita Roa, una de les Abuelas de la Plaza de Mayo, que explica com la família materna i paterna de Claudia Poblete van començar a intentar seguir-li el rastre des del dia que els seus pares van desaparèixer a finals del 1978. Vint-i-dos anys després, li fan un anàlisi d’ADN i els seus pares postissos són arrestats. Aquestes escenes són ficcionades en diàlegs en els que intervenen Fernàndez i Szwacer. En aquest segon capítol, ‘Claudia’, ara ja en primera persona, explica la perplexitat davant els sentiments contradictoris: els seus pares biològics representaven allò que els seus apropiadors li havien ensenyat a menysprear. Si no ens haguéssin ficat abans al pis dels Landa amb la Mercedes, segurament el vídeo mogut del judici contra els apropiadors, en el que Claudia admet la seva veritable identitat, no ens impactaria tant.

De tot el que l’havia envoltat al llarg de vint-i-dos anys, el que tenia més a veure amb ella, era l’indi del quadre, que mai li havia agradat. Claudia sentencia: “Els dos érem botins de guerra.” I és en aquesta inflexió en la que Fernández i Szwarcer fan un zoom out i ens condueixen en càmera subjectiva per carreteres de l’Argentina fins arribar a Santa Lucía, a la provincia de Tucumán, al centre del país. En aquest indret del mapa, a partir de vídeos veiem el testimoni de veïns del poble que expliquen la història silenciada del poble: l’enfrontament entre la guerrilla ERP i l’exèrcit, de teló de fons ens mostren selves, deserts, la majuestuositat de la natura. Els retalls de la història de Claudia i els seus pares, les parets de El Olimpo, el viatge d’en Carles i l’Eugenio a Santa Lucía, les Abuelas de la plaza de Mayo i la conquesta del país conflueixen en un tot.

I és davant d’aquesta panòramica, en que la pràctica històrica de l’apropiació de nens i nenes com a botins de guerra queda retradada. Carles Fernández, Eugenio Szwarcer, Claudia Poblete i fins i tot la seva filla de vuit anys, la Guadalupe, et serveixen les refleccions en safata, mentre que l’espectador, amb un nus a la boca, els ulls vidriosos o negats, resta perplex, emocionat i agraït. El format de documental escènic, tal i com el construeixen Fernández i Szwacer, és una experiència viva i colpidora, en la que des del relat més personal a les dades i fets globals, s’arriba a entendre una mica millor un dels episodi més terrorífics de la història d’Argentina, les ferides del qual continuen obertes.