Clara Soley, els contes també tenen ànima

3.08.2017

El mar, una natura en què els personatges s’hi desfan a plaer i esdevenen part d’un tot, és el paisatge que travessa els sis contes de Que l’oblidis, li diem de Clara Soley. El mar i el cel predominen tenyint les històries de blau.

Clara Soley

A voltes és el blau lluminós de la vida que esclata, a voltes és un blau amb matisos tan foscos com la mort omnipresent per recordar-nos el valor de l’existència. És un món de sons, de color, amb una sensualitat que regalima en la justa mesura, que insinua més que no pas es mostra. Amb una dosi important del misteri de la vida, de tot el que volem retenir, d’allò que perseguim amb insistència però que mai no s’encalça perquè la seva naturalesa és lliure i inabastable.

En els contes de Que l’oblidis, li diem, la vida transpira amb naturalitat, els personatges són versemblants, l’amistat és un valor perdurable més enllà de les moltes cares fosques que té la lluna, la família esdevé un valor relatiu, mutant, i el món de les relacions humanes és analitzat amb deteniment per part dels mateixos personatges, o per una veu narrativa que apunta incisivament la part menys òbvia de les coses.

El món narratiu de Clara Soley mostra una amplitud sorprenent, es capaç de moure’s entre la rialla esclatant i la melangia més tendre i suggerent, entre la clarividència més racional i un esoterisme que convida sense saber mai a què, però que atrapa el lector i el transporta a indrets privats i inconfessables, paradoxalment tan universals com l’experiència única i viscuda.

Amb una llengua perfectament viva, amb registres lingüístics diversos, Soley ens regala sis històries vivibles que fan la delícia del lector que s’hi reconeix fàcilment, que s’hi capbussa com els personatges en els contes. Són històries amb ànima, que apel·len al comú de la condició humana, que reconeixen en el pas del temps la mirada que es refà de l’inevitable desencant del dejà vu, però sense recrear-s’hi, des de l’optimisme del qui refà camins perquè és vitalista de mena.

Clara Soley (Sabadell,1967), és autora de El vestit d’Emilie Flöge (2001), finalista del Premi Sant Joan; L’Avarícia (2003), part d’una col·lecció de narracions curtes sobre Els 7 pecats capitals; i de Enemigues de l’ànima (2010), Premi Ciutat de Badalona de narrativa. Des dels inicis de la seva trajectòria se situa amb comoditat en la narrativa curta. Gran defensora del conte com a gènere demostra, en aquest nou lliurament, que la seva insistència ha donat fruits. Sense dubte, Soley està en plena maduresa creativa, gaudeix d’un moment de plenitud narrativa, llueix mestria i domini del conte i excel·leix en un gènere que resulta antipàtic a molts editors. Els lectors, en canvi, hem d’agrair i celebrar la seva tossuderia.

Lluny han quedat els anys noranta, en què els editors celebraven els contes escrits per Quim Monzó, Jordi Puntí i altres. Que l’oblidis, li diem, és el darrer llibre de contes de Clara Soley, editat per El Núvol, amb bon criteri i encert per part del digital de cultura. Un criteri que, sigui dit de passada, manca absolutament en moltes editorials. Clara Soley és un exemple viu de com les grans editorials es fan l’orni i ens escatimen veus sòlides de la literatura actual. I és que, per sort, tothom no està disposat a ballar amb el ritme del mercat. A nosaltres, avui, ens toca reivindicar l’autenticitat de la nostra literatura, la que ens donarà veracitat i perdurarà enllà del soroll atordidor que predomina damunt dels taulells.

Us podeu descarregar l’ebook en format pdf o ePUb aquí