Cinema Àrab: l’exili i la mirada de les dones

7.11.2016

Del 8 al 13 de novembre la Filmoteca de Catalunya acollirà la desena Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. Seran 10 títols per celebrar els 10 anys que el certamen, organitzat per l’ONG Sodepau, porta enfortint els llaços entre les dues ribes de la Mediterrània. Enguany el país convidat serà el Marroc, del qual provenen quatre de les pel·lícules projectades. Podeu consultar la programació del cicle aquí.

Al meu cap, una rotonda

Al meu cap, una rotonda

L’experiència traumàtica de l’emigració i l’exili és un tema que sempre ha estat present al cinema àrab, i la Mostra ofereix a l’espectador occidental l’oportunitat de conèixer com l’altra riba de la Mediterrània veu aquest fenomen i les seves relacions amb Europa. A més de conèixer el punt de vista d’allò que anomenem món àrab, la meitat de la programació de la desena Mostra està signada per directores que expliquen la realitat de les dones als seus països d’origen com ara Khadija Al Salami, Mai Masri o la siriana Hala Alabdalla, una de les realitzadores més conegudes del cinema àrab que visitarà la Mostra i presentarà la seva pel·lícula
. Us recomanem els 5 títols que més ens han cridat l’atenció.

Cadascú la seva criada (Makhdoumin). El treball domèstic representa un mercat real al Líban, segmentat segons els orígens nacionals i ètnics de les treballadores i que transforma el qui la contracta en amo i la treballadora en propietat del seu “senyor”. Aquesta pel·lícula, guanyadora del Peace Film Award a la Berlinale d’enguany, narra la història d’una agència dedicada a aquest negoci a través dels ulls de Zein, un “comercial” que fa venir dones d’Àfrica i Àsia per treballar en famílies libaneses i ajuda els seus clients a escollir d’un catàleg aquella que respondrà millor a les seves necessitats. A través d’una posada en escena elegant i sòbria, sense efectismes, el film aconsegueix que els seus protagonistes ens expliquin com si fos la cosa més normal del món –quasi com si els fessin un favor a les “treballadores”- el funcionament d’aquest sistema d’esclavitud emparat per l’Estat des de fa dècades.

Deu anys i divorciada (Ana Noojoom Bent Alasherah Wamotalagah). La Nojoom, que tot just ha fet 10 anys, entra en una sala de justícia, mira el jutge directament als ulls i li diu: “Vull divorciar-me”. Khadija Al Salami, la primera dona cineasta i productora al Iemen, famosa com a documentalista, fa una incursió a la ficció per explicar aquesta realitat del seu país, on no hi ha cap requisit d’edat pel matrimoni i històries com les de la protagonista són absolutament normals. A vegades, el film té tantes ganes de conscienciar l’espectador del problema que perd els matisos, però el retrat de la frustració de la Nojoom i d’un Iemen que no té res a veure amb el que ens arriba als occidentals fan d’aquesta pel·lícula un dels visionats obligatoris de la Mostra.

Alyam Alyam

Alyam Alyam

En el meu cap una rotonda (Fi rassi rond-point). No haureu vist cap pel·lícula ambientada a un escorxador tan subtil i amb unes imatges tan profundament belles i poètiques com aquesta. Amb aquest documental, Hassen Ferhani ens mostra les històries personals darrere dels treballadors del matador més gran d’Alger, que serveixen per plantejar-nos qüestions més àmplies relacionades amb la primavera àrab. Sense perspectives d’una vida millor, la majoria dels joves que se’ns mostren o bé es converteixen en drogoaddictes o delinqüents, o bé intenten fugir cap a Europa, si és que superen la temptació de suïcidar-se. A la seqüència que dóna nom al film, Yusuf, el protagonista, ens diu que  “Al meu cap hi ha una rotonda amb un miler de sortides… però no he trobat la meva”.

Alyam, alyam. Estem davant de la primera pel·lícula marroquina que va poder optar a un premi a Canes, el 1978, una aposta segura per a qualsevol retrospectiva de cinema àrab que, a més, serà presentada per seu director, Ahmed Al Maanouni. La pel·lícula narra les dificultats del jove camperol marroquí Abdelwahad per assumir el rol de cap de família després de la mort del seu pare. El conflicte emergeix quan Abdelwahad confessa a la seva mare, una figura forta i aspra, que ja no pot suportar la vida al camp i desitja deixar de treballar per anar a França a buscar-se un futur. Els 90 minuts del film són un exemple de bona gestió de la tensió narrativa i del retrat realista d’un món ple de contradiccions que, com tots els clàssics, ha resistit formidablement el pas dels anys. La pel·lícula inaugural és també un dels must del festival, perfecta per donar el tret de sortida.

3000 Nits (3000 Layla). S’han fet moltes pel·lícules sobre Palestina però aquest film de la cineasta Mai Masri és la primera que ens mostra el punt de vista d’una dona palestina empresonada a una presó israeliana. Basada en una història real, el film utilitza la maternitat de la Layal (Maisa Abd Elhadi), que es veu obligada a criar el seu fill entre reixes, com una metàfora de les persones que viuen enmig del conflicte a l’Orient Mitjà. Tot i el seu alt contingut polític, on la lluita pels drets i la dignitat són constants, la cinta també troba espai per a la lleugeresa i l’esperança i defuig tant la propaganda com la manipulació emocional.