CINANIMA, any 39

4.12.2015

Com ja és tradicional pels anys que fa que l’escric, aquí teniu la crònica de CINANIMA, el Festival Internacional de Cinema de Animação de la ciutat portuguesa d’Espinho, en la seva edició número 39, que enguany ha tingut lloc entre el 9 i el 15 de novembre.

“Sous tes doigts” de Marie-Christine Courtès

“Sous tes doigts” de Marie-Christine Courtès

Per a mi ha estat una edició especial, ja que els organitzadors em van proposar de fer de jurat per al premi António Gaio, destinat a curts d’animació portuguesos. Així mateix, vaig rebre l’encàrrec d’organitzar dues sessions retrospectives de curts de directors catalans, motiu pel qual el festival ha penjat per primera vegada la bandera catalana entre la dels països participants; tan sols és un detall però és simbòlic de l’especial sensibilitat que els portuguesos demostren davant el procés independentista (he d’aclarir que la proposta fou de la organització i no pas meva).

Cada jurat és un món

Com en alguna de les altres edicions del festival, alguns dels premis atorgats durant la cerimònia del palmarès del dissabte 14 són discutibles, especialment el Grande Prémio CINANIMA 2015, el guardó principal, atorgat a The master (‘L’amo’) de Riho Unt, d’Estònia. En canvi, el premi del públic, que fou per a Compte les moutons (‘Compta ovelles’) de Frits Standaert (França) fou merescut. Entre els curts a concurs –49 en diverses categories segons duració– projectats en 6 sessions n’hi va haver sense premi que eren mereixedors a parer meu d’un guardó o, almenys, d’una menció.

The Master by Riho Unt – trailer from Nukufilm on Vimeo.

I és que cada jurat és un món. Ho puc dir amb coneixement de causa, ja que ho he sigut en diversos festivals de diferents categories. Rarament hi ha unanimitat, com no es tracti d’una pel.lícula que destaqui molt. Les votacions en jurats de nombre senar solen ser per majoria però obviament els gustos, les preferències, les tendències de cada u i també les incompatibilitats entre membres d’un jurat fan que, a més de llarguíssimes sessions de discussions, els resultats siguin diferents segons els components de cada jurat.

Referint-me al Grande Prémio The master (2015) del director d’Estònia Riho Unt, es tracta d’un curt de ninots animats de 9’30” d’una tècnica depurada però amb un guió que cada u pot interpretar a la seva manera: en una casa on no hi ha cap persona es troben un gos cadellet i un simi tancat en una gàbia d’on s’escapa ben aviat i comença a destruir-ho tot davant la por i la impotència del cadell. La força bruta irracional fent-se l’amo de la situació? Potser sí.

Els llargmetratges

Malgrat que CINANIMA sempre ha estat especialitzat en el curtmetratge, enguany han participat a concurs cinc llargs, a part dels de retrospectives i panorames, no competitius. El més estrany és que el jurat dels llargs va declarar desert el premi, cosa que no passa sovint.

Aquests cinc llargs foren Sabogal (Colòmbia, 2015), la història d’un advocat i defensor dels drets humans que investiga crims contra la humanitat comesos ara al seu país; Manieggs: revenge of the hard egg (Hongria, 2014), on un presoner que acaba de ser posat en llibertat prepara una venjança per l’error judicial que l’acusava d’un crim que no va cometre; Extraordinary tales (Luxemburg, 2015), en què el director espanyol Raúl García posa en imatges 5 històries de terror d’Edgar Allan Poe; Desterrada (Colòmbia, 2014), una apocalíptica narració en què una parella, Flávio i Ana, es troba enmig d’una guerra total en una ciutat assetjada per avions, míssils i explosions; i finalment Malá z rybárny (‘La història de Little’) (República Txeca, 2015), en la qual Little, la filla del Rei del Mar, es veu forçada a abandonar l’oceà per a aprendre a conviure amb els humans de la Terra.

Els curts

Compte les moutons (‘Compta ovelles’) de Frits Standaert (França, 2015) obtingué el premi del públic. És una simpàtica anècdota d’un nen que no pot dormir i el seu pare li diu que compti ovelles i el seu dormitori s’omple d’ovelles, però tampoc pot aclucar els ulls i el pare li proposa que cridi al llop, aquest es presenta i imagineu el que passa…

Compte les moutons / Counting Sheep – teaser from Les Films du Nord on Vimeo.

El premi al millor film publicitari fou per a Chomet couch gag del francès Sylvain Chomet (Regne Unit, 2014), on aquest fa una paròdia amb gràcia de la cèlebre família Simpson.

M’han cridat l’atenció les nombroses pel.lícules russes finançades per institucions, que continuen protegint la producció d’aquests curts poc comercials que d’altra manera no existirien. En destaco My grandfather was a cherry tree (‘El meu avi era un cirerer’)de Tatiana i Olga Poliektova (Rússia, 2015), on un nen evoca els records del seu avi, un home que plantà un cirerer quan ell va néixer i que sabia escoltar els sons dels arbres i la seva “respiració”.

Entre els films russos també figurava Claude Debussy. Chou Chou d’Andrei Ushakov (Rússia, 2014), on l’autor explica la vida del músic impressionista francès a través de la seva filla Chou Chou i les seves nines i peluixos. Entre d’altres, hi trobem una escena de La migdiada d’un faune.

Edmond de Nina Gantz (Regne Unit, 2015) obtingué el premi Gaston Roch dedicat al millor film d’escola de cinema. Es tracta d’una comèdia d’humor negre en la qual el protagonista investiga els antecedents prenatals de les seves tendències canibalístiques.

D’altra banda, Cycle de Kim Junki (Corea del Sud, 2015) es tracta d’un curt de més de 13 minuts que crec que és més interessant pel seu missatge que no pas per la seva “llepada” estètica hiperrealística de la informàtica 2D i 3D. En aquest curt, una velleta evoca el cas del seu fill que, com tants d’altres, fou obligat a lluitar com a viador dins l’exèrcit nipó invasor del seu país. Passats més de 70 anys, el Japó continua manipulant les restes d’aquells soldats en el santuari de Yasukuni, símbol del nacionalisme japonès. Com veiem, els temes polítics també formen part de l’animació.

Yùl et le serpent (‘Yùl i la serp’) de Gabriel Harel (França, 2015) obtingué una menció especial en la categoria de curts entre 5 i 24 minuts. Aquí el de menys és l’anècdota, una baralla del germà gran de Yùl a causa d’un negoci que intenta tancar amb Mike, un subjecte perillós amo d’un agressiu mastí argentí, així com l’aparició d’un escurçó. L’acció basada en un guió molt ben resolt i una estètica de dibuix en una sòbria gamma de blancs, grisos i negres donen tot plegat un curt que s’entén. Al.leluia!

A De longues vacances (‘Unes llargues vacances’) de Caroline Nugues (Bèlgica, 2015), situada en un estiu a la platja, la petita Louise escolta el seu pare, que a partir de petits tresors que troben –una petxina, un caragol– s’inventa la història d’una sirena que canta tan malament que en lloc de lligar-se els mariners els espanta, però l’estiu s’acaba i la convivència entre els pares de Louise també…

La fenêtre (‘La finestra’), sota una direcció col·lectiva de 7 membres encapçalada per Stéphane Barrere (França, 2014), ens porta a l’habitació d’un hospital on quatre soldats greument ferits que es recuperen tenen una única distracció, la d’un company que està a prop d’una finestra i els conta el que succeix a l’exterior… o potser s’ho inventa.

Sonambulo de Theodore Usehev (Canadà, 2015) va rebre el premi Alves Costa per al millor curt fins a 5 minuts. El seu autor s’ha inspirat en un poema de García Lorca per a il·lustrar-lo mitjançant formes geomètriques i colors amb incursions al surrealisme i a l’estètica dels anys 30.

One, two, tree de Yulia Aronova (França, 2015), magnífic curt que almenys mereixia una menció, tracta d’un arbre molt xafarder que en veure unes botes se les posa i comença a caminar. Darrere d’ell i en fila índia es van afegint una vaca i un lleter, tres nens que ploren, dues ballarines flamenques… tot fent una espècie de processó divertida pel bosc. Al bosc arriben un campistes que deixen les seves botes fora de les tendes i els altres arbres senten la curiositat de provar-les.

The moustache (‘El bigoti’) d’Anni Oja (Finlàndia, 2015) és un divertit alhora que breu –poc més de 3 minuts–  curt de ninots animats. A principi del segle XX estaven de moda capriciosos bigotis masculins i l’autora retrata humorísticament una competció entre diversos portadors d’aquests bigotis extravagants.

Le repas dominical (‘El dinar del diumenge’) de Celine Devaux (França, 2015) rebé el premi al millor film per a curts entre 5 i 24 minuts. Amb l’estètica de gravat sobre linòleum, un jove hi explica la seva homosexualitat en l’ocasió d’un dinar familiar.

I, per acabar, Sous tes doigts (‘Sota els teus dits’) de Marie-Christine Courtès (França, 2015) va rebre el premi especial del jurat. Es tracta de l’evocació d’una dona jove de la Indoxina, actual Vietnam, de l’època de la colònia francesa a través de les dones de la seva família.

El Jurat del Premi António Gaio

El Jurat del Premi António Gaio

El premi António Gaio

Aquest guardó que porta el nom del que fou fundador, director i ànima d’aquest certamen està destinat a directors portuguesos. El jurat l’hem format Bruno Simôes, realitzador i animador portuguès resident a Barcelona; Fausta Cardoso Pereira, portuguesa dedicada a la producció de cinema d’animació i a projectes educatius, i un servidor.

Vam tenir sort que, com que teníem ben poc temps per decidir el premi, el dissabte hores abans del palmarès, tan sols participessin 10 curts d’autors del país. El premi António Gaio fou per Amélia & Duarte de les joves directores Alice Guimarães i Mónica Santos. Utilitzant la tècnica de la pixil.lació, o sigui, de l’animació frame a frame d’actors i també de l’ordinador 2D i 3D, aquest duo explica el principi d’un amor feliç i el progressiu deteriorament d’aquesta relació fins a la separació; en aquest procés decadent tant Amélia com Duarte van esborrant aquest passat fins que sembla que mai hagi existit, i finalment aquells documents manipulats van a parar a l’”arxiu dels amors desapareguts”.

Music Production sample for Animation Short “Amélia & Duarte” from Jump Willy on Vimeo.

Com que podíem atorgar una “mençao honrosa”, no vam discutir gaire per donar-la a Macabre, amb la direcció compartida de Jerónimo Rocha i João Miguel Real, realitzada amb ordinador 2D. En una nit negra com la gola del llop, un conductor té pana al cotxe i a més el mòbil li deixa de funcionar, llavors entra en una misteriosa mansió sense habitants. La pel.lícula és més interessant per l’ambient aconseguit –escenografies tenebroses, laberints, escales…– que produeix una sensació claustrofòbica de la qual voldries desprendre’t, més que per un desenllaç clar.

També es cità a la conversa com a destacable el curt Papel de Natal de José Miguel Ruivo Ribeiro, un conte infantil sobre el Nadal fet amb objectes, paper i ninots animats.

I la retrospectiva de Catalunya

Per acabar parlaré dels dos programes dedicats al cinema d’animació de realitzadors catalans: Catalunha Panorama historico, 1-2. Els altres dos països als quals es dedicava retrospectiva eren els Països Baixos i Irlanda. He de dir que no ha estat fàcil organitzar-los sense cap mena d’ajut institucional o privat, exceptuant l’ajut econòmic de l’Institut Ramon Llull de la Generalitat de Catalunya en els viatges per als quatre realitzadors que varen assistir a CINANIMA.

Agraeixo a tots els realitzadors dels curts catalans la seva col·laboració generosa, que sobretot ha servit perquè la nostra animació sigui coneguda al país germà, i en especial agraeixo a Juan Carlos Concha, director i animador colombià i català d’adopció, director del Non Stop Animation Film Festival de Barcelona, la seva valuosa col·laboració en l’aportació dels curts d’animació de les nostres més joves generacions d’animadors. En fi, un CINANIMA 2015 que serà difícil d’oblidar per a tots nosaltres.

Etiquetes: