Chuck Palahniuk a Barcelona

26.11.2012

Chuck Palahniuk. Llicenciat en Periodisme, 10 anys de mecànic i escriptor nocturn. L’any 1996, amb 35 anys, va publicar la seva primera novel·la, Fight Club, la primera gran mostra del seu estil descarnat i precís, sense digressions, “prioritzant sempre els verbs als adjectius i els noms als pronoms”. Així ho explica Albert Forns, que fa quatre anys va seguir l’escriptor nord-americà per Barcelona. Palahniuk havia vingut a presentar Al desnudo i Forns en va escriure aquesta crònica enginyosa i irreverent. Macabre i implacable, desagradable a matar, Palahniuk és un escriptor brutal i divertit que captiva ments inquietes, algunes més retorçades que d’altres. Una fan que fa cua perquè l’autor li signi un exemplar el defineix, sense voler-ho, amb un titular lapidari: “Palahniuk, el Justin Bieber dels inadaptats”.

 

DIA 21 – ESCENA 1

Exterior – Plaça Catalunya

 

Tarda de dissabte 21 d’abril. Falten hores pel Barça-Madrid que decidirà la lliga i el centre de Barcelona és un deliri blaugrana. La temperatura encara no és d’estiu, però tothom que té una samarreta del Barça -falsa o original, Meyba o Nike- avui la llueix. La botiga oficial del Club a la cantonada de Rambla Catalunya amb Ronda Universitat és a rebentar, i el guàrdia de seguretat va boig controlant un desfici més propi de l’altra banda de la plaça, del Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Al voltant de Canaletes, una dotzena de blaugranes passats de quilos aprofiten la passejada entre bars per retratar-se ensenyant una bandera on hi posa ‘Peña blaugrana de Alcala de Henares’. De tant en tant algun crit del Barça, de tant en tant una botzina, allà quatre joves cantant l’himne. Cridòria i nervis que aniran en augment a mesura que s’acostin les vuit del vespre, l’hora fatídica.

 

Al costat de tot això, a la cantonada on el petit carrer de Bergara desemboca a Plaça Catalunya, comença a veure’s un altre fenomen de masses que avui passarà inadvertit. Des del migdia mitja dotzena de persones esperen a la porta de l’FNAC. Acostumats a les aglomeracions i a la bogeria de la venda d’entrades al centre comercial ja han penjat cartells a tot arreu dient que la cua s’ha de fer a fora, al carrer Bergara, que no volen ningú esperant a dins. Les dues primeres fans s’han assegut a esperar a les dues, cinc hores abans de l’hora X, però la quarta i la cinquena de la cua diuen que ja eren a Plaça Catalunya a les dotze del migdia, però diuen que els feia vergonya posar-se a esperar les primeres. A les quatre són quinze els que s’esperen, però contràriament a l’estereotip de les cues FNAC -universitaris rics com per pagar-se una entrada d’U2, advocats escapant-se de la feina per aconseguir una entrada pel Boss- aquí tots els que esperen són joves, molt joves, i majoritàriament noies, la majoria amb 20 anys i roba negra, no exactament de cap tribu urbana, deixeu-me anomenar-los joventut del carrer Tallers. Qui són, aquest jovent? Són els estranys. Els estranys dels seus pobles, els estranys dels seus cursos, els estranys de les seves colles d’amics. Són els que llegeixen.

 

Aquests joves que gasten el dissabte esperant a l’FNAC són els lectors perduts que busca la Conselleria de Cultura, el seu trèvol de 4 fulles, l’esgraó perdut entre uns nens que gaudien amb els llibres i els adults d’ara, que no llegeixen ni en pintura. Aquests joves amb fila d’agradar-los Marilyn Manson són els únics exemplars de catalanets que han sobreviscut a l’holocaust literari d’una educació secundària especialitzada en sembrar aversió a la lectura. Són els joves que han sobreviscut a les lectures obligatòries, ja sabeu de quins llibres parlo, aquell complot del lobby del joystick per enfonsar el sector editorial. Els que esperen a l’FNAC amb quatre i cinc llibres esperant aquell autor que idolatren són els contra corrent, l’excepció que confirma la norma, els lectors contra l’estadística. I a qui esperen? Qui ha pogut arrencar-los de les xarxes socials i els vídeojocs per esperar cinc hores drets o amb el cul a terra? Chuck Palahniuk és el nom que busqueu i Al desnudo el llibre que presenta.

Chuck Palahniuk

DIA 21 – ESCENA 2

Flashback

 

Any 1999, una pel·lícula de títol absurd i amb connotacions violentes, Fight Club, es passeja pels cinemes de mig món sense pena ni glòria. Pel tràiler sembla l’enèsima pel·lícula de boxadors i garrotades, i els pocs que l’han vista no n’han acabat de treure res clar: Enmig de proclames anticonsumistes, Edward Norton i Brad Pitt es dediquen a fer gamberrades en plan kale borroka, en una espècie de 15M avant la lettre, es troben per apallissar-se nit rere nit i expliquen a l’audiència com construir explosius a base de suc de taronja o greix robat a clíniques de liposuccions. Amb els anys, aquesta raresa del cinema antisistema guanya influència com a “pel·lícula de culte”, i tot allò que envolta aquesta inquietant denominació -clubs de fans, edicions especials en DVD, desenes de pòsters o centenars de samarretes- l’ha portat a ocupar la 13a posició del rànking de ‘les millors pel·lícules de tots els temps’ a IMDB, la base de dades de referència a Internet. 566.581 votants incondicionals han col·locat Fight Club per damunt de Citizen Kane, per sobre de Casablanca i de totes les pel·lícules de Hitchcock.

 

El llibre que va inspirar aquesta raresa, amb el mateix títol de Fight Club, el signava el llavors desconegut Chuck Palahniuk: tenia 35 anys i era la primera novel·la que publicava. N’havia escrit una altra abans, Invisible Monsters, però havia estat rebutjada per l’editorial per escabrosa i desagradable, ja que la història de la model desfigurada que viatja pels Estats Units robant antidepressius no va acabar de convèncer els editors. Fight Club volia ser una venjança cap a l’editorial, presentant-los una història encara més bèstia i desagradable, però curiosament va colar, i arran de l’èxit d’El club de la lluita els editors van donar una oportunitat a l’odissea drogoaddicta  de la model sense mandíbula. Palahniuk escrivia aquests llibres primerencs a les nits, les hores mortes que li deixava la feina. Tot i llicenciar-se en periodisme a la universitat d’Oregon, la precarització del sector i el poc estímul de la premsa local aviat van dur-lo a guanyar-se la vida amb les mans, i durant més de 10 anys va treballar de mecànic, primer a la línia de muntatge dels Freightliner, i després escrivint manuals sobre com reparar aquests camions. Són els anys d’anar cada dijous al vespre al taller d’escriptura de Tom Spanbauer.

 

Flashback dins el flashback: Som a la cuina de Spanbauer, en una casa de planta baixa de Portland, barra americana, taula de fusta, cadires de fusta, el professor obrint la nevera king-size i servint-los llaunes de cervesa o gots d’un brick de llet. Hi veiem un Chuck Palahniuk ja fibrat, dret al mig de la sala i amb el peu recolzat a un tamboret mentre llegeix els seus textos als companys de classe, la mitja dotzena d’alumnes que l’escolten. D’aquells debats, d’aquelles lliçons, d’aquells sis anys de prova i error neix l’estil minimalista de Palahniuk, directe, oral, sense digressions, centrat en crear una veu pròpia forta, prioritzant sempre els verbs als adjectius i els noms als pronoms, llavors ja investigant amb els lemes i repeticions de frases -ara marca de la casa- que l’ajuden a arrodonir cada capítol. El curs de Spanbauer s’anomenava “Dangerous Writing”, i insistia en la tesi que tot escriptor ha d’escriure sobre les seves pors o vergonyes per tal de superar-les i així aconseguir textos genuïns, veritat literària, realitat, droga dura. Aquesta serà una de les constants en la literatura de Palahniuk: la investigació permanent de fílies i fòbies -personals, sexuals, higièniques- sempre és la teràpia que crea la novel·la. És el cas d’Asfíxia (Choke, 2001), per exemple, una de les novel·les més estimades pels lectors, escrita arran de l’assassinat del seu pare. Divorciat de sa mare quan ell tenia 14 anys, a finals dels anys noranta el pare de Palahniuk coneix una dona i l’exparella d’aquesta dona, detingut per violència domèstica, els mata a tots dos amb una escopeta tant bon punt surt de la presó. El perquè d’aquesta novel·la és un exercici de storytelling en si mateix: “El meu pare acabava de ser disparat per un sonat, i durant setmanes vaig passar molt temps parlant amb la policia, perquè encara no havien arrestat ningú. Un dia conduïa cap a casa, vestia trajo i corbata amb el meu cotxe de classe alta. Estava cansat, trist, i vaig començar a fabular. L’autopista a aquella hora era buida i vaig pensar en aparcar al voral i estirar-me a l’asfalt a la franja il·luminada pels fars del cotxe. Llavors vindria un policia, em veurà allà estirat al costat d’un cotxe gros i em dirà “Està bé, senyor? Puc ajudar-lo?” i llavors aquella figura d’autoritat em dirà que no m’ha passat res i em tornarà a la meva vida. Vist ara, era com si busqués un caràcter patern que m’abraces en aquell moment, que em digues que tot anirà bé. Vaig pensar que d’aquest episodi en podia treure un bon relat”. Fins aquí tenim una bona idea per un bon relat, però a partir d’aquí hi intervé el ‘Dangerous Writing’, la literatura com a teràpia que guia l’obra de Palahniuk: “De seguida vaig adonar-me que el meu problema era més greu que escriure un relat, perquè trobaria a faltar molt el pare i durant molt temps. Llavors vaig decidir que enlloc de fer-ne un relat curt convertiria aquella idea en un llibre sencer sobre algú que fa que s’ofega perquè la gent l’abraci molt fort i el salvi, ennuegant-se i buscant l’abraçada d’algú l’ajudi a respirar i el torni a la vida, tranquil, ja ha passat tot, a partir d’ara estaràs bé”.

 

Totes les històries de Palahniuk neixen d’una vivència personal o escoltada, i només la necessitat que tingui l’escriptor de treballar aquell tema per resoldre un conflicte personal no resol acabaran decidint si de la història en sortirà una novel·la o un conte curt. Això sí, totes les seves històries són sempre outsiders i brutals. Superviviente, la història de l’últim supervivent d’una secta suïcida, l’adaptació cinematogràfica de la qual va ser aturada sine die: El personatge ens explica la seva història des de dalt d’un avió segrestat que finalment s’acabarà estavellant. O Snuff, la narració en rashomon i de com es bat un rècord Guiness del porno, l’actriu Cassie Wright s’està follant sis-cents homes d’una tirada i cinc dels voluntaris ens expliquen com va la cosa mentre esperen tanda. O Lullaby, la història d’una cançó de bressol africana que mata qui l’escolta i com la seva publicació en un recull infantil acaba causant una massacre, etcètera. Tot i això, aquesta bestialitat és sistemàticament negada per Palahniuk: “Totes les meves històries són històries d’amor, algunes alegres, d’altres tristes. Si us hi fixeu, tots els meus llibres tracten d’una persona solitària que busca com connectar amb la resta”.

 

El protagonista de Fight Club aconsegueix que l’estimin anant a teràpies de malalts terminals, el d’Asfíxia aconsegueix abraçades ofegant-se expressament. “Tots els meus llibres tracten d’una persona solitària que busca com connectar amb la resta”. I Chuck Palahniuk, com aconsegueix que l’estimin? Si no hi ha res més solitari que un escriptor, no hi ha una connexió amb la resta més gran que cent persones esperant tota la tarda per veure’t.

 

 

 

DIA 21 – ESCENA 3

Exterior – Plaça Catalunya una altra vegada

 

A la cua de l’FNAC, asseguda a terra, la noia “és Pulaníc però amb els amics li dic Palàjniuc perquè m’entenguin” no sabria dir quants anys fa que el llegeix. Ha convençut a una amiga perquè l’acompanyi, té la mateixa edat, també va negre. “L’he començat ara i és canyero”, diu la segona, que en ser nova en el palahniukisme no es mulla per cap pronúncia en concret. Són les primeres de la cua, les valentes que han obert la veda cinc hores abans. Al costat d’elles, dreta, espera la “Txac Palajniúc”, que es proclama mega-hiper-fan de l’escriptor. El llegeix des de 1999, des de El Club de la Lucha, i ho ha llegit tot, com la majoria dels que esperen. La Txac té més anys que les primeres i ha dut el llibre per si al final li signen. “No ho sé, he sentit dir tantes coses diferents d’aquest acte, que si signaria llibres, que si al final només parlarà, que si finalment també farà signatures” que l’ha portat per si de cas. Aprofita per acabar-se’l ara, ja que pràcticament ningú dels que esperen ha tingut temps de finalitzar Al desnudo, el darrer llibre de Palahniuk que s’ha traduït a l’espanyol i que Mondadori presenta aquesta campanya de Sant Jordi. En realitat aquest Al desnudo, que explica una història d’amor i xafarderies al Hollywood clàssic, és el penúltim llibre de Palahniuk, ja que als Estats Units l’escriptor ja va de gira presentant el proper, titulat Damned, l’inici del que serà una trilogia inspirada en la Divina Comèdia de Dant.

 

Rere la Txac hi ha la “Xac Polànik”, asseguda contra la paret de la FNAC. És potser la més jove de la cua, encara no té 20 anys, explica que ha vingut des del Delta de l’Ebre per veure’l. Diu que el va descobrir l’any 2007 o així, quan el presentador de la Sexta Àngel Martin va parlar d’un llibre seu a la tele. A ella Polànik li sembla totalment diferent a la resta de coses que ha llegit, diu que fins i tot li han canviat la manera de veure el món. A les 10 del matí ja era a Barcelona i quan acabi la xerrada se’n tornarà cap a casa.

 

“Es pronuncia Xac Palaník”, diu la següent, que xerra amb una amiga mentre espera. Un mínim de 8 anys llegint-lo. Aquest dissabte li agradaria que Palaník impactés, que provoqués al públic, com va passar a la gira de Haunted (Fantasmas), el recull de relats curts de terror del 2005. D’aquella gira se’n va parlar molt, amb Palahniuk llegint arreu dels Estats Units el terrorífic relat Guts, considerat per molts com la història més bèstia que s’ha escrit en anglès els darrers anys. Perquè us en feu una idea, Guts va de masturbar-se dins d’una piscina, va de masturbar-se dins d’una piscina amb la manguera del pop-depurador xuclant-te l’anus, va de masturbar-se dins d’una piscina amb la manguera del pop-depurador xuclant-te l’anus i que de cop et falti l’aire i comencis a ofegar-te.  Podeu llegir-lo aquí. Conscient de l’efecte del relat, Palahniuk el recitava amb una ambulància fora de cada auditori i durant la gira es va dedicar a comptabilitzar el número exacte de desmais i intervencions que provocava a cada lectura. 50 desmais a mitja gira, 65 sumant els de la lectura a Boulder, Colorado i 70 defalliments en total després de llegir-lo per darrer cop al Canadà, on van desmaiar-se cinc persones i una d’ella es va fer una trau al cap. “Ara està més tranqui”, diu la Palaník, “vaig veure per streaming la xerrada de Bilbao amb Javier Calvo, el seu traductor, i ja no va tant a sac”. La Palaník és la que a les 12 del migdia ja era aquí però li feia vergonya encetar la cua. “Ni que esperéssim Justin Bieber”, diu amb ironia. I sense voler-ho, acaba de clavar el titular: “Chuck Palahniuk, el Justin Bieber dels inadaptats”.

 

 

 

DIA 21 – ESCENA 4

Interior – Passeig de Gràcia

 

Som en una sala de l’Hotel Condes de Barcelona, és una sala de reunions d’aquestes amb taules rodones de banquet, estovalles blanques, flors mortes al centre, sucs de taronja, ampolles d’aigua i una màquina de fer cafès. Amb una mica d’imaginació hi veureu el plat a l’esquerra amb el pa, els coberts pel peix i acabar amb la corbata al cap ballant la conga. Aquí és on ens ha citat l’editorial per parlar amb Palahniuk, que va arribar ahir a la nit a Barcelona provinent de Bilbao, on va inaugurar el festival de les lletres Gutun Zuria al costat de Bill Keller, exdirector del The New York Times. Hem arribat a la Sala Àmbar de l’hotel seguint unes fletxes que indicaven ‘Charles Palahniuk’, després d’una tarda descobrint que hi ha un milió de maneres possibles de pronunciar el cognom d’aquest home, ens sorprèn que els equívocs amb l’escriptor hagin arribat al també al nom. Més tard descobriré que en realitat l’escriptor es diu Charles Michael Palahniuk, de manera que els de l’hotel no van equivocar-se. Pel que fa al cognom, l’enigma es resol amb un article dedicat a aquest tema al seu web oficial, on explica que s’ha de pronunciar com la unió dels noms dels seus avis, “Paula” i “Nick”, que en arribar als Estats Units provinents d’Ucraïna van decidir que el seu cognom sonaria com la unió dels seus noms. Misteri resolt. Falten tres hores per la xerrada a l’FNAC i l’escriptor atén a la premsa, som cinc persones esperant tanda i han començat preguntant-li pel llibre que presenta a Barcelona:

 

– Vaig tenir la idea original de Al desnudo dalt d’un taxi, a Nova York, en un desplaçament amb editors on parlaven de Lillian Hellman, que als anys setanta va publica tres volums de memòries plenes d’anècdotes falses. Molts d’ells havien treballat inventant-se aquelles històries, i es van indignar en veure que Hellman se les apropiava i les feia seves. Llavors vaig decidir que faria de Hellman un dels meus personatges, que li faria viure una vida encara més gran i exagerada que la que ella s’havia inventat. També vaig descobrir que a les editorials hi ha biografies acabades i a punt d’estrelles de Hollywood i de polítics, esperant que aquesta gent la palmi per ser enviades a les llibreries només hores després que de la mort. La idea de tenir biografies a punt, dels editors que treballen com voltors, té molt a veure amb la història de Tell-All. La promoció que vaig fer per la pel·lícula d’Asfíxia anant a festivals de cinema em va permetre veure que totes les estrelles de cinema tenen el seu petit equip de gent, esperant a pocs centímetres de l’estrella però a punt per llançar-se sobre l’actriu i maquillar-la, retocar-la i fer-la semblar radiant a cada moment, desapareixent segons després. Veure aquest procés una vegada i una altra als festivals va inspirar el personatge de Hazie Coogan, l’assistent d’estrella del Hollywood clàssic que a la vegada és la narradora de la història. Per acabar vaig documentar-me llegint centenars de biografies, per veure els patrons que es repeteixen a la vida de les persones. Vaig descobrir que totes aquestes estrelles sempre es casen amb el primer marit per amor, després es casen amb un segon marit per aconseguir una carrera, després hi ha un tercer marit que els serveix per avançar en la carrera, mentre que el quart marit acostuma a ser per diners, necessiten trobar la persona rica que les salvarà quan la carrera comenci a davallar…

 

Llegir Chuck Palahniuk sempre sorprèn: Una investigació sobre biografies falses o sobre les biografies a punt per inundar les llibreries, el descobriment d’un món d’assessors de les súperactrius a punt per resoldre qualsevol imprevist o els misteriosos patrons que semblen guiar la vida de la majoria d’estrelles, tot això en un sol llibre. Les novel·les de Palahniuk sempre són caixes de sorpreses, infinites enumeracions de secrets que desconeixes, recursos temàtics que abans no havia utilitzat ningú. A Superviviente un dels recursos que aguanten la història -ell en diu ‘els cavalls’, d’aquest recurs literari, d’aquestes repeticions sobre temes concrets que ajuden la diligència a travessar el desert- són els centenars de consells per netejar la casa que va deixant anar el protagonista, a l’estil “Pregunteu-me quin és el mètode més ràpid per amagar forats de bala de les parets del menjador. Pasta de dents. Pregunteu-me com treure les taques d’orina de les estovalles i els tovallons”, etcètera. A Fight Club els cavalls són les teràpies de grup que visita el protagonista, inspirades en la pròpia vida de Palahniuk, que durant un parell d’any va fer de voluntari acompanyant malalts terminals i molts dels pacients hi xerraven pensant-lo malalt com ells. A Asfíxia, un dels temes recurrents en la novel·la són les perversions sexuals. Per conèixer el món dels addictes sexuals en profunditat Palahniuk va anar sis mesos a les seves reunions dos cops per setmana, dimecres i divendres a la nit. Per preparar Monstruos invisibles va dedicar-se a trucar a línies eròtiques demanant que li expliquessin la seves històries més obscenes. I etcètera.

 

L’altra gran font de material per les novel·les és, senzillament, escoltar. És el mètode de la festa, el que ell anomena ‘sembrar dins el grup’ i que s’ha tornat un clàssic del taller d’escriptura que imparteix a la seva web, anomenada ‘The Cult’ (La secta). Funciona així: si necessites material vés a una festa i demana als convidats que t’expliquin les seves històries. “A mi em van explicar el cas d’una dona que va entrar a urgències enganxada al seu gos”. Rialles. “Ah sí? Doncs a mi m’han dit d’un home al que li van haver de treure una ampolla de cava del cul”. Rialles, i l’espiral ja ha començat. Com a escriptor és molt més profitós anar a una festa i recollir material que una setmana escrivint. “Quan algú explica alguna cosa interessant es produeix un fenomen curiós: el que escolta també es veu obligat a explicar la seva versió. Només es tracta d’escollir les millors”. No cal que parleu, només que “sembreu” el tema i escolteu les aportacions que fa la gent. “Quan teniu prou material, us escapeu un moment al lavabo, anoteu el que heu sentit i us guardeu el paperet al mitjó”. “Organitzeu una festa cada cap de setmana i que l’escriptura sigui l’excusa”, insisteix al seu taller d’escriptura. Així és com va aconseguir aplegar els consells de neteja a Superviviente o els anuncis d’Asfíxia. “En una sola nit vaig tenir prou material per tot el llibre”.

 

De vegades aquestes històries són casuals i l’escriptor se les troba, però d’altres vegades és ell qui surt a buscar-les. És el cas dels seus reportatges periodístics, agrupats en l’esplèndid recopilatori de no-ficció Error humano, on ens descobreix realitats tant allunyades com el combat de segadores, centenars de persones passant-s’ho pipa i menjant crispetes mentre veuen baralles a mort entre aquestes monstruoses màquines agrícoles, o articles com ‘Fronteras’, on s’infiltra i ens descobreix en primera persona les costums i els hàbits dels culturistes. “Aquests reportatges els faig quan tinc temps, és a dir, quan no estic a mig escriure una novel·la, i quan trobo que el tema és prou interessant com per capbussar-m’hi”. M’ha arribat el torn de preguntar i m’hi llanço amb el meu anglès macarrònic:

 

-D’acord, has anat a festes, has recopilat centenars d’anècdotes i ja tens el primer esborrany. Què fas llavors, quin procediment segueixes per escriure?

-Tant bon punt com tinc el primer esborrany l’imprimeixo i el porto a tot arreu. Aquest costum ve de quan treballava escrivint manuals de camions, perquè llavors aprofitava per escriure la novel·la al despatx. Tenia totes les pàgines de la novel·la escampades per l’escriptori, i quan venia el meu cap només havia de tapar-les amb papers de la feina i fingir que treballava, quan marxava m’hi tornava a posar. No em va enxampar mai. Des de llavors que sempre imprimeixo l’esborrany i l’edito a mà. Entre documentació, esborrany i reescriptures treballo un any per llibre. Quan em sembla acabat li envio al meu agent, i si li agrada, li envia al meu editor. L’editor sempre em fa tornar-hi, i això vol dir que acabaré reescrivint bona part del text. Això vol dir que entre l’esborrany i les notes que vaig prenent sempre treballo en la novel·la tot el dia, cada dia.

 

Estarà treballant en la novel·la, ara mateix ara mateix? Li serviran les nostres preguntes estúpides per alguna cosa? Més d’una vegada ha explicat que no, que quan acaben els mesos de reclusió escrivint una novel·la sempre té ganes de promocionar-la i tornar-se a veure amb gent, tornar a interactuar amb els lectors i la premsa, cada vegada tractant amb més i més gent “fins que al final te n’atipes de veritat. Llavors tens ganes d’escapar-te i perdre’t enmig d’una nova novel·la”. Vint minuts més tard torna a tocar-me. Llenguatge:

 

 

-A més de la recerca que fas i el tema que esculls, cada llibre té un to especial que aconsegueixes amb el llenguatge. Com ho fas?

-Intento trobar un llenguatge específic per cada història, que li sigui natural, orgànic. A Tell-All explico una història de cinema i rumors, i per això utilitzo l’estil de les columnes de xafarderies (Gossip), amb els noms dels famosos mencionats en negreta, amb frases en el seu argot propi, que crec que hi connecten. Per altra banda, en aquesta novel·la també utilitzo el llenguatge cinematogràfic, “Acte 1, Escena 1” i estructures pròpies dels guions perquè empatitzen amb la història, la fan més real. És com el llenguatge periodístic i la desfilada de titulars enmig de la història de ficció de Citizen Kane: li donen molt més pes i versemblança.

 

S’acaba l’hora que ens han concedit. És l’última pregunta: els personatges, tan característics, tan marginals. Si Easton Ellis escull els yuppies, Palahniuk dóna veu a les seves dones de la neteja o als homeless que Patrick Bateman es dedicava a assassinar:

 

-Els teus personatges són mitja novel·la. Com construeixes gent tan rara?

-Tendeixo a donar a cada personatge una educació i un conjunt d’habilitats que limitin la seva visió del món. Una dona de la neteja veu el món com una sèrie inacabable de taques per treure. Una model veu el món com una sèrie de competidores per l’atenció del públic. Un estudiant fracassat de medicina no veu res més que les taques i els tremolors que podrien ser les senyals primerenques d’una malaltia.

-I has inspirat mai algun personatge en alguna persona real?

-Ho he fet, però només si la seva història és molt bona. No escric sobre gent senzillament perquè me’ls estimo o els tinc propers, escric sobre ells si m’expliquen coses fantàsticament divertides, o molt tristes. Ha de valer la pena robar-ho. Per molt bèstia o cruel que sigui un tema, només escriuré sobre ell si hi ha alguna cosa que em toqui, que m’impacti, que m’emocioni. Trobar la dolçor entre les coses més bèsties i desagradables, a això és al que em dedico.

 

 

 

DIA 1, ESCENA 5

Interior: Plaça Catalunya

 

A l’Auditori de l’FNAC el Triangle el públic espera dret o assegut a terra, han entrat les primeres 100 persones que esperaven però n’hi cabien uns quants més. Quan arriba Chuck Palahniuk augmenta el xivarri i l’excitació. L’escriptor, que s’ha canviat l’americana després d’acomiadar-se dels que l’entrevistàvem, seu ara impassible al sofà blanc que han habilitat dalt de l’escenari, al costat de la seva traductora, que ja fa dies que prepara la visita veient-li entrevistes a Youtube, escoltant-li conferències, llegint els seus llibres i fent-se unes petites xuletes amb els noms dels protagonistes, les traduccions dels seus títols al castellà, pistes de les anècdotes que acostuma a explicar i tot allò que pugui necessitar. Tot és a punt per Palahniuk, fa cinc hores que l’esperen, però l’acte comença amb una introducció d’Àlex de la Iglesia, que compara el convidat amb aquells escriptors que aconsegueixen crear una veritable camaraderia amb el lector, com Bukowski, com Miller, com Céline o Gomez de la Serna, escriptors d’aquells tant planers i directes que et fan sentir únic, que escriuen per tu, que només tu els entens. En això estem tots d’acord, i més quan deixa anar “Tyler Durden sóc jo, estareu pensant, no aquest paio gras i amb ulleres de pasta que ens mira com un faisà sobrealimentat”. De la Iglesia continua reivindicant com de sobrera és la seva intervenció, insistint en aquesta relació íntima entre Palahniuk i els seus seguidors: “Segur que penseu: no necessito que cap gras pel·liculero m’agobiï amb la seva presentació de merda, i feu bé estimats oients, perquè si no fos així no hauríeu entès ni una borrall de l’obra salvatge i impossible d’abraçar d’aquest autor poderós i angoixantment lliure”, afegeix el cineasta, que continuarà cavant la seva pròpia tomba una estona més, implorant el seu propi linxament: “Ara mateix esteu valorant les meves paraules i us esteu fent moltes preguntes: S’ha tornat boig? Val la pena fotre-li una hòstia o continuo assegut tranquil·lament? Callarà d’una vegada? No havíem vingut a veure en Chuck?” I continua una estona més: “Vull sentir el vostre odi. Vull saber que les novel·les de Palahniuk no són un mer entreteniment per vosaltres, i que esteu desitjant trencar-me el nas a mi i a l’encarregat de programar aquesta conferència introductòria”.

 

Tot i les súpliques demanant llenya, la presentació de De la Iglesia acaba sense sang, fet que diu molt -o potser molt poc- del públic assistent. El provocatiu monòleg del director de 800 balas ha funcionat, i com un bon teloner s’ha encarregat de deixar el públic excitat, encès i a punt per l’estrella de rock. És llavors quan Palahniuk comença a xerrar, i el Palahniuk real xoca a molts lectors: Parla tranquil, calmat, sembla un professor universitari una mica passat de bíceps. No és que estigui desganat, però no hi ha ni rastre de la verborrea cocaïnòmana que gasten les seves novel·les, ni rastre d’aquella loquacitat extrema que podríem suposar-li. Palahniuk va contestant les preguntes amb to suau i precisió matemàtica, entretenint-se a pensar la resposta i contestant sempre amb una seriositat extrema. Però no decep a l’audiència: sense pirotècnia, el públic va descobrint que aquesta altra cara de Palahniuk també té el seu carisma, un carisma imprevist, sorprenent. Hem descobert un Palahniuk ensucrat, amb un carisma de millor amic dels animals, no del psicòpata o de l’assassí en sèrie que per les novel·les podríem suposar-li. Les seves pauses sobten, Palahniuk pot tirar-se perfectament un minut pensant una resposta abans de començar a parlar, i això, en un país on massa sovint es xerra sense pensar, sorprèn i fins i tot fa riure a més d’un. “Vull ser acurat en les respostes que dono, perquè el que digui potser serà repetit i es difondrà, per això intento dir les coses amb la màxima precisió perquè no es puguin malinterpretar. La precisió al comunicar és la primera cosa que hauria de preocupar a un escriptor”, es defensa ell. Tot i això, la noia de premsa de l’editorial ens fa notar que quan la pregunta és directa Palahniuk sempre contesta directament, sense pausa, i només s’està una estona pensant què dir quan la resposta és un relat, una metàfora. Llavors Palahniuk es prendrà els segons que facin falta per articular la història, introducció, nus i desenllaç que explicarà d’una tirada, sense equivocar-se ni errar una paraula.

 

La conferència avança, i a les vuit només són quatre els que marxen a veure la derrota del Barça: la immensa majoria aguantarà fins el final. Pregunta a pregunta, Palahniuk anirà contestant als lectors amb un to més propi d’un premi Nobel que d’algú que es dedica a descriure amb pèls i senyals accidents de trànsit o violacions anals. En sortir, alguns comentaran que han descobert el Doctor Jekyll que s’amaga rere el novel·lista Mister Hyde. “Trobar la dolçor entre les coses més bèsties i desagradables, a això és al que em dedico”. Delicat com un Calixto Bieito atenent la premsa mentre a l’esquena amaga una serra elèctrica, innocent com un Albert Pla amb cara de no haver trencat mai cap plat. Un sociòpata amb cara de pardal.

 

 

 

 

DIA 22 – ESCENA 1

Exterior: Platja de Sant Sebastià

 

 

Ja és diumenge a la tarda i Chuck Palahniuk i parella passegen per Barcelona. Són a la platja de Sant Sebastià. El matí ha estat pesat però suportable: tres hores seguides atenent a la premsa. Quan s’ha acabat l’entrevista per Cosmopolitan, la sessió de fotos, el test de la periodista de tendències i una altra entrevista a cinc bandes han agafat un taxi fins la Barceloneta: teniu la resta del dia lliure. Han dinat paella de marisc a Can Costa i ara tornen caminant a l’hotel. Hi ha poca gent passejant per tractar-se d’un diumenge, el cel està encapotat però no sembla que hagi de ploure. Esperaven sol però en el fons tant els és: “A Portland el temps i la temperatura és com aquesta, però el nostre clima és molt més humit”, explicava l’assistent. La gent es fa fotos amb la platja al fons, però ells no, després de tot el dia fent de model en Palahniuk està tip de fotografies. Han xerrat de moltes coses mentre dinaven, en Chuck sorprès que hi hagi tants periodistes catalans que no parlin anglès, la parella recordant algunes anècdotes del seu pas per Barcelona a primers dels noranta, quan va viure-hi tres mesos amb la intenció d’aprendre espanyol. L’autor de Fight Club també recorda el seu primer viatge a Barcelona l’any 2002, convidat a les jornades ‘The Next Generation’ que va organitzar l’editorial Mondadori a l’Institut d’Estudis Nordamericans, però no va passejar gaire llavors, les estones lliures les va dedicar a xerrar i a anar de copes amb els companys de conferències, uns Michael Chabon, David Sedaris o Jonathan Lethem que llavors eren pràcticament desconeguts a l’Estat. Tot i el seguiment als mitjans de comunicació d’aquella trobada que volia catalogar tota una generació, el públic no va fer-los gaire cas: encara faltaven tres o quatre anys per l’enlairament de Palahniuk a l’Estat espanyol, que l’editorial situa entre 2004 i 2005. “Fins llavors feia unes vendes molt justetes, i des dels Estats Units no s’ho creien, perquè arreu d’Europa ja era un bestseller que funcionava a tota màquina”, recorden a Mondadori. Actualment Palahniuk és un fenomen de vendes arreu del món, i acostuma a viatjar a França fins a quatre vegades l’any, a més dels habituals tours de signatures arreu dels Estats Units. Aquí la visita clau que va confirmar el fenomen Palahniuk va ser l’any 2009 a Madrid, quan les cues a les casetes de la Fira del Llibre del Retiro per aconseguir una signatura seva van provocar un col·lapse tant bèstia que va homologar l’Estat a la resta del continent. “S’emportaven els llibres de tres en tres, va ser al·lucinant”. Des de llavors Palahniuk és un dels autors que “defineixen” Mondadori, un dels que millor identifiquen l’editorial. “Penses en David Foster Wallace i immediatament penses en Mondadori. Ara Chuck Palahniuk és un d’aquests autors que identifiquen la nostra col·lecció, que ajuden a crear la nostra imatge de marca”, diuen des de la casa. I això que li han publicat tots els llibres menys El club de la lucha, precisament el que s’ha venut més. Ara Mondadori l’ha recuperat i l’edita en butxaca. En català se n’han traduït 4 títols, Club de la lluita, Asfíxia, Cançó de Bressol i Rant. Història d’un assassí en sèrie, tots ells publicats pel Grup 62.

 

Chuck Palahniuk i la seva parella continuen caminant, ara Rambla amunt. Els hauríeu de veure, tots dos elegantíssims, tots dos amb el cabell ben curt, sabates italianes, la llicència ianqui dels texans i les camises tibant per lluir els braçots de culturistes. Semblen clònics, idèntics, calcats. Ara intenten trobar alguna botiga mona on comprar un peluix per regalar a una veïna que acaba de tenir una criatura, però només troben obertes les botiguetes de souvenirs: els sembla al·lucinant que una ciutat tant turística ho tingui tot tancat en diumenge. De tant en tant l’escriptor s’atura, enfila el peu a alguna vorera i, recolzant la llibreta al genoll, escriu un breu apunt a la seva Moleskine. “Totes les meves històries comencen a mà, per la propera novel·la ja he omplert 12 llibretes com aquesta, prenc notes tot el dia. Estic atent a tot, si utilitzes una frase concreta o fas un gest que crec que em pot servir l’apunto. Al final del dia, quan estic molt cansat, pico tot el material recollit a l’ordinador i busco llocs a l’esborrany de la novel·la on puguin encaixar”. Aquest migdia ha apuntat un elogi a la paella que ha sentit a la taula del costat i que creu que li pot anar bé pel ‘Paradís’ dantesc que treballa ara, i un parell d’idees que ha ensumat a la Rambla de les Flors.

 

La passejada els ha servit per relaxar-se i agafar forces per Sant Jordi, aquesta espècie de “dia de Sant Valentí català” que ja els han advertit que és incomparable però que no s’acaben d’imaginar. La gentada d’ahir a la llibreria aquella va ser l’habitual en presentacions d’aquesta mena, sense problemes d’overbooking. A Bilbao sí que va haver-hi algun moment de pànic, sobretot després de la conferència a l’Alhóndiga al bar de l’Auditori, on és habitual que autors i lectors es trobin per fer zuritos i pintxos. Allà desenes de fans van encerclar l’escriptor, alguns d’ells entonats pel vi, i en algun moment Palahniuk i companyia van patir per la seva integritat. Aquest diumenge les copes nocturnes són amb molta més tranquil·litat: Sense fans, ells dos sols en una cocteleria prop de l’hotel que els han recomanat.

DIA 23 – ESCENA 1

Exterior: Rambla Catalunya, Carpa de La Central

 

Per fi és Sant Jordi, aquella festa que els de fora no entenen, i els que l’entenen i en veuen el potencial, com Esperanza Aguirre a Madrid, ja fa anys que ho intenten però no l’aconsegueixen imitar. Des de quarts de vuit del matí que llibreters i floristes estan mobilitzats, els uns carretejant llibres a Rambla Catalunya o al Passeig de Gràcia i els altres en versió floristeria, viatge de final de curs o gitanes ocupant llocs estratègics a cada cantonada per estafar-te amb la rosa més cara de l’any. Cada hora que passa la gentada al centre es va fent més gran. A les onze ja s’ha estabilitzat el volum de gent al nivell “bogeria incontrolable” que durarà tot el dia, hi ha tanta gent al carrer que es triguen cinc minuts ben bons de processó a recórrer cada tram de la Rambla. A la macrocarpa de La Central situada entre carrer Mallorca i Provença ja han començat les primeres signatures d’autors. Empar Moliner va per feina, sempre tant expansiva i revolucionada. També hi ha Imma Monsó o Arcadi Alibés atenent lectors, però més enllà dels mediàtics, la gran major part dels escriptors es passarà el dia badallant. Davant les càmeres tots diuen que estan “excitadíssims”, “molt contents”, “és el dia dels lectors” i tot aquest munt d’obvietats, però els que no surten a la tele o no tenen una gran trajectòria poden estar contents si signen deu llibres l’hora, i això són un munt de minuts en blanc. Escriptors fastiguejats esperant lectors, i a l’altra banda, gent que passeja, que bada, que se’ls mira però no fa el pas. I és que tot i el bonisme que acompanya la diada, Sant Jordi no és el dia dels escriptors, és només el dia “d’alguns” escriptors, els que es foten el tall mentre als altres els queden els óssos.

 

Setmanes enrere, a La Central no acabaven d’estar segurs si Chuck Palahniuk seria un d’aquests escriptors que mobilitza la gent. “Aquí només signa l’Empar Moliner”, advertien des del carrer Mallorca, però la insistència des de Mondadori els ha fet apostar per Palahniuk com si es tractés d’un Ken Follet o d’un John Irving, i el temps els ha donat la raó. A l’extrem de les taules d’autors habilitat per l’escriptor nordamericà hi ha amuntegades sis piles de llibres seus, amb 70 exemplars de Al Desnudo, 7 Fantasmas, 10 Snuffs, 5 Diaris, 10 Errors Humanos, 25 Fight Clubs, 6 Nanas, 18 Pigmeos i 10 Asífixies. En total 160 Palahniuks a punt per vendre, han preferit no fer curt, que si en sobren els podran tornar. Durant el matí se’n vendran molts, i això que bona part dels que fan cua per una signatura ha portat el llibre de casa. És el cas de la “Pulaníc, Palàjniuc amb els amics” i l’amiga que esperaven a l’FNAC i que avui tornen a ser de les primeres a esperar la signatura. Totes dues porten el llibre de casa, i la que tot just comprava el seu primer llibre abans d’ahir ara ja és una fan declarada de l’autor. Esperen amb una vintena més de lectors en la cua amb tanques habilitada per La Central, que s’allarga Rambla avall per davant de tota la resta d’escriptors que signen i  col·lapsa encara més el pas. Palahniuk arriba a les dotze amb el seu soci, que se situa uns metres enllà i escriu en un post-it el nom del lector perquè l’escriptor ho tingui més fàcil a l’hora de signar. Comencen a passar els primers fans, salutació-signatura-fotografia, salutació-signatura-fotografia, les dues adolescents de dissabte fan la cerimònia serioses, nerviosíssimes, i segons més tard li expliquen l’aventura mig xisclant a un amic que les acompanyava i que s’esperava una mica més enllà. Hores més tard les veuré somrient al costat de l’escriptor en una fotografia penjada a  Twitter: la casualitat voldrà que dels centenars de fotografies que li faran avui a Chuck Palahniuk aquesta sigui una de les retwitejades, és a dir que serà redifosa pel perfil oficial de l’escriptor a Twitter i les 410.000 persones que el segueixen la veuran. Sense esperar-s’ho, la Pulaníc haurà tingut avui els seus cinc minuts de glòria warholians. Encuriosit de tornar a comprovar que la majoria del seu públic és molt jove, li pregunto a Palahniuk el perquè. “Molta gent llegeix llibres per confort, no hi busquen un estímul. Llegeixen llibres perquè els ajudaran a dormir, perquè els calmaran, això és el que són els llibres per molta gent, un somnífer. Això està bé, però no hem d’ignorar que els llibres tenen força per explicar qualsevol cosa, i potser per això la gent jove respon. A més els lectors d’ara són més intel·ligents que els d’abans, els joves d’ara han nascut en el món audiovisual i la cultura cinematogràfica que han mamat ha sofisticat la manera d’explicar històries, de manera que no cal patir per experimentar amb les estructures i la narració”. Palahniuk rep a un noi amb els cabells llargs i pinta d’agradar-li o fins i tot de dedicar-se al heavy metal. I mentre li signa un Al desnudo afegeix: “als joves els agraden els llibres on s’ha de desxifrar una història, i potser em llegeixen per això, perquè els forço a treballar una mica més que altres autors. Hi ha una sensació de triomf i victòria quan entens un llibre perquè l’has hagut de resoldre tu sol”.

 

Passen els minuts i la cua de Palahniuk no para de créixer davant la mirada atònita de la cuinera Ada Perallada, que espera de braços creuats lectors a qui signar la seva Sal de vainilla. Em fixo una mica més en el mètode Palahniuk de signatura: el de Portland és l’únic escriptor de la parada, i possiblement de tota la diada, que escriu les dedicatòries a peu dret, damunt una taula elevada. Aquesta ha estat una de les exigències de l’editorial a les grans llibreries que volguessin tenir-lo: tauleta aixecada, més o menys a un metre cinquanta, i un espai gros per bellugar-se i poder  retratar-se amb els lectors. També hi ha hagut condicionants respecte a les cues exclusives per ell i a la distància de seguretat per intentar garantir que l’escriptor signi tranquil, però amb la gentada ramblejant és pràcticament impossible, l’embús és continu, les empentes són constants. Només la FNAC i La Central han accedit a aquestes peticions especials, mentre que l’altra gran llibreria barcelonina, Laie, hi estaven interessats però no han pogut complir aquests requisits. Des de l’editorial s’ha establert que Palahniuk signi dues hores a cada llibreria, la resta d’autors amb una hora en tenen prou. L’estona signant no és un problema per Palahniuk sempre que s’hi trobi còmode, ja que a les gires americanes ha arribat a tirar-se catorze hores seguides signant. A l’hora de la veritat, Palahniuk s’estarà prop de tres hores dedicant llibres a cada espai, i a ambdues bandes s’hauran de tallar les cues i enviar gent cap a casa perquè els fans no s’acabaven mai. Tot i això, el nordamericà no ha estat l’escriptor que més afluència ha tingut aquest Sant Jordi: les signatures de Cabré, Mocchia i Ruiz Zafón encara han aplegat més gent, fins el punt que aquest últim ha hagut d’habilitar el típic ‘Su turno’ de xarcuteria per posar ordre entre els set-cents que l’esperaven.

 

En un moment em sorprèn veure una dona gran, jubilada, demanant que li signi un Tell-All. L’assistent li comenta a Palahniuk que li ha de dedicar al seu fill, que no ha pogut venir perquè treballava i hi ha enviat la seva mare. Que li dediqui en anglès, que diu que l’ha llegit sempre així. Les dedicatòries en anglès són la minoria: a la gent d’aquí, portin llibres en català o castellà, Palahniuk els estampa una de les quatre o cinc frases que s’ha fet traduir: ‘Visca Sant Jordi’, ‘Per la meva rosa’, ‘Pel meu monu preferit’. Les copia lentament per no equivocar-se i llavors hi afegeix el nom del lector i ho rubrica amb una signatura ampul·losa, de les que fa patxoca. Les fotografies també són curioses: quan li demanen un retrat Palahniuk accepta sempre i sempre fa una postureta: xoca la mà amb el lector, l’agafa pel braç o fa que l’escanya, tot molt actoral. S’està pràcticament un minut per lector, tots marxen contents. La resta d’escriptors esperen i conversen entre ells. Palahniuk somriu de rutina i saluda al següent.

 

 

DIA 23 -ESCENA 2

Exterior: Plaça Catalunya, carpa de la FNAC

 

Són les 18 de la tarda a la carpa habilitada per l’FNAC a Plaça Catalunya. La gentada al centre de Barcelona no decau, però comparada amb l’espai de La Central el de la cadena francesa és un recinte VIP, amb molt més espai, canapès pels autors que esperen, tanques que eviten els curiosos i vigilants de seguretat. Esperant que arribi el seu torn assalto Palahniuk i companyia. Fan mala cara, des de l’editorial ja m’han advertit que al final han passat una mala estona al mig de la Rambla amb tanta gent, cues i empentes, la taula alta que no era com havia demanat i li ballava, etcètera. Benvinguts a Sant Jordi, nanos. Han anul·lat els compromisos del migdia, el dinar amb els treballadors de Mondadori i l’entrevista a TV3 i s’han refugiat a l’hotel una estona. Pensaven que si sortien amb temps podrien comprar el peluix que ahir no van comprar, però la marea humana del Passeig de Gràcia els ha atabalat i han vingut directes a l’FNAC. “Què, sorpresos per Sant Jordi?” els pregunto. “Calla calla, és aclaparador”, esbufega el soci, “no ens ho esperàvem pas així”. No hi veig ni satisfacció ni sorpresa, a les seves cares, més aviat por i estupefacció. “Estem acostumats a cues de gent que vénen a veure’l, però no a que tota una ciutat es torni boja pels escriptors d’aquesta manera”. Intento treure ferro a la seva reacció, amb el meu orgull catalanet ferit per l’espasa d’aquest ianqui insensible. “Va, però sí això del contacte amb els lectors li encanta, no?” continuo preguntant. “Què va, per ell és la pitjor part de la feina! Però ho fa, és un professional. A ell el que li agrada de veritat és tancar-se a escriure. Però té una bona actitud, al principi li costava més però ara ho porta molt millor, amb els anys ha anat aprenent uns quants trucs i no s’estressa tant”.

 

Aquesta resposta totalment inesperada em deixa estabornit, i m’estic una bona estona analitzant la cerimònia de la dedicatòria, intentant descobrir aquests trucs que li fan més “suportable” el contacte amb els lectors. A mesura que van passant els primers de la seixantena que espera em sembla entreveure algunes d’aquestes rutines en la signatura de les que parlava el seu company. El fet de no haver de preguntar el nom, per exemple, font de conflictes i de faltes d’ortografia i que s’estalvia perquè li donen escrit. O les gesticulacions, calculades, sempre idèntiques: donar la mà somrient, una sacsejada curta, formal, que no s’allarga mai. O el fet que eviti tot diàleg amb els lectors, perquè la firma no prengui més temps del compte, per no haver de pensar, de tenir una interactuació real. Llavors copia el nom i la signatura traduïda que ha escollit, i ho escriu absent, podria ser a Portland ara mateix, potser treballa mentalment l’esborrany de la darrera novel·la, no ho sabem, quan ha acabat torna a calçar-se un somriure en retornar el llibre al client. També hi ha tàctica en les fotografies, allà encara es veu més que actua, que fa d’actor, que representa el Chuck Palahniuk brutal i divertit. Primer m’ha semblat una bajanada ianqui, això de retratar-se escanyant els lectors, però després m’ha semblat tan preparat com les cinc frases prefabricades de les signatures. Si de frases en té cinc, de postures fotogràfiques en té tres, totes elles acompanyades d’una frase introductòria: “Ara ens donarem les mans i farem que estem enamorats”, diu quan s’ha de retratar amb una noia. Agafar-los pel coll o fingir que fan un pols és la postura habitual amb el nois. Són rutines intel·ligents que li permeten donar al lector una experiència especial i única, “en Palahniuk m’ha agafat pel coll, ha estat boníssim!” sense haver-se de trencar gaire les banyes i podent actuar de manera autòmata i repetitiva, com aquell que anys enrere collava cargols a la cadena de muntatge de Freightliner. Es tracta de sobreviure als lectors, aquest efecte secundari inevitable que té el fet d’escriure. I més si els teus llibres funcionen, si dónes al lector el què vol pots donar per fet que voldrà venir a trobar-te i a agrair-t’ho, i quan tens milers de lectors arreu del món la cosa es complica. La resposta que m’ha donat quan li he preguntat si utilitza Internet va en aquesta línia de pura supervivència: “No l’utilitzo gens, no contesto cap e-mail ni miro mai el Twitter, que me’l porta un assistent. La meva vida seria completament absorbida si hagués de contestar cada correu que rebo”. Per força, tots els best-sellers han de tenir els seus trucs, les seves fórmules. Quim Monzó té els seus trucs, aquelles signatures en forma de vinyetes, Ruiz Zafón acaba donant tanda. Si fins i tot els polítics tenen les seves tàctiques a l’hora de fingir, i aconsegueixen fer-ho tot el dia, sense parar mai. Me’l miro una estona més abans de marxar cap a casa i hi veig algú feliç tot i la distància, tot i la màscara, tot aquest artifici que ha establert per sobreviure. Si Palahniuk és el rei dels trucs a l’hora de fer novel·les, com no hauria de tenir trucs a l’hora de tractar amb la gent?

DIA 24 ESCENA 1

 Interior: Aeroport del Prat

Dimarts 24 al matí. Són quarts de nou del matí, Palahniuk i parella carreguen les maletes a un taxi. Els carrers ja són buits després de l’infern d’ahir, i avui sembla que farà sol, avui que se’n van. Fan el viatge fins el Prat en silenci, estan cansats. En Palahniuk apunta dues o tres coses a la llibreta i el soci intenta desxifrar alguna paraula de la tertúlia matinal que escolta el taxista. Tornen a parlar de futbol, d’un Barça-Chelsea que diuen que serà crucial. Ells dormiran tot el vol transatlàntic camí de Nova York, i el peluix que els faltava el compraran a l’aeroport.

Visiteu el blog de l’Albert Forns, El Voraç Consumidor Cultural, aquí.

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Era interessant fins que has intentat desqualificar els videojocs, obviant que es tracta d’un gènere narratiu de categoria inferior a la literatura. Una generalització tan buida i simplista que ha posat de manifest l’estreta amplitud de mires que hi ha al darrere.
    La resta, suposo que estarà bé, enhorabona.

  2. No hagas mucho caso a Darth, Albert. Desde el 99 he leído un montón y medio de artículos, reportajes, entrevistas y reseñas dedicadas a Palahniuk, y te aseguro de lejos que el magnífico texto que acabo de leer es el mejor que he leído con diferencia. De principio a fin.

    Gracias por hacerle justicia y un saludo mapatxil!

  3. Madre mía, “he leído”, “acabo de leer”, “he leído”…

    Nota mental: Releer (sic) el comentario escrito antes de darle a “enviar” la próxima vez. :)

  4. I’ve been surfing online more than three hours today, yet I never found any interesting article like yours Chuck Palahniuk a Barcelona | Núvol. It is pretty worth enough for me. In my view, if all webmasters and bloggers made good content as you did, the net will be much more useful than ever before.

  5. Chuck Palahniuk a Barcelona | Núvol I was suggested this blog by my cousin. I’m not sure whether this post is written by him as no one else know such detailed about my problem. You’re wonderful! Thanks! your article about Chuck Palahniuk a Barcelona | NúvolBest Regards Cindy