Christopher Tulloch: “El periodisme entre nacions ha mort”

21.06.2017

El món ha canviat, i els periodistes que hi treballen ho han d’haver notat. És per això que ens citem amb Christopher Tulloch, director del Màster en Periodisme Polític Internacional de la UPF i Barcelona School of Management i coeditor de la Catalan News Agency. Volem que ens expliqui a poc a poc la tasca del periodista internacional, el seu dia a dia, pressions i contradiccions. “El periodisme internacional entès com a periodisme entre nacions ha mort”, afirma.

Christopher Tulloch. | © Ester Roig

Clàudia Rius: Abans d’arribar a Barcelona, eres un filòleg de llengua anglesa que s’havia interessat pels estudis japonesos. Com va començar la teva relació amb el Japó?

Christopher Tulloch: Vaig acabar la llicenciatura de filologia anglesa l’any 1988 i em van oferir una feina a Japó. Jo no ho havia pensat mai. Tenia 21 anys i havia de decidir entre la motxilla o quedar-me a treballar. El meu pare volia que treballés, la meva mare va dir: “Per què no agafes la motxilla?” I me’n vaig anar cap al Japó. En lloc d’anar a Tòquio, vaig acabar a un poble sis hores lluny. És com si et penses que vas a Barcelona i acabes a Esterri d’Àneu. I vaig passar un any espectacular. Només érem quatre estrangers en tota la comarca, i a més una setmana després d’arribar va morir l’emperador. Feia 63 anys que ocupava el tron. Vaig començar a acumular preguntes.

C. R: I què va passar després d’aquell any?

C. T: Vaig veure al diari que hi havia un màster en Estudis Japonesos a Londres. Era un màster becat pel Departament de Comerç i Indústria i s’oferia a 12 experimentals. Era una beca A1, prioritària del govern britànic, perquè estava tenint lloc el miracle econòmic japonès. Vaig estar sis mesos a Londres aprenent japonès i sis mesos a Tòquio. Després, pel treball de final del màster vaig estudiar la feina dels corresponsals estrangers.

C.R: I vas entrar a fons en el tema.

C. T: Em van convidar el Club de Corresponsals Estrangers de Tòquio i vaig començar a observar els professionals de la informació que fabricaven estereotips sobre el Japó. Vaig pensar: “Ah, aquestes són les persones responsables de les imatges que jo tinc al cap d’un país abans d’anar-hi!”. Aquests fabricants d’estereotips m’interessaven. En aquell moment va néixer el centre d’estudis japonesos de la Universitat Autònoma de Barcelona, que era on treballava la meva dona. I em van convidar a formar part de l’equip fundador. Heu de pensar que això ja era a finals dels 80, poc abans dels Jocs Olímpics, i que els principals patrocinadors dels Jocs eren japonesos: Komatsu, Nikon i Ricoh.

C.R: Vas canviar Londres i Tòquio per Barcelona.

C. T: Quan vaig tornar del Japó no volia anar a Gran Bretanya perquè hi havia Margaret Tatcher. Jo soc del nord, de Manchester, i allà vam patir-la molt. La possibilitat de tornar a Europa sí que em semblava atractiva. Vaig estar quatre anys a la UAB, i l’any 1992 va néixer la Facultat de Periodisme de la UPF. Compatibilitzava fer el doctorat a la Pompeu amb treballar a la UAB. L’aventura japonesa va ser una elecció que m’ha durat tota la vida. Des d’aleshores fins avui dia, m’ha interessat molt la figura del corresponsal a l’estranger. Va ser la meva tesi doctoral i ha sigut la meva trajectòria investigadora.

C. R: Quins són els estereotips que tenim dels corresponsals?

C. T: Ui, tenim mitificat el corresponsal. Abans li deien “nuestro hombre en La Habana”; la persona que està al carrer, que viatja, el reporter que parla amb fonts solvents i fonts dubtoses. És la feina més glamurosa del periodisme. I avui en dia no és així. Primer, hi ha retallades i els corresponsals ara no ho són de mitjans sinó de grups mediàtics: et demana la ràdio, el diari, el web i la tele del mateix grup de comunicació. I segon, ja no pots estar sense mòbil, il·localitzable, i enviar una crònica al final del dia fent esperar el periodista de Barcelona. La dolce vita s’ha acabat.

C. R: Explica-m’ho més.

C.T: Amb els sistemes informàtics estem més localitzables que mai i formem part de la cadena de redacció igual que qualsevol altre periodista. A més, fem feina per a moltes seccions: de cultura, d’esports, de moda, de política. Els corresponsals són tot terrenys, molt bons, ràpids, hàbils. Depèn d’on vas, pots haver d’anar a quatre països en una setmana. És un mite que els corresponsals som especialistes del país on vivim. A més, hem de fer informacions constants, pel paper i per la web, i tenim menys temps que mai per fer reporterisme. Fem un treball més sedentari del que la gent pensa. La realitat és dura. Ara bé, no puc pensar en cap feina millor que ser corresponsal a l’estranger.

Christopher Tulloch. | © Ester Roig

C. R: Per què?

C. T: Perquè quan has de saltar de secció en secció, de país en país, tens un accés privilegiat a fonts de primera. Als periodistes en general ens agrada apropar-nos al poder, i els corresponsals tenim aquesta possibilitat. Per això els corresponsals van de corresponsalia en corresponsalia, perquè es queden enganxats a aquesta manera de viure. Són pocs els que fan una estada de quatre anys i tornen. S’acostumen a la vida nòmada. Té molts paral·lelismes amb la vida diplomàtica, d’un cònsol per exemple. I es fa la famosa rotació dels quatre anys: just quan sents una mica de síndrome d’Estocolm, et toca canviar de país i fas un reset. No hi ha res millor per a un periodista que començar de zero.

C. R: Per la neutralitat que es té?

C. T: Sí, perquè quan vius molt temps en un lloc comences a utilitzar un vocabulari que dones per descomptat i que el teu lector potser no entén. Tu pots explicar Junts pel Sí o la CUP a un estranger, perquè els veus cada dia. Però tenir aquesta visió fresca del panorama polític costa quan hi estàs massa ficat.

C. R: A qualsevol país els corresponsals s’estan quatre anys a un lloc?

C. T: Normalment sí. Diuen que el primer any aterres, comences a espavilar amb el tema lingüístic, assentes la família, portes els nens a l’escola internacional de torn, i comences a acostumar-te. Al segon any comences a treballar bé. T’ubiques en el panorama del país on estàs, el teu idioma ha millorat molt, hi ha una certa estabilitat. El tercer any normalment és el millor. Pots començar a fer reportatges propis, tens l’entorn dominat. El quart és diferent perquè estàs pendent d’un possible canvi. Evidentment treballes, però hi ha aquesta incertesa al teu voltant. Potser et criden per comunicar-te que la corresponsalia es tanca, o bé tornes a la redacció, o bé t’envien a una altra corresponsalia.

C. R: Hi ha excepcions?

C. T: Sí, una és la Xina i l’altra, l’Orient Mitjà. A l’Orient Mitjà necessites més temps per connectar i fer-te la teva pròpia agenda de fons. A la Xina, necessites aprendre la llengua. El normal és anar canviant, precisament perquè no tinguis una visió esbiaixada del teu entorn. A mi no em sembla malament, però posats a canviar corresponsals, intentaria posar-los sempre en el mateix àmbit geogràfic, cultural o lingüístic. Per exemple, si estàs a Roma, ves a París. El que és molt violent és anar de Pequín a Brussel·les. És arriscat però els mitjans ho fan bastant.

C. R: Formen els corresponals quan els canvien de país?

C. T: A Espanya, no. En altres països, els mitjans retiren el corresponsal del lloc on treballa, el fan tornar a casa i li proporcionen tres o quatre mesos de preparació lingüística del país on anirà. O li financen un postgrau en un centre d’estudis del país en qüestió. La falta de preparació d’un corresponsal espanyol a un destí nou és espectacular.

C. R: Per les retallades, molts grups mediàtics com ara la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han tancat corresponsalies i han ajuntat els periodistes perquè facin alhora ràdio i tele, per exemple. Com ho viuen això els corresponsals?

C. T: Els de la Corporació precisament no ho sé, però la professió en general està una mica escandalitzada. S’han produït fets graciosos, com ara que hi havia persones que sempre sentíem a la ràdio i ara veiem a la tele. Per un costat és una manera d’estalviar, tot i que no veig que ho facin amb altres seccions. Per l’altre costat, més val que reduïm que no que ens quedem sense. Prefereixo que un periodista faci una crònica a la ràdio al matí i un stand-up a la televisió a la nit, que no pas que ens quedem sense la corresponsalia.

C. R: Quins altres canvis estan succeint?

C. T: La revolució més important és el creixement dels corresponsals temàtics. S’han acabat els corresponsals geogràfics; en tenim de salut, de terrorisme i de crisi econòmica, per exemple. I passi on passi el tema, el corresponsal va a cobrir-lo. Als gerents això els agrada molt perquè no han de pagar la vida al periodista, sinó l’avió de torn. Per altre costat, guanyem en qualitat d’informació: si tu treballes en canvi climàtic, en saps molt. A Espanya no estem seguint la tendència dels corresponsals temàtics. Els mitjans britànics ho fan una mica, i els nord-americans molt.

C. R: Estan substituint ja els corresponsals geogràfics?

C. T: Sí, i també hi ha una altra tendència, que és la de tenir corresponsals estrangers a l’estranger. És a dir, el que fan els mitjans ara és agafar un jove que parla molt bé la llengua del mitjà, però que és del país que els interessa. Per exemple, en lloc de portar un anglès a Kenya, agafem un jove de Kenya que parla anglès molt bé i et fa la crònica: viu a casa, parla l’idioma, coneix l’entorn polític, és molt barat i té unes ganes de firmar com a corresponsal de la BBC que no vegis.

C. R: Però aleshores, la distància neutral de la qual parlàvem abans…

C. T: El problema és aquest. El periodista és d’aquell país. I si treballa per a un partit polític? Això passa molt a Cuba, per exemple. I si té un contingut que a tu des de la redacció internacional et costa d’entendre? Però deixa’m donar-te una xifra molt bona: un 70% dels corresponsals internacionals de les televisions nord-americanes no són americans. Està passant ara. Estem veient que molts mitjans demanen estudiants de quart i de màster que parlin bé l’anglès, el francès o l’idioma que sigui. És un win-win, tots guanyen, en principi.

Christopher Tulloch. | © Ester Roig

C. R: I com afecten les noves tecnologies al periodisme internacional?

C. T: En tema de fonts, ha facilitat molt la feina al periodista. Però alhora li ha canviat la dinàmica. Abans, tu trucaves des de fora i deies al cap d’internacional: “Mira, tinc tres temes”. I ell triava. Ara, et truquen des de la redacció perquè tenen posades la CNN, Russia Today i BBC World, i veuen que ha passat alguna cosa en la teva ciutat i te’n demanen 10 línies. I tu estàs allà i dius: “Mira, aquí, ningú en parla”. I et responen: “Ah, doncs aquí a la redacció sí que ho veiem”.

C. R: Haurien d’imposar-se, els corresponsals?

C. T: Sí. Haurien de respondre: “Ja, però jo soc aquí”. Però ho acabes fent perquè t’hi obliguen. Abans la premsa escrita podia triar una mica més l’agenda i ara anem a remolc dels mitjans audiovisuals. L’agenda és més homogènia que abans. Els mitjans no diuen què ha de pensar la gent, però sí que diuen sobre què han de pensar. I a internacional això és molt exagerat. Les tecnologies han portat coses enormement positives, però també alguns canvis d’hàbit que crec que han anat en contra del bon periodisme. Per combatre-ho, també hi ha el periodisme a foc lent i la tornada al reportatge assaig.

C. R: A part de les noves tecnologies, en quin sentit certs canvis històrics importants han influït en la feina dels corresponsals?

C. T: El periodisme internacional entès com a periodisme entre nacions ha mort. El que tenim ara és periodisme transnacional. Tots els grans temes de l’agenda necessàriament involucren múltiples temes i múltiples països. Ara aquests grans temes són: canvi climàtic, terrorisme, salut, i fins i tot qüestions més lleugeres. Estan de moda els temes que traspassen fronteres.

C. R: Agafem d’exemple l’atac al concert de Manchester.

C. T: Doncs mira, resulta que una de les persones que va fer l’atac té descendència italiana. Què estan dient a Itàlia sobre aquesta persona? Connectem amb el nostre corresponsal a Roma. Evidentment, què està passant a Anglaterra? Connectem amb la nostra corresponsal de Londres a veure si puja a Manchester a fer la cobertura. Després tenim un expert en fenòmens terroristes i un altre expert en seguretat. Això com pot afectar la campanya britànica? Theresa May està parlant de drets humans. Connectem amb l’expert en drets humans. Ariadna Grande tornarà a tocar? Qui porta la secció d’espectacles? Què diu l’entorn de la cantant? Les estrelles pop han de tocar 10 dies després al mateix lloc on van morir 20 persones? És un debat ètic, obrim-lo. I de cop, el tema sobrepassa el fet en si. Això és el que diem un periodisme mosaic. Tothom aporta visions, fins i tot hi pot haver visions de sis o set països a la vegada.

C. R: Això són els efectes de la globalització en el periodisme.

C. T: Sí, pots parlar de globalització, però en general l’organització física de la informació ha canviat molt. Tot és un relat compartit. És un relat que construïm de forma col·lectiva. Ens enriqueix, però és un repte per als redactors internacionals.

C. R: A Espanya les notícies internacionals han canviat? Des de la transició, per exemple.

C. T: Estic en tres projectes d’investigació sobre la transició. Seria fàcil dir que ara tenim més informació de més països que abans, sobretot comparat amb el tardofranquisme. Però jo he llegit tots els diaris del 1975 al 1982 i les seccions d’internacionals. Déu n’hi do. El que no podien dir d’aquí, ho deien dels països de fora. Era l’època daurada dels corresponsals. La informació estrangera a Franco li era igual. Però el periodisme segueix el poder, i el periodisme internacional també. El comportament d’Espanya en les últimes quatre dècades determina la cobertura estrangera. Per exemple, quan Espanya entra a la Unió Europea el 1986, de cop tenim una informació de la Unió que abans no teníem.

C. R: La premsa internacional catalana i espanyola és diferent?

C. T: Sí. La madrilenya encara juga la carta d’Iberoamèrica. Té aquesta mentalitat colonialista. El por qué no te callas, las cumbres, el rey. Les seccions internacionals de l’ABC, El Mundo, i també una mica d’El País, desprenen aquesta sensació d’”Espanya ha de jugar un rol en el món i nosaltres hem d’estar a Amèrica Llatina, tenir-hi molts corresponsals, tenir presència a Mèxic”. En canvi, la cobertura dels mitjans catalans és molt més mediterrània. La Vanguardia no mira tant l’Atlàntic, mira el Mediterrani. El Grup Zeta té un peu en cada camp. Depèn de si el diari és a Barcelona o a Madrid.

C. R: Hi ha territoris que no cobrim?

C. T: Hi ha grans forats. El d’Àfrica és enorme. Hi ha corresponsalies de mitjans catalans que s’han ofert i ningú ha volgut anar-hi. Han quedat buides i això és molt fort. Hi ha persones com Aldekoa o Bru Rovira que fan el que poden. Històricament parlant, Espanya tampoc té interès en Àsia. I això també és un drama, perquè hi ha un milió d’hindús que no surten mai a la premsa. La Xina surt cada cop més i a poc a poc, però exclusivament perquè hi ha empreses espanyoles que hi han anat. Àfrica es beneficiarà si hi van multinacionals.

C. R: Caldrà seguir treballant.

C. T: El que no podem fer és cometre el gol en pròpia porta que vam marcar-nos l’11-S. Als Estats Units, hi havia una secció a les llibreries que es deia “La secció 9/11: per què ens odien?”. Ens va agafar per sorpresa, i sembla mentida però no hem après la lliçó. Tot i la llarga agenda internacional, no hi ha una major presència d’informació internacional als diaris. I l’argument econòmic no s’aguanta, perquè podem dedicar dotzenes de persones a seguir el Madrid i el Barça, i no pensem dues vegades a passar la Fórmula 1 per la Televisió de Catalunya, tot i el que ens costa.

Christopher Tulloch. | © Ester Roig

C. R: Com veus el futur del periodisme internacional?

C. T: Cal una defensa absoluta del gremi dels internacionalistes. També una defensa dels reportatges de més contingut, més llargs i en mitjans alternatius. I, és clar, aferrar-nos a la història. La història en si, l’storytelling: la manera que tenim per enganxar la gent és explicar-los una bona història. El món és molt més interessant que abans de la caiguda del mur de Berlín. Tenim protagonistes nous en l’escenari internacional. El món s’ha fet més petit en l’àmbit de la tecnologia, del transport, però encara és un lloc desconegut.

C. R: Això pot tenir conseqüències?

C. T: Sí. Ens hem d’informar dels moviments que hi ha fora. Hem d’invertir en periodisme internacional perquè pot tenir conseqüències reals. No podem limitar un corresponsal de Londres a enviar-nos quatre cròniques abans del Brexit, i després quedar sorpresos perquè Anglaterra ha sortit de la Unió Europea. Qualsevol persona que hagués viatjat fora de Londres ho podia palpar. Però per a un mitjà, implicava sacrificar un reporter una setmana per fer recerca de camp. Si funcionem així, després el que no podem fer és sorprendre’ns.

C. R: Ha passat més cops?

C. T: L’any passat va ser un 4-0. Els mitjans van perdre cada cop. Va passar el mateix amb Trump i amb el referèndum per la pau de Colòmbia. Tothom ja tenia preparat l’especial: “Colòmbia, la guerra s’ha acabat”. Els mitjans s’havien fet una pel·lícula: havien vist el que ells pensaven que passaria, no el que va passar. Cap enquesta va donar Hillary Clinton com a perdedora. Una mica d’old style journalism, si us plau! El 2016 va ser un any per aprendre molt i també una cura d’humilitat.

C. R: Què demanaries a la professió?

C. T: Cal ser una mica més dissident. Els mitjans tendim a ser massa corals. És un fenomen molt d’aquí. Escoltem la tertúlia a les vuit del matí, així no hem de pensar. Simplement ens posem d’acord amb el que diu un d’aquests quatre de la ràdio, que ens omplen el cervell de continguts amb els quals trafiquem tot el dia. La tertúlia no existeix en el periodisme informatiu angloamericà. Jo demanaria als periodistes i als mitjans que fossin una més dissidents entre ells. Una mica més de risc, en el sentit de confiar en el periodista que és al lloc dels fets. Si no, per què paguem un corresponsal si ho tenim tot a l’ordinador?

Christopher Tulloch és director del Màster en Periodisme Polític Internacional de la UPF i Barcelona School of Management