Charles Taylor i els secularismes

El veterà filòsof canadenc Charles Taylor (Mont-real, 1931) ha impartit al CCCB la conferència Democràcia i diversitat religiosa, que els lectors de l’ARA podran aconseguir per només 6 euros el dissabte 18 de juliol i el diumenge 19 de juliol.

El veterà filòsof canadenc Charles Taylor (Mont-real, 1931) s’ha preocupat per investigar les arrels i els motius del secularisme a les democràcies occidentals contemporànies. “Hi ha dos importants contextos fundacionals d’aquest tipus de règim: els Estats Units i França -explica a Democràcia i diversitat religiosa, la conferència que els lectors de l’ARA podran aconseguir per només 6 euros el dissabte 18 de juliol i el diumenge 19 de juliol. Eudald Espluga ha fet aquesta crònica de la conferència impartida per Taylor el 27 de maig al CCCB.

El filòsof Charles Taylor ha passat pel CCCB

Amb una lucidesa excepcional i en un estat de forma incomparable, Charles Taylor va aterrar al CCCB per impartir una conferència sobre democràcia i diversitat religiosa. No és un tòpic ni un excés afirmar que Taylor és una llegenda viva. Entre el públic es van escapar somriures quan va parlar amb quotidiana naturalitat de la seves experiències durant la Segona Guerra Mundial. I és que, als seus 84 anys, la trajectòria de Taylor ha estat impressionant. Els seus llibres han esdevingut fundacionals en diferents àmbits de la filosofia contemporània: la tradició comunitarista de crítica al liberalisme polític, el debat sobre el multiculturalisme, la qüestió nacional o la naturalesa de la modernitat.

Un dels perills d’assistir a conferències de figures de primer nivell, que han ocupat la primera plana del món de la filosofia durant tants anys, és que mai saps què et trobaràs. L’edat no és determinant, però certament és un factor important. En el cas de Taylor, per exemple, tenia present que alguns dels seus llibres més destacats —amb especial menció a Sources of the self. The making of the modern identity—, precisament aquells que encara se segueixen discutint i citant en el dia a dia acadèmic, van ser escrits abans que jo nasqués. I és un perill en la mesura que no pots saber fins a quin punt l’autor ha aprofitat la invitació per venir a visitar Barcelona, reduint la seva intervenció a un compendi de simplificacions sobre les seves aportacions passades. Per això va ser una grata sorpresa descobrir un Taylor excepcionalment lúcid i amatent a la discussió contemporània, que no venia a viure de les rendes del passat, sinó que portava la seva última obra monumental a la butxaca: A Secular Age.

La reflexió sobre la dimensió religiosa de la nostra existència és una constant en el pensament de Taylor, que es pot detectar ja a Sources of the self, on problematitza la dimensió espiritual de l’home. Allà, arrancant de la complexa genealogia de la identitat moderna, qüestionant conceptes com els de l’autocontrol, autoresponsabilitat o autoexploració, Taylor retornava en part a les investigacions de Foucault sobre la cura sui en la cultura grecoromana i el cristianisme primitiu, per veure com les pràctiques de sí religioses eren un component basamental en l’aparició de la interioritat subjectiva. Aquesta línia de pensament la retrobarà Taylor a Varieties of Religion Today, un text que neix de les Conferències Gifford que va impartir a Edimburg l’any 1999. Inspirant-se en un cèlebre text de William James, Les varietats de l’experiència religiosa, dictat també en unes Conferències Gifford, Taylor reflexiona sobre la condició d’experiència individual de la religió. Estem lluny, per tant, de la religió institucional i jeràrquica, lluny dels dogmes i els rituals eclesiàsticament sancionats.

Si tenim present aquest bagatge teòric, resulta més comprensible la invectiva que va llançar ahir al CCCB contra certa forma de secularisme. Basant-se en la seva experiència a banda i banda de l’Atlàntic, principalment a Canadà i França, Taylor va presentar una doble interpretació del concepte de secularisme —i de la seva articulació pràctica. D’una part, el secularisme entès com a control religiós: una societat secular tindria l’obligació de posar a ratlla la religió per tal d’evitar que envaeixi esferes que no són la seva. De l’altra, el secularisme entès com a negociació de la diversitat, com a recerca d’una fórmula per a una convivència harmònica i inclusiva. Taylor considera que ambdues formes de secularisme tenen un paper fonamental en les dues grans revolucions: l’americana i la francesa. Però serà sobretot en aquesta última on la idea de secularisme com a control de la religió —posar límits a una església poderosa i amenaçant— prendrà gran força, i acabarà esdevenint un tret de la identitat republicana.

Aquesta oposició d’interpretacions s’ha d’emmarcar en el context més ampli de les democràcies liberals contemporànies. Per a Taylor és un axioma que una democràcia sana ha d’estar basada en una identitat política comuna. No importa quin tipus de factor cohesioni aquesta identitat política comuna —no estem parlant necessàriament de comunitats ètniques, culturals o lingüístiques. Però sí que implica un tractament especial de la diversitat: inclusiu però no invasiu. I això és el que persegueix el segon tipus de secularisme que Taylor va presentar, aquell que s’anomena open secularism.

Per contraposició, el secularisme entès com a control religiós no fa sinó reforçar un tipus de reacció natural, però tòxica, envers la diferència. En la mesura que pensem en el laïcisme com una eradicació de tota expressió religiosa que potencialment pugui amenaçar la nostra forma de vida —i l’exemple paradigmàtic amb el qual va procedir Taylor va ser la qüestió del vel musulmà— generem una dinàmica excloent. I és interessant que Taylor no presenti aquest cercle viciós merament com una explosió de sentiments i emocions comprehensives (por, fàstic, odi), sinó que les insereix en una dialèctica on la idea de secularisme com a control religiós juga un paper racionalitzador, legitimador. És precisament per això que el considera una concepció a combatre.

Charles Taylor

En el fons, Taylor entén l’adscripció religiosa o espiritual com una dimensió de la identitat de les persones. El respecte a la religió s’ha de codificar legalment en el mateix sentit que altres qüestions relacionades amb política de la identitat: el reconeixement del matrimoni homosexual o les lluites feministes. És per això que per a Taylor el secularisme entès com a control de la religió resulta lesiu, ja que lluny de buscar l’harmonia des d’un paradigma institucional neutral i amb la llibertat de consciència per ensenyar, el que provoca és una no naturalització de la identitat d’algunes persones. D’alguna manera, els seus arguments recordaven les aportacions de Kwame Anthony Appiah sobre l’ètica de la identitat en un paradigma liberal. Appiah afirma que la problemàtica pregunta sobre els drets col·lectius o culturals pot resultar sobrera la majoria de cops: una cultura, una llengua o, en aquest cas, una religió, ens ha d’importar —com a Estat— si aquesta importa els seus ciutadans. És a dir, si l’ autorrespecte d’aquests depèn del reconeixement públic d’aquesta identitat.

El secularisme no és, per tant, un horitzó immutable, completament desitjable. L’aportació de Taylor destaca que hi ha diferents formes de portar-lo a la pràctica, i que algunes d’elles no només no contribueixen a l’harmonització social de la diferència, sinó que, ben al contrari, racionalitzen l’odi i l’exclusió. Que la religiositat no sigui únicament una experiència individual no vol dir que el seu valor fonamental no radiqui en aquesta qualitat identitària.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació