Màrius Serra guanya el Premi Sant Jordi amb ‘Plans de futur’

Ahir vam fer un joc a Núvol. Volíem dir el nom del guanyador del premi Sant Jordi, però no podíem, perquè era informació embargada fins a les 21h. I al mateix temps volíem cridar l’atenció sobre un fet important, el simposi Dickens que se celebrava a la Pompeu Fabra ahir i avui. Hem fet una trampa titulant aquest article amb l’esquer del premi Sant Jordi, però tampoc enganyàvem del tot el lector, ja que l’article incloïa un acròstic (que ara marquem amb negreta) amb el nom del guanyador, i per tant, de manera velada, sí que responíem la pregunta que plantejava el títol. El joc era doncs un homenatge al guanyador, Màrius Serra, escriptor i enigmista, que al febrer publicarà a Proa la novel·la Plans de futur. 

M‘han dit que avui i demà se celebra a la Pompeu Fabra un simposi sobre la recepció de Charles Dickens a casa nostra. L’entrada és lliure i tothom hi està convidat. D’aquí a uns dies a Núvol en farem una crònica, però mentrestant no ens podem estar de participar-hi des d’aquí.

A mi, de Dickens em fascina especialment la gràcia que té per brodar els personatges secundaris, és a dir, el do per la caricatura. En l’època victoriana, les il·lustracions que acompanyaven els fulletons eren un ingredient indestriable de l’experiència lectora. Cruikshank o Phiz eren, de fet, corresponsables de la impressió que les històries de Dickens produïen en els lectors. La caricatura és útil a la moral victoriana perquè té un poder tan deformador com corrector. És paradoxal: la caricatura deforma, però en el fons ho fa amb la voluntat moral de presentar-te amb la correcció. L’art de l’exageració consisteix a subratllar els defectes per corregir-los, a ressaltar l’excentricitat per recuperar el sentit comú.

Res més fàcil que dibuixar un personatge excèntric, em direu. I hi estic plenament d’acord. Crear personatges pintorescos o extravagants o esperpèntics és relativament fàcil. Però difícilment es pot construir una novel·la només a a base de personatges plans, necessites també un heroi o heroïna o totes dues coses que pateixin de veritat. Dickens sap fer les dues coses a la vegada: és capaç de crear un ecosistema de personatges secundaris que donin gruix amb la seva presència a la vida del protagonista.

I només cal llegir Oliver Twist o Grans esperances  o David Copperfield, novel·les que ressegueixen des de la tendra infància la construcció moral d’un individu, per comprovar que els personatges secundaris serveixen per estructurar la vida d’aquests herois. Un cas molt clar és David Copperfield, que és de fet la història d’una correcció. El jove David, orfe, s’ha de buscar la vida i es va trobant al llarg del camí tota mena de personatges, alguns més afables i tous, d’altres durs i absolutament hostils. I quan arriba el moment que sembla que ha trobat la noia ideal, l’Agnes, una dona que és forta sense ser dura, resulta que David Copperfield comet el gran error de casar-se amb la Dora Spenlow, una noieta adorable, com el seu nom indica, però absolutament fleuma, desvalguda, fràgil i capriciosa. David Copperfield la protegirà, però a la llarga relació de dependència se li fa del tot insuportable i Dora li fa el favor de morir-se. Per què s’equivoca Copperfield?

Una raó molt evident és que al llarg de la seva vida David Copperfield s’ha topat per una banda amb personatges rígids, angulosos i antipàtics, com el seu padrastre, Mr. Murdstone, o la seva tieta soltera, Betsey Trotwood, que li han fet la vida impossible amb una rigidesa exagerada. Aquests són durs, però previsibles. I per l’altra, ha trobat solaç i afecte en personatges entranyables i dòcils, com la criada Clara Pegotty, el morós Wilkins Micawber o l’excèntric Mr. Dick. Tots tendeixen a ser grassos, tous, afables. Hi ha un personatge fascinant, Uriah Heep, que és descrit com una mena d’amfibi gelatinós, que no pertany ni a la categoria del personatge tou ni a la del rígid, és un entremig i per això és tan traïdor i perillós.

S’erra David Copperfield quan s’ha de casar perquè la seva experiència vital s’ha construït sobre aquesta polaritat, i li resulta més comfortable refugiar-se en una relació amb una persona tova, com és la Dora Spenlow. Quan finalment es queda vidu, Copperfield ja s’ha fet una mica més gran i s’adona finalment que l’Agnes és la dona que realment li convé. La seva novel·la és la història d’una correcció. I la caricatura, que és l’art de la correcció per excel·lència, ens il·lumina al llarg d’aquest camí de desventures que recorre David per arribar al feliç descobriment que el millor premi és una dona com Agnes.