«Cavalls salvatges»: a galop entre l’èxtasi i l’abisme

4.01.2017

En un racó de la Catalunya Central anomenat Berguedà, ja fa anys que Wild Horses va deixar de ser una cançó de The Rolling Stones. O no només això. Cavalls salvatges, escrit a la catalana, es va convertir (també) en una novel·la en què la paraula cavall, amb mil sinònims repartits al llarg de gairebé 400 pàgines, lluïa amb tota la seva esplendor. I no pas per fer referència a un tatano d’hípica servicial i complaent, sinó per evocar la metzina que, vena endins, feia descarrilar vides els anys 80 i 90 del segle passat. Jordi Cussà (Berga, 1961) va iniciar amb Cavalls salvatges (Columna Editors 2000) la seva prolífica relació amb la novel·la —a dia d’avui ja n’ha publicat deu—, però amb el primer fruit de llarg recorregut hi mantindrà sempre un vincle especial.

Jordi Cussà és l’autor de “Cavalls salvatges” | Foto: Mireia Arso

Cavalls salvatges és, segons el mateix Cussà, una novel·la catàrtica, una ficció terapèutica que li va servir per esporgar el sentiment de culpa després d’una dècada enclotat en l’infern de l’heroïna. Aquell infern, el de Cussà, va ser real, però no ho és el dels personatges de la novel·la, l’Alexandre, en Fermí, la Lluïsa o l’Eulàlia, que, si bé contenen “un bri de veritat”, necessari per fer caminar la història, se separen de les experiències autobiogràfiques i es deixen acaronar per la imaginació. Sigui com sigui, amb més dosis de realitat o menys, Cavalls salvatges no deixa de ser la crònica, àgil però dura, fosca però lírica, frenètica però glaçada, d’una generació que galopa constantment entre l’èxtasi i l’abisme, la generació dels pringats, tal com la bateja Alexandre Oscà, el narrador de Cavalls salvatges. Una generació que, amb uns altres noms i uns altres maldecaps a l’esquena, va existir i va patir de veritat la cara més inhumana de l’addicció a les drogues. Per això resulta incomprensible que Cavalls salvatges, un bolet eclèctic i incòmode entre tants llibres de bon pair, hagi estat descatalogada durant tant temps.

Edicions L’Albí, en el seu trentè aniversari, ha exercit una vegada més de sopluig literari de Cussà i, setze anys després, ha tret la pols a la primera novel·la de l’autor amb una nova edició revisada. El moment, certament, era l’idoni. L’aparició de Formentera Lady (LaBreu Edicions 2015), finalista del premi Crexells, convidava a revisitar la narrativa de Jordi Cussà i, sobretot, a tornar als orígens. Tot i que a simple vista Formentera Lady pot semblar la reescriptura optimista de Cavalls salvatges, l’autor s’afanya a desmentir les tesis fàcils. Són dues novel·les germanes, és cert, perquè tenen la joventut perduda i les drogues com a eix vertebrador, però són diferents en la perspectiva. Cussà apuntava fa pocs dies al programa Tria 33 les diferències entre l’una i l’altra. Els protagonistes de Formentera Lady, almenys la majoria, han sobreviscut a l’heroïna; els de Cavalls salvatges, no; a la primera novel·la, els personatges tenen uns quaranta anys; a la segona, arriben a la cinquantena; el Cussà del 2015 té força temps per aprofundir en l’interrogant constant que és la vida després de l’heroïna; el del 2000, no en té tant.

A Cavalls salvatges, el sentiment de culpa per drogar-se, per morir-se o per sobreviure, no s’engoleix en tota la novel·la. L’heroïna encara és una ferida massa tendra que ens fa reflexionar, a cop calent, sobre les conseqüències més despietades: els contagis de la sida, les famílies sense consol, les vides joveníssimes tallades en sec i el cap i el cor en una muntanya russa. Cussà va explicar al mateix programa del 33 que Cavalls salvatges és un homenatge a les víctimes mortals de les drogues i a les seves famílies. Potser per això el trot letal de la sida hi té un pes més específic que no pas a Formentera Lady, on els protagonistes, tot i la culpa, tenen la sort d’albirar un futur cavall enllà.

Seria un error, però, obviar el tronc comú entre totes dues novel·les. En primer lloc, hi ha el component cinematogràfic. L’escriptor és capaç de crear, en la majoria dels casos, escenes molt visuals, perfectament recreables al cervell del lector. El múscul narratiu de la història agafa volada, també, gràcies a l’estructura de l’obra, perquè Cussà, amb arts de guionista trapella i eficient, és capaç de tallar el capítol en el moment més llaminer. En segon lloc, sobresurt la idea de la novel·la coral: el narrador principal amb tot de narradors complementaris que l’ajuden a construir la història. La novel·la dins la novel·la. L’ordre dins l’aparent desordre. Un personatge principal que, a la vegada, és tots els altres, els que expliquen els destins alternatius que hauria pogut viure. Perquè al món ionqui, ho saben tant l’Alexandre com en Daniel, els narradors, tot es veu a venir i tot és imprevisible a la vegada. En tercer lloc, no es pot parlar de Cussà sense destacar-ne la creativitat lèxica, el gust per la contracció de paraules i la importància de la música en els epígrafs i en els títols. I, en quart lloc, cal remarcar el diàleg constant entre el plaer i el dolor, entre l’èxtasi i l’abisme, entre els extrems que es toquen.

Jordi Cussà ha publicat, amb quinze anys de diferència, dues històries brillants sobre l’addicció a l’heroïna. Una realitat que coneix bé i que, sens dubte, condiciona part de la seva obra. Però cal llegir-lo més enllà de les xeringues i de la pols. La seva última novel·la, El trobador Cuadeferro (L’Albí 2016), confirma, com les altres nou, com les seves traduccions de l’anglès, que Cussà té diversos registres i que convé explorar-los tots. En paraules del mateix autor, hauríem de veure Jordi Cussà “com un escriptor que un dia va ser ionqui i no pas com un ionqui que un dia va escriure un llibre”. El seu homenatge als cavalls salvatges, als que se’n van sortir i als que no, mereix també el premi del reconeixement. Lluny de l’estigma, lluny del prejudici, les ulleres per llegir Cussà han d’estar preparades per esquerdar el tòpic. Ell ho resumeix en una idea prou reveladora: per més ionqui que siguis, per més enganxat que et sentis, enlloc no està escrit que no et pugui agradar la poesia i que no et puguis emocionar llegint un fragment de Shakespeare.

Jordi Cussà té diversos registres i que convé explorar-los tots | Foto: Mireia Arso

Jordi Cussà té diversos registres i que convé explorar-los tots | Foto: Mireia Arso

«Cavalls salvatges»: les reaccions

Jaume Huch, editor: “Un retrat brutal, colpidor i necessari de tota una generació. Un collage narratiu únic i incomparable.”

Matthew Tree, escriptor i prologuista de «Cavalls salvatges»: “En llegir Cavalls salvatges per primer cop, fa setze anys, vaig tenir la sensació d’haver ​descobert un autor que tenia la capacitat de fer que la llengua, com el llenguatge, siguin alhora vius i sui generis.”

Marc Romera, editor:Cavalls salvatges va ser capaç de conciliar, una cosa que passa o passava escassament en la polida literatura catalana, el món que va devastar una generació a cavall de les drogues i el rock’n’roll, la que va viure la decadència del més important canvi paradigmàtic en el trencament generacional entre joventut i maduresa, amb l’excel·lència literària i el virtuosisme en el llenguatge. Va ser un revulsiu, minoritari, com acostumen a ser aquestes coses, que va donar oxigen a una sempre agonitzant narrativa catalana.”

Ponç Puigdevall, escriptor: “Aquí hi ha una ambició i una competència literària majúscules.”

Pep Espelt, director i fundador de Konvent:Cavalls salvatges és un cop de puny al mig dels morros i ànima. Submergir-se enmig d’una literatura sense oxigen ni compliments. El berguedà més espès, addicte, hostil i poc amable.La duresa, l’amistat i la supervivència d’un entorn decrèpit narrat a cor de veus.”

Llorenç Capdevila, escriptor: “Tant a Cavalls salvatges, com, després, a Formentera Lady, Cussà és qui millor retrata, en la literatura catalana, i sense donar lliçons morals, aquella generació de perdedors que es van enganxar a les drogues dures als anys vuitanta, que van patir molt i que, tanmateix, s’ho van arribar a passar molt bé. Defuig el moralisme i la correcció política, i ho fa a favor de l’honestedat.”

Jordi Puntí, escriptor: “Em va impressionar per la naturalitat amb què descrivia ambients i situacions dels drogoaddictes, que fins aleshores ningú havia tocat gaire en català.”

Empar Moliner, escriptora: “Cussà és un dels meus escriptors preferits de tots els temps.”

Màrius Serra, escriptor: “Cussà cus els parracs del dolor amb el fil d’or de la llengua més genuïna.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Totalment d’acord amb les paraules de l’articulista. I em pregunto si obres com les que esmenta, en cas d’haver-se publicat per exemple en l’àmbit estatunidenc (per dir-ne un), no es trobarien ara traduïdes a mil idiomes i fent la volta al món.