Caterina Albert: “La literatura no ha de tenir cap norma moral”

9.11.2016

La història de Caterina Albert és fàcil de recordar perquè crida l’atenció: era una dona que publicava amb un nom masculí. La Víctor Català. Però més enllà d’això, què sabem sobre la seva figura? Aprofitant els 50 anys de la seva mort, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Any Caterina Albert van organitzar aquest dimarts un simposi sobre l’escriptora.

Caterina Albert, 1940 aproximadament

Caterina Albert, 1940 aproximadament

El simposi Caterina Albert / Víctor Català va comptar amb especialistes del món de la literatura i experts en la figura d’Albert, però també amb la presència especial de Montserrat Albert, filla del nebot de l’escriptora, Lluís Albert. Emocionada, Montserrat va llegir una introducció escrita pel seu pare, massa gran per venir, i va acabar amb un poema:

“Si el foc s’apaga altra vegada
venta més fort.
Fes foc més viu”

Perquè Caterina Albert també escrivia poesia. Així ho va explicar en el simposi Jaume Aulet, professor de Filologia Catalana a la UAB, acompanyat per l’assagista i crítica literària Lluïsa Julià, que va centrar-se en el vessant narrativa de l’autora; i amb Irene Muñoz, especialista en Víctor Català que va parlar de les seves obres de teatre.

Aquesta primera taula rodona, titulada Conte, poesia i teatre, va servir per contextualitzar l’obra de Caterina Albert en la seva totalitat i va crear un marc de referència per a les activitats posteriors: debats, diàlegs i lectures dramatitzades que es van allargar fins al vespre.

Però tornem a la poesia. “És el gran tema residual de la seva obra”, creu Jaume Aulet, que va voler valorar aquesta faceta de l’artista: “Però precisament, si és residual és perquè deixa residu”. A partir de la correspondència entre Caterina i Joan Maragall, on l’escriptora ensenya els seus versos al mestre perquè li digui què en pensa, Aulet explica que els poemes d’Albert mostren les tendències poètiques modernes.

El cant dels mesos (1901), és un “cant maragallià, vitalista”, segons el professor de la UAB, tot i que Caterina Albert vol seguir amb la tradició i escriu un poema de cada mes, fet que segons Aulet no faria Maragall. En aquest poemari, el filòleg hi destaca el seu component dual: la vida contraposada a la mort, Caterina contraposada a Víctor. En canvi, al Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905), la primera part sembla una juguesca per demostrar la força realitzadora del seu art: “Hi ha poca preocupació pel treball formal i una voluntat d’utilitzar el registre des d’un cert distanciament irònic”, apunta l’expert. Quant a la part Policromi-Tríptic, sembla que a Albert li interessa entrar dins de la tragèdia i utilitza l’anècdota d’una forma transcendent i simbòlica.

L’anècdota acostuma a ser rellevant en aquesta escriptora, també en la seva narrativa. “Quina ha estat la recepció de Caterina Albert els últims 25 anys?”, es pregunta Lluïsa Julià, “Només és coneguda per ser l’autora de Solitud, a tot estirar de Drames rurals, però ha publicat un total de 71 contes no-autobiogràfics”.

Capmany, Porcel, molts són els escriptors que han intentat entendre el comportament d’Albert. I és que rere el seu posat de senyora pobra i ignorada, s’hi amagava una persona forta. la cruesa, la violència i la intensitat dramàtica són algunes de les característiques de la seva obra, i també de la narrativa moderna.

Influïda pels autors russos, la Víctor Català domina el suspens i vol fer esparverar i xisclar d’esglai al seu lector, com ella mateixa deia. “I a qui no li agradi, que no em llegeixi”. Tenint en compte la seva producció literària, Lluïsa Julià fa pública una idea: i si inserim l’obra d’Albert dins del que avui s’anomena literatura criminal? Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes i moderadora d’aquesta taula, hi està d’acord: “Jo sempre dic que Caterina Albert és la Quentin Tarantino de la literatura catalana”, diu.

Irene Muñoz, Laura Borras, Lluïsa Julià i Jaume Aulet durant el simposi Caterina Albert / Víctor Català | Foto: Clàudia RIus

Irene Muñoz, Laura Borras, Lluïsa Julià i Jaume Aulet durant el simposi Caterina Albert / Víctor Català | Foto: Clàudia RIus

És probable que Quentin Tarantino faci obres de teatre ben aviat, el que sabem del cert és que Caterina Albert sí que en va fer. De fet, La infanticida és el monòleg que va fer famosa l’escriptora després de guanyar els Jocs Florals d’Olot. “Es va generar un rebombori per l’obra de dramatisme i realisme que havia escrit aquella dona”, explica Irene Muñoz, recordant que a partir d’aleshores l’autora va preferir firmar com a Víctor Català.

Les peces teatrals d’Albert van trigar més de 60 anys a ser representades. De fet, es van interpretar per primer cop el 1967, quan ella ja no vivia. “Els crítics creien que els monòlegs de l’escriptora coixejaven sobretot pel que a la forma”, segueix Muñoz, que creu que a finals del segle XIX el monòleg era un gènere sense prestigi i que per tant, era difícil que les seves creacions arribessin a bon port. Tot i així, com passa en tota la seva obra, les peces teatrals de Víctor Català giraven al voltant del tema de la bogeria i destacaven pel seu dramatisme. I és que tal com destaca l”experta en l’autora, Caterina Albert creia que “la literatura no ha de tenir cap norma moral”.