Caterina Albert, escriptora valenta

4.11.2016

El proper 8 de novembre la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans acull un simposi sobre la figura de Caterina Albert/Víctor Català, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort. Albert, nascuda a l’Escala, de ben jove va dedicar-se a les lletres: amb només 29 anys es va presentar als Jocs Florals d’Olot amb el poema “Lo llibre nou” i el monòleg teatral La infanticida. La seva obra principal, Solitud (1905), és una de les obres de referència del Modernisme.

Caterina Albert, 1940 aproximadament

Caterina Albert, 1940 aproximadament

El simposi girarà entorn a Caterina Albert i la seva obra. Després de la benvinguda, oficiada per Joandomènec Ros, president de l’IEC, Laura Borràs, directora de la ILC, Lluís Albert, nebot de Caterina Albert, i Víctor Puga, alcalde de l’Escala, la primera taula rodona versarà sobre “Conte, poesia i teatre”, amb Jaume Aulet (UAB), Irene Muñoz (Universitat de Perpinyà) i Lluïsa Julià (crítica literària), i serà moderada per Laura Borràs; la segona, sobre “Entre el modernisme i el noucentisme”, i tindrà com a ponents Narcís Garolera (catedràtic emèrit de la UPF) i Josep Murgades (catedràtic de la UB), amb moderació de Laura Borràs.

A la tarda, s’han programat dos diàlegs, un primer en què es parlarà d’Un film (3.000 metres), moderat per Laura Borràs, amb Maria Bohigas, editora de Club Editor, Maria Nunes, llicenciada en Filologia Catalana: “La ponència tractarà d’establir el paper de la ciutat a Un film (3.000 metres), la funció dels espais, el seu tipus de representació, i de traçar un itinerari literari per situar, entre la Barcelona literària de Narcís Oller, J. M. de Sagarra i Mercè Rodoreda, l’obra d’Albert, com a baula indispensable de la cadena de la gran novel·la de Barcelona”, explica Nunes.

La segona versarà en Solitud, i comptarà amb la presència de Xavier Luna (UAB), Núria Nardi (especialista en Caterina Albert), Neus Real (UAB), i Irene Muñoz, que farà de moderadora. El simposi es clourà amb un debat i una lectura de textos de l’escriptora. Durant el transcurs del simposi, Club Editor anunciarà la publicació de la versió completa dels Contes complets de Caterina Albert, editats per Blanca Llum Vidal i prologats per Enric Casasses, que arribarà a les llibreries el 2017, i l’Antologia de contes de Víctor Català, dins la col·lecció Club Editor Jove, que arribarà a les llibreries l’abril del 2017 i que ha estat editada per Lluïsa Julià.

Què representa en la literatura catalana la figura de Caterina Albert?

Irene Muñoz, especialista en Caterina Albert i professora de la Universitat de Perpinyà, assenyala que Albert és una de les veus més importants del Modernisme: “Fa una aportació importantíssima a la literatura catalana amb la llengua de la seva obra (el lèxic, les expressions…), i la seva obra esdevé model per a molts escriptors contemporanis i molts d’altres que vindran després”. A més a més, “amb la publicació de Drames rurals (1902), esdevé la capdavantera d’un nou gènere: el drama rural”, afegeix. “Són contes que, en un marc rural, ens presenten la part més punyent, més forta, més ombrívola de la condició humana, lluny del realisme blanc, idíl·lic de la Renaixença”.

Segons Lluïsa Julià, assagista i crítica literària i especialista en l’escriptora i el Modernisme, “Albert és una autora fundacional de la narrativa moderna”. Per a Julià “és inconcebible que una obra tan potent com la seva estigui encara als llimbs” i critica que “durant molt de temps les lectures fetes des de paràmetres acadèmics la situaven dins de moviments literaris i prou”.

En aquest sentit, Jaume Aulet (UAB) considera Víctor Català “una de les figures cabdals per entendre el procés de modernització de la literatura catalana”. “Es va plantejar la seva obra en un moment de crisi del gènere a nivell internacional, quan els paràmetres del naturalisme ja feien aigües i, a un nivell comparable al d’altres escriptors europeus coetanis, es planteja el camí a cap a un nou model narratiu”. Per això, Aulet considera que la seva obra representa l’entrada de la narrativa catalana en la modernitat, “a un nivell similar al que Maragall representa en el terreny de la poesia”.

Per a Josep Murgades, “en la literatura catalana, l’obra de Víctor Català crec que representa un cas semblant, mutatis mutandis, al de Fredrika Bremer i Victoria Benedictsson en la literatura sueca o de Camilla Collett i Amalie Skram en la noruega”: “És a dir, els inicis d’una literatura pròpiament realista-naturalista, just encetada allí precisament per dones i aquí, en bona mesura gràcies a l’escriptora de l’Escala, també deunidó”, assegura el catedràtic de Filologia Catalana, que ens remet a Sexual/Textual Politics: Feminist Literary Theory, de Toril Moi (1985: 176). “Tot plegat en un renovat esprint d’aquestes —l’expressió és de Lluís V. Aracil, a Dir la realitat (1983)— per recuperar segles perduts i adelerar-se, cuita-corrents i cremant etapes com qui diu, en llur legitimíssim afany de plena equiparació amb els homes”. Tanmateix, Murgades assegura que a “una novel·la com Solitud, si hom accepta el joc d’entrar-hi en clau més aviat mitocrítica que no pas melodramàtica, resulta encara de prou bon llegir”.

Maria Bohigas, editora de Club Editor, considera l’autora “un dels dos o tres monstres que han donat caràcter propi i dimensió a la literatura catalana”. “Ella va explorar i conquerir possibilitats que abans d’ella no existien: ho va fer en teatre, en poesia, en novel·la, en l’art infinit del relat. Ho va fer amb una generositat excepcional: en la seva obra hi caben la ciutat i els deserts, els pòtols i les monges, i tots conviuen, com en els contes de Txékhov. I ho va fer amb una llibertat i una intel·ligència excepcionals.”

Xavier Luna, professor de la UAB i especialista en dialectologia, considera Caterina Albert “un dels narradors més interessants de la primera meitat del segle XX i aporta a la llengua literària un gavadal de recursos d’una expressivitat enorme”. Luna destaca d’Albert el llenguatge, l’habilitat narrativa, la simbologia i la visió del món: “No hi ha cap dubte que és i serà un clàssic”, perquè la seva és “una obra que a cada lectura ens fa descobrir aspectes nous, i amb una temàtica absolutament viva”. Luna ha volgut destacar l’èxit de vendes de la reedició d’Un film (3.000 metres): “Tota la seva obra s’hauria de llegir i rellegir, no per cap obligació estranya sinó perquè és interessantíssima”.

Com encaixava en la intel·lectualitat del moment el fet que ella fos una dona?

Caterina Albert, 1950

Caterina Albert, 1950

“Per escriure sobre temes tan punyents, sent una dona, no va ser ben rebuda”, reflexiona Irene Muñoz, ja que amb La infanticida “va tenir el primer disgust, quan entre els membres del jurat alguns es van escandalitzar pel realisme del monòleg”, continua Muñoz. Per a l’editora Maria Bohigas s’hi suma també el fet que qui escrivís La infanticida fos una dona. Albert no va anar a recollir el premi i l’obra no es va representar fins al 1967: “A partir d’aquí decideix publicar totes les seves obres amb el pseudònim Víctor Català”, afegeix Muñoz.

La publicació del recull de contes Drames rurals el 1902 és, segons Muñoz, un “altre disgust”. “Una part de la crítica, quan sap que darrere Víctor Català hi ha Caterina Albert, remarca de manera negativa el fet que sigui una dona qui ha escrit aquells contes tan forts pel que fa a la temàtica”. Com explica l’especialista en Albert, no era ben vist que una dona escrivís i encara menys sobre temes tan negres, com assassinats, infanticidis, violacions, etc.: “Joan Maragall va parlar dels Drames rurals al Diario de Barcelona i va titular la seva crítica ‘Un libro fuerte e incompleto’”. Davant d’aquestes crítiques, Albert es va plantejar deixar d’escriure: “Amb el temps, però, la recepció de la seva obra i d’ella com a escriptora va canviant i és un model a seguir per a molts escriptors”, puntualitza Muñoz, mentre que Lluïsa Julià és del parer que ara “cal trencar tòpics i tabús”.

Per a Jaume Aulet, la manera com la intel·lectualitat del moment encaixava el fet que fos una dona “és un aspecte secundari a l’hora de valorar la importància de la seva contribució literària”. I afegeix que “tampoc no cal perdre gaire temps, em sembla, en la polèmica sobre si hem de parlar de Caterina Albert o Víctor Català”. Ara bé, “en el context d’aquell moment (i ara no em refereixo al literari) el fet que una dona pogués ser l’autora d’aquells drames rurals tan truculents podia ser molt mal vist”: “El problema, però, no és de l’autora, sinó del receptor, que potser només sap veure-hi aquesta truculència i no tot allò que s’hi amaga al darrere i que va molt més enllà d’una simple qüestió de gènere“.

Sobre aquest punt, Murgades aclareix que la societat del moment “era simplement i exclusivament masculina i masculinitzant (sevícia masclista a banda)”: per això, “la irrupció d’una senyoreta de casa de bé, Caterina Albert i Paradís, amb sonor pseudònim d’home, Víctor Català, i escrivint coses com les que escrivia, per força va contribuir a trencar molts esquemes mentals inveterats i a provocar, literàriament parlant, un efecte semblant al que després n’hem dit estètica gore…”.

“També sabem que els més acèrrims detractors de Víctor Català en els anys vint són els crítics noucentistes, que estan al servei d’un ideari polític molt més que d’una cultura viva; i en això, que fos dona o no, em penso que no canvia res”, observa Maria Bohigas, que subratlla que tot i que el medi literari català ha estat sobretot masculí, “els dos miracles literaris que són Solitud i La plaça del Diamant són obra de dues dones”.

Xavier Luna, en canvi, destaca el fet que “va ser una escriptora d’una gran valentia”. “Una dona valenta? Doncs molts homes van arrufar el nas: la literatura era cosa d’homes i ella es ficava en un terreny que no era el que li pertocava. I com s’hi ficava! Digueu-li Víctor Català o Caterina Albert, el que compta és la seva obra”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Interessant l’article, però això que passava a la literatura catalana ho podem extrapolar, amb tots els matisos que es vulguin, a les altres literatures del continent, on les dones han estat , llevat d’excepcions, plats de segona taula. És cert que hi ha una qüestió que ens fa veure que la gran irrupció de Caterina Albert/Víctor Català va fer remoure aquelles aportacions encotillades de la literatura modernista, però encara és desconeguda pel públic en general pel que fa a la seva obra .