Cartografia de les passions

27.10.2016

La contemporaneïtat, l’individu i les relacions de poder dins de la societat no es poden explicar sense parlar de sexe. Amb la constant i ferma convicció d’entendre i il·lustrar el present, el CCCB presenta 1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat, una exposició comissariada per Rosa Ferré i Adelaïde de Caters que investiga com s’han projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del segle XVIII fins als nostres dies.

Ull reflectint l’interior del Teatre de Besançon, 1784 Claude Nicolas Ledoux Cortesia / Courtesy Musée Ledoux, Saline Royale, Arc et Senant

Ull reflectint l’interior del Teatre de Besançon, 1784. Claude Nicolas Ledoux
Cortesia del Musée Ledoux, Saline Royale, Arc et Senant

Construïda des de la diversitat de materials i la conversa amb els artistes, l’exposició explora el poder que exerceixen els espais com a motor del desig i ens convida a parlar d’un sexe transgressor, imaginat i fantasiejat. “1.000 m2 de desig no parla d’espais normatius, ni domèstics, ni d’espais tipificats de transgressió. Tampoc parla de la morfologia dels edificis ni de l’arquitectura sensual”, diu Rosa Ferré: “L’exposició tracta de l’experiència perceptiva i sensual de l’espai que remet a la idea que som només allò en què ens converteixen els objectes que ens envolten”.

En aquest sentit, la proposta es desenvolupa en tres capítols temàtics en els quals la història apareix entremesclada. A partir de les reformistes o subversives propostes d’arquitectura sexual en el context pre i post revolucionari de les Llums, Utopies sexuals dóna el tret de sortida al recorregut, tot establint una línia de continuïtat amb utopies més contemporànies, des de l’ideari de les comunitats hippies fins a l’arquitectura radical dels anys seixanta i setanta. Tot seguit, Refugis llibertins posa èmfasi en el materialisme i, a través de la revaloració del cos com a eina per a conèixer, mostra el paper de l’arquitectura com a experiència sensorial i mecanisme eròtic i exhibeix el joc d’osmosis i seducció que es dóna entre arquitectura, literatura i pensament. La projecció d’aquest entorn psicosensorial anticipa la realitat virtual del tercer passatge, Sexografies, cartografia de les passions contemporànies i retrat de la depressió narcisista a la qual la nostra hipersexualitzada societat sembla abocar-se: quin és, en l’actualitat, l’espai reservat per al desig i el plaer sexual? De quines utopies som hereus?

Densa, documentada i juganera, Arquitectura i sexualitat materialitza aquests idearis i parla del treball arquitectònic com una màquina capaç de transformar comportaments, tot reivindicant la revolució passional i l’experimentació de la ciutat, així com les noves dinàmiques i interconnexions entre les persones. Al seu torn, evidencia també com una arquitectura dominada per homes perpetua els tradicionals models d’hàbitat i, en proposar uns espais que responen gairebé única i exclusivament a la fantasia sexual masculina, reforça els estereotips de gènere de la nostra societat patriarcal. En aquesta línia, Beatriz Colomina, comissària de la instal·lació L’arquitectura Playboy afirma el següent: “Les dones són els fantasmes de l’arquitectura: per a entendre la seva contribució cal canviar la comprensió de l’arquitectura mateixa”.

L’exposició, allunyada de frívols tòpics i generalitzacions, cerca un canvi de paradigma en els àmbits arquitectònic i sexual i, fins al 19 de març del 2017, vol fer-nos parlar. Parlar? Sí, parlar. Parlar del que l’arquitectura ens fa a nosaltres i del que nosaltres fem a l’arquitectura; parlar de pornografia, de la utopia de la interconnexió, de la desmaterialització de les relacions i de la teatralització de la sexualitat en ple segle XXI; parlar d’una intimitat avui convertida en espectacle; parlar d’una arquitectura que, en paraules de Colomina, “és en ella mateixa una forma de seducció que, presentada com a racional i funcional, és plena de perversions i fetitxismes”. En definitiva, parlar com a instrument per a desmitificar, normalitzar i comprendre un àmbit tan inexplorat com és, o ho ha estat fins ara, la relació entre arquitectura i sexualitat.