Carta oberta a Nichita Stanescu

La col·lecció “La Fosca” de Lleonard Muntaner Editor publica Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984 del poeta romanès Nichita Stanescu, amb selecció i traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli i un pròleg de D. Sam Abrams. De fet, Jaume C. Pons Alorda acaba tan encantat, i fins i tot exaltat, amb la lectura que no pot evitar escriure aquesta carta oberta al desaparegut poeta Nichita Stanescu, que publiquem a Núvol.

Animal Nichita Stanescu,

No et conec però t’estimo, com em passa amb alguns dels exemples més il·lustres d’aquesta aberrant i deliciosa raça humana. T’estimo, i aquest miracle també s’anomena poesia.

Sé que ets mort, però també sé que ets viu, perquè si no fos així no hauries acabat tan ben traduït, quina feina més ben feta i deliciosa, per Xavier Montoliu i Lilica Voicu-Brey, dins aquesta col·lecció preciosa de Lleonard Muntaner Editor com és “La Fosca”. A partir d’ara, a partir d’aquesta esquerda que significa la teva necessàriament violenta irrupció en la nostra llengua, sé del cert que Ànima gramatical, aquesta antologia poètica simplement sublim, serà una de les meves Bíblies, però també un volum de capçalera per a moltíssimes ànimes lectores que en tu trobaran fulgors fins ara desconeguts. He dit. I que diguin el que vulguin els altres, que si exagero, que si tot això, i allò, que amb el cor a la mà, i amb els meus ossos incendiant-se constantment amb un invisible foc perpetu, et prometo que llegir-te ha estat una de les millors coses que he pogut fer darrerament. Quin esclat.

Ja és prou normal, però, que un llibre de “La Fosca” m’agradi: és un racó de paper on sempre s’hi està a gust. Almenys jo sempre m’hi trobo a gust. Per companyia tens grans noms que han aparegut en el passat, i que en la gran majoria de vegades he comentat degudament, alegrement, però és que en la darreria t’han acompanyat altres títols memorables, com si us haguéssiu esforçat en manada per venir talment un tsunami de carn sagnant.

Penso en el Mallarmé traduït per Rosina Ballester i Josefa Contijoch: que important és que Per a una tomba d’Anatole hagi arribat amb aquestes gràcils condicions. Penso, també, en el Philippe Jaccottet, el nostre perpetuat Jaccottet!, traduït per l’amic Antoni Clapés, que ha sabut convertir L’ignorant en una més de les nostres pedres fundacionals de passió (de fet no sé què li ha donat en Clapés a en Xavier Vidal de la Nollegiu perquè cada dues frases no faci altra cosa que esmentar-lo i citar-lo, que si Jaccottet això, que si Jaccottet allò i da-li que da-li…). Penso, també, en els I n f i n i t i u s d’Ester Xargay, que Biel Mesquida va elogiar de forma fantàstica, presentat per Joaquim Sala-Sanahuja a la Llibreria Jaimes ara ja fa uns mesos: un llibre que és revolució i revolta, persecució d’exaltació i d’una poesia que escapi de les convencions, i és que amb aquesta obra na Xagay ha crescut d’una manera incommensurable. Quin orgull. I penso, també, en el Big Bang Llàtzer d’Esteve Plantada, el seu millor llibre fins ara, i per això va rebre justament el Premi Pare Colom de Poesia, un llibre que dialoga molt bé amb la teva detonadora Ànima gramatical, per cert… Perquè dins vostre hi ha forats negres i galàxies enlluernadores, nous continents còsmics descoberts a través d’aquesta arma definitiva coneguda com a metàfora.

Paràgraf apart mereix Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX a cura de la poeta Mireia Vidal-Conte, que durant tota la seva vida ha estat treballant per elaborar aquesta selecció i l’espectacle que se’n va derivar, i que tant ha circulat, i segueix circulant, pels Països Catalans. El resultat, tant en viu com en paper, és un tribut a la bona poesia, una bona poesia feta per dones, sí, però no per dones tingudes en compte per criteris extraliteraris, o sigui, genitals, sinó per dones que escriuen de meravella i que només per això han de ser més valorades, més pensades, més llegides i celebrades… I qui són aquestes dones? Doncs són, per exemple, Antònia Vicens, Margarita Ballester, Zoraida Burgos, Anna Dodas, Maria-Mercè Marçal, Felícia Fuster, Chantal Maillard, Anne Carson, Nicole Brossard, Denise Desautels, Louise Glück, Sylvia Plath, Adrienne Rich, Anne Sexton, Ingeborg Bachmann, Rose Aüslander, Letitia Ilea, entre d’altres.

Ja saps, perquè els morts ho sabeu tot, que na Mireia Vidal-Conte té molt present aquesta qüestió, que l’important és les qualitats perquè un nom es tingui en compte en el camp de batalla de la història literària. I aquesta lluita continua, com tu vares lluitar per trencar els motlles establerts dintre de la poesia romanesa flonja, flàccida, precuinada, oficialista, sòrdida i trista de quan tu vares arribar. L’altre dia, per exemple, na Mireia i n’Odile Arqué i en Marc Romera i en Sebastià Portell varen fer una altra vegada el seu xou, aquest cop a Mallorca, perquè saps molt bé que han tingut molt èxit i molts més èxits els esperen encara.

Has vist, per tant, que ben acompanyat que estàs? Has vist quina tropa de gent que sou a “La Fosca”? I com va creixent? Bona gent! Perquè un bon catàleg sí que és una bona companyia. I és que al darrere d’un bon catàleg, com el que està fent na Maria Muntaner, hi ha una voluntat, un estil, una veu col·lectiva que canta en un mateix cor de proporcions transtitàniques. Ja ho va dir Antoni Clapés, i torno a ell perquè en aquest terreny dels catàlegs amb sentit va ser un pioner encetant amb Víctor Sunyol fa gairebé 30 anys aquesta festa dita Cafè Central, que un catàleg és una obra d’art, i per això hauria d’erigir-se amb la mateixa responsabilitat que una obra de vida. Tant “La Fosca” com la teva Ànima gramatical són obres de vida. I cap aquí hauríem d’anar si de veres volem marcar un abans i un després, si de veres creiem en el que fem.

Dit això, per on anàvem, estimat animal Nichita Stanescu? Ah, sí! Literatura. L’única cosa de què veritablement val la pena parlar, discutir, assassinar, si em permets la hipèrbole. I per què? Doncs et recordaré (com deia Blai Bonet, re-cor-dar és tornar les coses al cor…) les paraules que va segellar el confrare Borja Bagunyà en el seu pròleg a Gonçalo M. Tavares dintre de les Breus notes sobre literatura Bloom: “No és una mica agressiu tot això? Potser sí, però cal que no confonguem l’agressivitat amb l’entusiasme. Al capdavall, discutim sobre literatura perquè creiem que val la pena discutir-ne, i perquè, per alguna raó més o menys irracional, estem convençuts que, en la literatura, s’hi juga alguna cosa d’imprescindible. La intensitat de la discussió és un dels signes de la vitalitat d’aquesta mena de fe i, per tant, de la salut d’una tradició literària. Ho podem dir a la inversa: no hi ha res pitjor per a una literatura que la tebior, el campi qui pugui i el tots contents. La literatura s’alimenta de la tensió, del perill; és sempre, i necessàriament, un esport de risc. La literatura està sempre a punt de trencar-se la cara, fins i tot per defensar la impropietat d’haver-se de trencar la cara.”

Doncs això, que si ens discutim és, al meu entendre, perquè és quelcom important sobre el que discutir: una forma de vida, una forma de mort. No entenc la poesia d’una altra manera, però sé que tu comparties aquesta mateixa brutalitat espiritual. Per això els teus versos, socarrats per les estrelles, per això recursos estilístics que superen qualsevol expectativa, per això aquests poemes d’Ànima gramatical, que s’han trencat la cara amb la tenebra per sortir a la lava magnètica del nostre esperit, que t’esperava i et necessitava… Només per aquest trencament de cares, gràcies, pels teus poemes, gràcies, per la teva obra, gràcies. No s’inventarà mai un sismòmetre per calcular els nivells de gratitud amb tremolor, perquè calcular-la seria una autèntica blasfèmia, com la blasfèmia de la teva poesia ignífuga, Animal Nichita Stanescu…

Ets mort perquè el teu cos present va decidir endinsar-se dins altres atmosferes l’any 1983, quan jo, i molts altres que ara et llegirem, encara no havíem ni nascut i molt sospito que ni tan sols no érem un pensament d’esperma dins de la constel·lació dels escrots paterns. I ara, mira’ns, aquí que traiem espurnes pels queixals després de llegir poemes teus com el “Poema” dins Una visió dels sentiments, com “No paraules”, com “La lliçó d’anatomia”, com… Fotre! Com tots! Perquè m’atreviria a dir que la tria és una tria de tries, immillorable i incitadora, que ens convida a continuar-te llegint i a esperar més lliuraments teus en llengua catalana gràcies a aquests traductors d’or que t’han tocat.

I el prologuista… N’hauríem pogut trobar un de millor? No ho crec. I ho dic sincerament: amb aquest estudi introductori D. Sam Abrams la clava, i de quina manera. Perquè ofereix un retrat de l’època dura que et va tocar viure, un resum minuciós de la teva obra i de què significa, una valoració de la teva contundència dintre del marc de la literatura europea i mundial, i ara ets al costat d’altres grans noms com Ana Blandiana o Mircea Cartarescu o Marin Sorescu, que com tu també és a “La Fosca” i com tu també va ser un bum dels grossos. I espera… Quina calamitat haver hagut d’esperar tant perquè ens arribessis! I quina sort que finalment hagis arribat!

Aviat tindràs molta més bona companyia, de la bona, perquè “La Fosca” no s’atura: a la tardor dues bones notícies tindrem, com a mínim, i que jo sàpiga: la segona edició de L’ésser solar, de la meva estimada Anna Gual, i una altra antologia com la teva, una antologia fundacional, una antologia de 30 anys d’existència feliç i consagrada a la qualitat total: Llum a l’arsenal de Lluís Calvo, a cura de David Jiménez Cot i amb un pròleg primordial de Jordi Marrugat, el Nostre Crític, que amb aquest text deixarà fixada amb sang i foc el compendi de tota una trajectòria personal indiscutible, encara que hi hagi uns quants mediocres i imbècils que encara no ho hagin entès simplement perquè no ho han volgut entendre.

Què te pareix? Molt bèstia, sí, molt bèstia… Però bé, no et vull entretenir més, que he de partir, que tinc moltes coses a fer, però et tinc present en tot el que faig, sobretot després d’haver-te llegit, perquè en tu he trobat una ànima bessona, una ànima gramatical agermanada amb l’eufòria, l’ambició i també la humilitat de dedicar-se a una cosa i de fer-ho amb ganes: la creació poètica.

Jo, si fos tu, des d’allà on siguis enviaria el millor possible a Xavier Montoliu, Lilica Voicu-Brey, D. Sam Abrams i Maria Muntaner, perquè el que han fet per a tu no té preu: una traducció esplèndida, un pròleg collonut i una edició superlativa. I a partir d’aquí aquest camí que no podem sinó tan sols somniar, i que en el somni el resultat sigui llarg, bell, fructífer i ple de sortosa felicitat. El que et deia: des d’allà on siguis esforça’t perquè aquestes persones rebin el portent que mereixen.

Que estiguis mort en el fons és una sort. Si estiguessis viu mai no llegiries aquesta carta. Com que ets mort sé que la llegiràs, i és que els morts parleu totes les llengües del món.

Aferrades infinites,
teu per sempre
i més encara

El teu confrare,
el teu germà

Jaume C. Pons Alorda