Carta oberta a la comtessa Livia de Senso

27.06.2017

L’editorial mallorquina Ensiola publica el relat Senso de Camilo Boito amb una excel·lent traducció del poeta Lluís Servera. Per aquest motiu, Jaume C. Pons Alorda en fa una lectura apassionada i dialoga amb el personatge principal a través d’aquesta carta oberta en primícia per a Núvol.

L’actriu Alida Valli va interpretar la comtessa Livia, a l’adaptació cinematrogràfica de Luchino Visconti.

Molt Excel·lentíssima Comtessa Livia,

Us escric com un altre dels seus nombrosos acèrrims servidors, i ho faig talment un ca que bava a favor dels càstigs merescuts que s’han d’infringir a l’esperit perquè aquest faci guaret. Com vostè, els seus humils esclaus estem convençuts que la bellesa és implacable, i res no mereix cap mena de pietat per aconseguir arribar a la definició última coneguda com a passió. Així ens ho confirmem les accions que vostè mateixa duu a terme en una obra tan complexa, en aquest conte deliciós titulat Senso, de Camilo Boito, que fou un destre arquitecte narratològic capaç de condensar la complexitat dels éssers humans en unes poques pàgines que queden incrustades a la memòria.

I no, no només ens hem acostat a aquesta obra publicada recentment perquè Luchino Visconti o Tinto Brass n’hagin fet conegudíssimes adaptacions cinematogràfiques, sinó perquè tant l’editorial com el traductor ja eren bons símptomes, així com immillorables convits. Senso ha sortit a la llum, és important re-cor-dar-ho, gràcies als esforços d’una editorial tan delicada, i plena de cura pel resultat final, com Ensiola, responsable d’altres títols elogiosos: Haceldama de Blai Bonet, Amors i laberints d’Antoni Vidal Ferrando, Els noms del cervell d’Àngel Terrón, Si una nit penses en mi de Guillem Frontera o bona part de les obres d’Honoré de Balzac amb traducció de Melcior Comes. L’esforç dels responsables d’Ensiola no és inútil, ja que ha aconseguit que una autèntica veu europea ens arribi en català amb tota la contundència que un esdeveniment d’aquestes característiques mereix: la veu de Boito no té res a envejar a altres memorables autors com el Diví Marquès de Sade, Hermann Ungar o el mateix Giuseppe Tomasi di Lampedusa, amb qui Boito té més d’una connexió, i no només gràcies a Visconti.

Com el Diví Marquès de Sade, Boito mostra uns personatges que superen qualsevol barrera moral per executar voluntat i desig, encara que aquestes dues forces de la naturalesa semblin monstruoses. Ho són, però ni Sade ni Boito amaguen el cap sota l’ala com sí que fan alguns que s’oculten rere subterfugis… Com Hermann Ungar, Boito basteix els fonaments d’una veu sòlida, i gèlida, que no sent cap tipus de commiseració quan arriba l’hora suprema, aquella que decidirà totes les altres, i precisament per això està absolutament amarada d’una crueltat maquiavèl·lica. Com Giuseppe Tomasi de Lampedusa, Boito construeix una esplèndida radiografia d’Europa a partir d’aquest continent en ell mateix que és Itàlia, bressol de tant d’art i de tanta vida, però també el niu de mutilació que Senso ens demostra que va ser en determinats moments històrics, i és molt probable que gràcies a aquesta capacitat de mosaic Visconti volgués convertir dos mons literaris tan complexos en dues pel·lícules genialment sublims: i és que Senso i Il gattopardo són dues obres que dialoguen textualment però també cinematogràficament.

I és gràcies al distingit Lluís Servera, Molt Excel·lentíssima Comtessa, que aquest miracle s’ha produït, el miracle de la seva veu desbordada i despietada ressonant a partir d’una magnífica feina, més que això: sensacional, que ha dut a terme el poeta responsable dels llibres Els caires de la claror o Més enllà d’Arequipa. I Servera ja ens havia demostrat abans la seva traça gràcies a traduccions de matrícula d’honor: La passió de Mario Luzi, a la col·lecció “La Fosca” de Lleonard Muntaner, o El dolor de Giuseppe Ungaretti, aparegut a la ja mítica col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central i Eumo. Amb la seva tasca neta i feta, Lluís Servera té el do d’atrapar el to, la melodia, la tensió, els detalls, les minúcies, els prodigis, els matisos i l’essència del que Boito va vessar, i segregar, en el seu relat més conegut, que és aquest Senso que hauria de formar part de qualsevol biblioteca, ja que dins seu habita un dels personatges més excelsos de la literatura com és vostè, Comtessa.

Tant de bo l’aparició d’aquesta obra decisiva sigui l’excusa ideal perquè més obres de Camilo Boito vegin la llum aviat. Mentrestant, resto a la seva consideració perquè entengui que, aquí mateix, tot és adoració cap a la seva persona i cap a la seva aparició estel·lar en aquest text que supera qualsevol estrall i produeix prodigis en qui la llegeix.

Seu eternament,

Lord Alorda