Carta a l’Antipresident balear

27.08.2012

La Universitat Catalana d’Estiu ha concedit enguany el el premi Canigó a l’Obra Cultural Balear (OCB) i el físic i investigador menorquí Josep Miquel Vidal. L’encarregada de recollir-lo va ser la presidenta de l’OCB, Marisa Cerdó, que va fer un discurs molt crític amb els atacs contra la llengua del govern de José Ramón Bauzá. Mentre el pronunciava, el representant del govern balear, present a l’acte, el secretari general d’Universitats Miquel Deyà, va abandonar la sala en disconformitat per les crítiques als atacs a la llengua de l’executiu de José Ramón Bauzá. Reproduïm a continuació el discurs de Marisa Cerdó:

José Ramón Bauzá

Primer de tot, moltes gràcies per aquest premi.
Anàlisi dels motius
Suposam que allò que ha animat el jurat a donar-nos-el, ha estat bàsicament el fet que l’OCB celebra enguany els cinquanta anys d’existència. Volem pensar que aquest premi és un reconeixement a la feina que durant tants anys ha anat fent tot un col·lectiu a favor de la llengua. Una feina, que pensam que ha estat productiva perquè al llarg dels anys, l’entitat ha anat augmentant en nombre de socis i també en nombre i diversificació d’accions. Si de tot d’una les activitats tenien un caire cultural i educatiu, amb el temps anaren guanyant ambició i es transformaren en accions més de caire polític; conscients que, per aconseguir vitalitat lingüística, s’ha de comptar amb el suport de la legislació. Pensam que la demostració que aquesta feina no ha estat inútil, l’hem tinguda aquesta primavera amb la manifestació de 50.0000 persones.
Un reconeixement a la feina feta és sempre una bona acció i per això repetesc, des de l’OCB us volem agrair la iniciativa.
Uns altres motius
Ara, el que més ha de menester l’obra cultural d’ara, la del 2013, és coratge més que homenatge. I en aquest sentit, el premi és positiu també perquè suposa una empenta per tirar endavant. Més enllà de la feina que hem fet; som conscients de la que ens queda per dur a terme.
Anàlisi de la situació actual
I dic això perquè com ja sabeu les circumstàncies polítiques que estam vivint no són ni de bon tros les més adequades per a la llengua catalana. Per això, des de l’Obra, aprofitam cada oportunitat que ens donen per denunciar aquesta situació. Per aquest motiu, som aquí a l’UCE, per expressar aquesta denúncia.
Amb només un any i mig, l’equip de govern del PP a les illes ha aconseguit desballestar tot el que s’havia anat aconseguint amb vint-i-cinc anys de vigència de la llei de normalització. Els pilars bàsics d’aquesta llei, trontollen seriosament: escola, mitjans de comunicació i administració. I ja sabeu que aquests tres són bàsics perquè són els que donen prestigi. El fet és que:
1. A l’escola a partir del curs que ve els pares podran triar la llengua d’ensenyament per als seus fills, en l’etapa de lectoescriptura.
2. En els mitjans de comunicació ja fa més d’un any que els continguts són bilingües, i s’ha desballestat la cadena ràdiotelevisiva de més pes i qualitat, la que més cuidava l’autoestima; la Televisió de Mallorca.
3. En l’administració, a partir d’ara només un 10% de funcionaris, és a dir, els docents, estaran obligats a saber la llengua catalana. La resta no en tendrà necessitat i com ja sabeu això és greu perquè afecta als drets dels catalanoparlants. Si en el moment d’atendre-us no hi ha un funcionari que sàpiga català, el ciutadà no podrà exercir el dret a usar-lo.
Bauzà, l’antipresident
Un president com en José Ramon Bauzà, que actua en contra dels interessos del poble que representa, no té ni cap ni peus, no és un president sinó tot el contrari, per això no és d’estranyar que en Sebastià Alzamora, col·laborador habitual del diari Ara, s’hi refereixi amb el mot Antipresident.
Per la seva banda, aquest Antipresident, veu les seves accions ben legítimes perquè són la resposta als interessosde la gent que el va votar. Però ja sabeu que això és una arma de doble tall, per dos motius:
Perquè molts dels qui el votaren no ho feren per un motiu lingüístic, sinó bàsicament econòmic.
Perquè la història ens aporta nombrosos exemples d’altres governants que actuaren desaprensivament amb l’excusa de la majoria. Recordem, sinó, l’Alemanya de l’any 33.
Dit això, el que segurament tothom està d’acord a afirmar és que, sigui com sigui, el govern actua ben a consciència en contra dels signes d’identitat de les Illes Balears. Tot allò que faci referència a la catalanitat de les illes, és atacat amb contundència.
En contra dels signes d’identitat
Una prova d’aquest odi és el rebuig que senten per la senyera. Això ha quedat ben explícit en la campanya dels Enllaçats. Aquesta campanya es va dur a terme en els centres educatius i tenia per objectiu que aquells centres que ho decidissin penjassin la senyera en les façanes per mostrar el seu rebuig per les mesures que s’anaven prenent contra la llengua. Des de la conselleria s’enviaren cartes als centres explicant que les havien de retirar i, en cas de desobediència, es posarien expedients.
En una reunió amb la representant política responsable d’enviar la carta, li comunicàrem que aquesta guerra contra els signes d’identitat d’un poble era del tot absurda. Li diguérem que prohibir l’adhesió lliure a la catalanitat era una feina absurda, perquè a cada racó de la nostra quotidianitat, hi ha proves d’aquesta catalanitat. De fet, va quedar perplexa quan li férem notar que el seu despatx estava plegat de senyeres amagades: a les solapes del Diccionari català-castellà de Francesc de Borja Moll, en un gravat sobre la Festa de l’Estendard penjat a la paret, en un gravat sobre l’Atles de Jafudà Cresques, etc.
Intentar esborrar les petjades de la història d’un poble és una activitat més habitual del que voldríem. Un temps era una actitud pròpia de governs no democràtics; ara, després de seguir les notícies d’actualitat del País Valencià i Galícia, veim que aquestes pràctiques abusives tenen lloc també en les democràcies des del si de les majories absolutes.
No sabem si a causa de la perplexitat o per quins altres motius, la responsable política amb qui vàrem parlar, acaba de dimitir fa poc del seu càrrec. Sospitam, però, que la seva dimissió ha estat una decisió de l’Antipresident perquè considerà que havia estat massa tova en la iniciativa d’expedientar directors pel penjament de senyeres.
Resposta social
Com és natural, les actuacions d’un Antipresident van acompanyades d’una resposta social, i així ha estat a les illes. Evidentment, vint-i-cinc anys d’ensenyament en català no podien ser innocus i havien de donar els seus fruits. Aquest hivern hem pogut comprovar-ho. Aquests anys han servit per instruir els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers en el coneixement de la llengua, però, sobretot, per crear una consciència lingüística .
Aquesta consciència és la que ha animat el poble a actuar durament:
-vagues de fam: Jaume Bonet va estar més de 26 dies sense menjar. És el primer cas en el món d’una vaga de fam per una llengua.
-amb accions al carrer de tot tipus: concentracions, manifestacions (més de 50.000 persones).
-gairebé un 90% dels pares, tot i tenir la possibilitat de matricular per primera vegada en l’ensenyament de la primera llengua en castellà, ho han fet en català.
Per la seva banda, el govern ha reaccionat, per què no dir-ho, també durament: amb actituds més pròpies d’un govern feixista que democràtic: posant sancions a la gent que fa casserolades al carrer, obligant els directors dels centres a despenjar les senyeres de les façanes dels centres escolars, enviant cartes de manera repetida als pares que havien de matricular els seus fills, recordant-los que a partir d’enguany ho fessin en castellà.
La resposta del poble i el poema Canigó
Per últim, aprofitant que el premi que ens acaba de ser concedit du per nom Canigó, m’agradaria fer una al·lusió a la darrera estrofa del poema:
Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Verdaguer atribuïa la ruïna dels monestirs de St. Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó a les accions humanes que l’havien anat fent malbé. Com tots sabeu, la realitat va ser que gràcies a les accions humanes, com la de l’escriptura d’aquest poema i el suport econòmic que s’obtingué, s’aixecaren de nou els monestirs emblemàtics del Canigó.
Veient quina ha estat la resposta del poble balear aquest hivern, pensam que, com en el cas dels monestirs del Canigó, hem de tenir la confiança que seran també les accions humanes les que retornaran la dignitat a la nostra llengua i la nostra terra. I que ni l’Antipresident Bauzà ni cap altre govern del PP, ‘ni la tempesta, el torb, l’odi i la guerra’ no la tiraran a terra;
perquè el que no sap l’antipresident és que les persones no són eternes i la consciència lingüística de la gent pot tenir més força que l’odi i la vanitat que l’enceguen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tenim sort que encara queden persones que saben expressar tan bé la voluntat del poble català.