Mor Carmen Vinyoli, la germana del poeta

Dissabte, dia 1 de març, ens deixava la Carmen Vinyoli, la germana del poeta, a l’edat de 94 anys. Ahir, diumenge, la vam acomiadar en una cerimònia a Santa Coloma de Farners, població on residia des de feia 8 anys, amb el seu marit, en Hans. Segons Joan Vinyoli, en Hans i la Carmen sí que havien sabut “viure poèticament” i la seva relació era un model de pau i harmonia. Ho hem pogut comprovar aquests darrers anys, a Santa Coloma mateix, on van decidir venir a passar els darrers anys de les seves vides. Volien passar aquesta etapa vital més a prop dels seus nebots i van escollir  aquesta població, on el poeta va descobrir la natura i la poesia, perquè ella hi podia retrobar vincles emotius  forts provinents dels records d’aquells estius lluminosos  de la infantesa i la joventut.

En aquesta hora trista i brillant alhora, perquè s’ha completat feliçment la vida d’una persona, retornen els versos d’un poema que Vinyoli havia dedicat a la seva germana:  “Tot és metamorfosi / potser. / Brindem ara, germana / sense plorar ni riure. / Per molts anys”. Són versos que guarden una resposta al misteri de la vida i alhora una recomanació d’ordre ètic: brindem, celebrem la vida, però amb un certa gravetat, estoicament, sense plorar ni riure, perquè això no és precisament una broma.

En Joan i la Carmen van quedar orfes de pare de ben petits. Junts havien encès “bengales del color de la pobresa” que els envoltava a Barcelona. En Joan, que era cinc anys més gran, en certa manera li va fer de pare quan ella vivia l’adolescència. Quan la Carmen es va casar i va anar a viure a Alemanya, el poeta va plorar. Però, malgrat la distància, el vincle fraternal era molt fort, irreductible, i per a ell la “companyia” de la germana -l’única persona amb la mateixa sang, deia-, era una corda sòlida on agafar-se en els moments  difícils. En els darrers anys del poeta, hi va haver moments que la correspondència va ser molt intensa i les postals, gairebé sempre amb motius artístics, s’encavallaven les unes amb les altres.

La Carmen Vinyoli havia treballat d’infermera durant la guerra civil. Després havia estudiat piano i dansa. Havia actuat amb el trio de Marçal Cervera i alguna vegada sota la direcció de Xavier Montsalvatge. En el jardins de la Casa Bartomeu havia interpretat el ballet “Història del soldat” de Strawinski. El poeta, que en va ser espectador, escriuria més tard un poema al·lusiu a aquesta peça musical. Una visita a  la germana quan vivia a Bempflingen va ser la causa del poema “Bempflingen, matinada”. La darrera estada del poeta lluny de Barcelona  va ser a Santanyí, l’agost de 1980, en el Molí de’s Felanitxer,  que havien rehabilitat la Carmen i en Hans. Van ser uns dies intensos i de benestar  en una illa d’“inviolada pau”, i poc després va escriure el  poema “Molins”.

A hores d’ara no ens hauria d’estranyar que els dos germans estiguessin brindant pel retrobament i que haguessin reprès el joc de comptar estels, ara que els tenen més a prop, i tots els altres jocs que havien compartit:

Tira’t el cèrcol de manera
que et passi pel cap,
salta al mateix temps els esglaons
de l’escaleta de l’entrada
que dóna a l’avinguda del jardí,
mira la grava del jardí,
tanca els ulls i
vola.

(del poema “Retrat de família” del llibre Tot és ara i res)