Carme Riera, premi Sant Joan: “El juny fa olor de felicitat”

L’escriptora Carme Riera explora la figura de l’arxiduc Lluís Salvador en la seva última novel·la, Les darreres paraules, amb la qual es va endur al juny el premi BBVA Sant Joan. Ara, l’autora serà al Mercat de Nadal del Llibre acompanyada de Sebastià Benassar, en una xerrada que abordarà les excentricitats de Lluís Salvador d’Habsburg i aprofundirà en la construcció de la novel·la. Aquest diàleg tindrà lloc el 10 de desembre a un quart de vuit del vespre a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Amb motiu de la xerrada, recuperem aquest article de Griselda Oliver sobre Les darreres paraules.

“És molt important que la literatura torni a estudiar-se al batxillerat, però no passaria res si no hi hagués premis literaris”, diu sense embuts Carme Riera, que acaba de guanyar el premi BBVA Sant Joan amb una obra sobre les últimes voluntats de l’arxiduc Lluís Salvador. Riera és, doncs, després de Baltasar Pòrcel, una escriptora que ha guanyat els cinc premis principals en llengua catalana: el Prudenci Bertrana, el 1980, per Una primavera per a Domenico Guarini, el Ramon Llull, el 1989, per Joc de miralls, el Josep Pla, el 1995, per Dins el darrer blau, el Sant Jordi de novel·la, el 2003, La meitat de l’ànima, i ara el Sant Joan, per Les darreres paraules. El guardó s’ha lliurat aquest dilluns al Saló Modernista de la Fundació Antiga Caixa de Sabadell 1859, amb la presència de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i sortirà a la venda el 31 d’agost, a càrrec del Grup62.

El premi Sant Joan, que va impulsar l’antiga Fundació Caixa Sabadell, actualment premia totes les variants de la prosa narrativa (narracions, relats de viatges, memòries, biografies i dietaris) en català i es va atorgar per primera vegada l’any 1981. Tal com ha reconegut Belén Latorre, directora de la Fundació de les Antigues Caixes Catalanes, aquest és un dels premis literaris en llengua catalana més prestigiosos i més antics i es va crear amb l’objectiu de donar suport i empenta a les lletres i la literatura catalana. Amb una dotació de 35.000€ ―superada pel Sant Jordi de novel·la, amb 50.000€, i pel Ramon Llull, amb 60.000€―, “s’ha convertit en un dels pocs guardons de la seva categoria, per la dotació, per l’amplitud de gèneres narratius que accepta i pel fet de tenir un jurat independent”, subratlla Latorre, que afegeix que la majoria de premiats són persones consagrades en el món de la literatura.

“El premi BBVA Sant Joan passa per un moment dolç”, destaca Emili Rosales, director editorial del Grup62, i recorda que l’any passat va premiar La filla estrangera, de Najat El Hachmi, obra que a la tardor del 2015 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. “I aquest 2016 l’ha guanyat Carme Riera, que és una d’aquestes autores que aporten valor a la literatura catalana”, continua Rosales, que assegura que la novel·la tindrà valor lingüístic i literari.

Latorre ha assegurat que volen continuar impulsant aquest premi, i per això s’han proposat d’altres activitats entorn de les novel·les guanyadores, com els clubs de lectura a les biblioteques “Avui també és Sant Joan”, perquè els lectors es puguin trobar amb els autors i llegir l’obra de manera conjunta. A més de concedir guardons en narrativa catalana, els Premis BBVA, també premien altres modalitats artístiques, com el teatre, el circ, la dansa i la pintura, entre d’altres arts.

Carme Riera, referent en llengua catalana i castellana

Un jurat format per Jordi Coca, Najat El Hachmi, Pere Gimferrer, Giuseppe Grilli i Joan Carles Sunyer, en qualitat de secretari, han decidit atorgar el premi a Les darreres paraules, de Carme Riera, d’entre quatre finalistes, Permagel d’Eva Baltasar i Sardà, Llums de tardor (lema) de Júlia Solamunt (pseudònim) i El dia que Josep Pla va bufetejar Adolf Hitler (lema) de Joana Palau (pseudònim). En total es van presentar 34 originals.

Joan Carles Sunyer, director de la Fundació Antiga Caixa Sabadell, ha destacat “l’obra extensa i reconeguda” de l’escriptora, nascuda a Palma l’any 1948, i ha recordat que va ser Aina Moll qui la va animar a escriure en català. La seva primera obra, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), és una de les més reconegudes de l’escriptora, i que tothom té al cap quan pensa en ella. Llicenciada en Filologia Hispànica, és una de les escriptores més celebrades en llengua catalana i castellana i, a banda de ser premiada en llengua catalana, és també Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i membre de la RAE.

“Per què m’he presentat a aquest premi? Doncs perquè sempre m’havia fet molta il·lusió tenir un premi que es digui Sant Joan, perquè se celebra al mes de juny, el meu mes predilecte, perquè significa que tenim tot l’estiu per endavant”, afirma entre somriures Riera. “Com deia Gabriel Miró, un autor una mica oblidat avui dia, el mes de juny fa olor de felicitat. En aquest sentit, sóc absolutament mediterrània”, ha afegit.

Qui era l’arxiduc Lluís Salvador?

Riera havia treballat en una exposició que es va fer a Mallorca l’any passat, a l’Arxiu Municipal de Can Bordils: “En una exposició no pots mostrar tot el que has estudiat, i per això vaig decidir investigar més i escriure sobre ell”, ha aclarit Riera, ja que Lluís Salvador és un personatge d’una importància extraordinària a Mallorca. A partir del recurs del manuscrit creuat, Les darreres paraules representen les últimes memòries ―ficcionades― d’un personatge real i mític a les Illes, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que ell mateix dicta des del seu llit de mort, perquè en aquest moment ja no és capaç d’escriure. Com el mateix Sunyer ha apuntat, aquesta obra és un “descàrrec de consciència del seu protagonista”.

Lluís Salvador va visitar per primera vegada Eivissa i Formentera l’any 1867 com a investigador i botànica, abans d’establir-se a Mallorca el 1872. S’Arxiduc va decidir instal·lar-se a la costa que va de Valldemossa a Deià, “un dels llocs més preciosos, si bé abruptes, de l’illa”, segons Riera, i va comprar les terres de Miramar. En aquell moment, les Illes eren unes terres exòtiques, per la influència àrab que encara desprenien, i la seva arribada va suposar un abans i un després a l’illa, segons Riera, ja que va ser qui va posar les bases de la indústria turística a l’illa, pel seu enorme potencial natural: “Ara, però, és una illa devastada pel turisme”, ha criticat Riera, que afegeix que Lluís Salvador hi va portar el turisme ben entès, és a dir, el que et permet descobrir llocs preciosos d’una manera ordenada. “M’agradaria saber què diria l’arxiduc de les disbauxes de Magaluf”, ha sentenciat.

Però s’Arxiduc no era simplement un investigador que va arribar a les Balears buscant escarabats. Cosí de l’emperador Francesc Josep I d’Àustria i de l’emperadriu Sisí, va relacionar-se amb la cort d’Àustria i va fer-hi serveis importants, cosa que Riera ha destacat a les memòries: “És possible que els seus serveis haguessin pogut evitar la Primera Guerra Mundial”, ha afegit l’escriptora. Segurament per aquest motiu es creu que l’arxiduc podia haver estat un espia, encara que ell no ho va afirmar mai: “Els seus no eren uns viatges únicament de plaer, sinó que passava informació a la Cort de Viena, cosa que des d’un punt de vista polític és molt interessant”, ha subratllat la guardonada, que ha afegit que Menorca i Mallorca tenien un gran interès com a ports estratègics.

Un altre aspecte que aborda a les memòries és la vida sexual del protagonista: “Ell no va tenir fills, però va deixar tota la seva herència als fills del seu secretari, cosa que fa pensar que potser no eren seus”, ha teoritzat Carme Riera. En el seu llit de mort, doncs, l’únic que vol fer s’Arxiduc és fer justícia amb ell mateix i amb la gent que queda del seu entorn: “I així passa comptes amb les seves amants i els fills, que no se sap si són o no són seus”, explica Riera. Per tant, Les darreres paraules són unes memòries que tracten de justificar la vida de l’arxiduc, sobretot les seves relacions sentimentals, com la que va tenir amb la seva amant, Catalina Homar, una camperola a qui va ensenyar a llegir i a escriure, o amb l’emperadriu Sisí, la seva cosina predilecta, que va convidar al seu paradís particular, a la finca de Miramar. “Tot i ser ficció, hi ha aspectes que es basen en la realitat de la seva època i de la seva persona”, suggereix Riera.

Situada al castell de Brandeis, a Bohèmia, el 30 de setembre del 1915, poc abans de la mort del protagonista, Les darreres paraules és una ficció documentada a partir de llibres sobre vida de Lluís Salvador i de material d’arxiu, com les cartes escrites pel mateix Lluís Salvador. És la primera vegada que l’escriptora mallorquina s’atreveix a escriure unes memòries d’una altra persona, encara que ja havia utilitzat aquest gènere a Temps d’infantesa, que té un punt de vista autobiogràfic. “Són els records del protagonista en el moment abans de morir i la seva manera de justificar-se davant de la posteritat”, conclou Riera.