Carles Sindreu, 40 anys després

8.05.2014

En escaure’s el 40è aniversari de la mort del poeta i periodista Carles Sindreu i del 10è aniversari de l’estrena de l’obra teatral Match Ball Sindreu, de la Cia. Pristins Fivallers, que es torna a representar el proper 18 de maig a la Garriga dins el Festival Primavera Poètica, recollim aquest article d’Albert Benzekry, director del Festival, estudiós de Sindreu i coautor de l’obra, publicat al darrer número de la revista Vallesos.

Sindreu ens mira tot encenent una cigarreta amb un llumí imantat. Ni un alè d’aire. La tarda és subtil, quieta en els rams. Nosaltres ens posem una papallona a la solapa.

Joan Brossa (1945)

Carles Sindreu a la fonda Riera de l'Ametlla, cap a 1960 (Arxiu Carles Sindreu)

Com que convé no perdre pistonada en l’allau d’efemèrides i aniversaris literaris d’aquest 2014 (Vinyoli, Anglada, Riquer, Calders…) cal aprofitar l’ocasió per reivindicar i desempolsar autors que no han tingut, per les raons que sigui, sovint extraliteràries, el reconeixement que pensem haurien de tenir.

El cas de Carles Sindreu i Pons (Barcelona, 6-11-1900 – La Garriga, 6-7-1974) és força il·lustratiu. Sindreu pertany a la generació esberlada per la guerra civil quan es troba al cimal de la seva maduresa creativa i el país al llindar d’una modernitat cultural, intel·lectual i política estroncada el 36.

Fill de l’industrial cotoner Joaquim Sindreu –ambdós personatges, per cert, fan aparició literària a l’estimable novel·la de Pep Coll Dos taüts negres i dos de blancs, Premi de la Crítica Catalana–, la família començà la seva relació pels verals vallesans el 1906, amb la compra del mas Xammar de l’Ametlla del Vallès a Joan Millet –germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català– que al seu torn l’havia comprat a la família Xammar el 1900, quan aquesta es traslladà a Barcelona.

Sindreu, poc inclinat als cotons, aviat començà a col·laborar en capçaleres esportives, tal com l’esport era vist pel Noucentisme i l’avantguarda com un matís de civilització i progrés social. El planter de diaris esportius –se’n compten uns 30 entre el 1920 i el 1938– fou aixopluc inicial a grans periodistes i escriptors com Sagarra, Rovira i Virgili, Carles Soldevila o Just Cabot.

Josep M. Ruera, Carles Sindreu, Amador Garrell, en l'homenatge al mestre Ruera, 1972 (Arxiu família Garrell)

És en aquestes capçaleres –i en concret a L’Esport Català– on Sindreu s’ocupava del tennis i, amb el pseudònim de Fivaller, el 1928 creà una sèrie de cal·ligrames tennístics i un de futbolístic dedicat a Samitier. (L’altre cal·ligrama futbolístic que va fer, dedicat al porter Platko el 1928, és avui reproduït a la paret mitgera de la Travessera de les Corts, núm.72, a l’alçada del Nou Camp).

Sindreu, per tant, s’acomodava en una avantguarda artística de ribets noucentistes que culminaria amb la seva participació en la fundació d’ADLAN (Amics de l’Art Nou), junt amb Foix, Sert, Gomis, Montanyà o Sebastià Gasch. En aquest darrer li confessarà “un visible desig de trencar motllos –en el possible–, i un afany de dir les coses d’una manera nova, viva, directa, una mica agressiva i sobretot ben esquemàtica.” Aquesta declaració estètica ja la trobarem al seu primer llibre, Radiacions i poemes (Llibreria Catalònia, 1928), on assajarà la “radiació”, flaixos brevíssims en prosa, no exempts de l’humorisme que sempre acompanyarà la seva obra, i amb observacions de gran sensibilitat. Els poemes, en canvi, allunyats de la modernitat urbana, evoquen l’idil·li tendral de la natura i el paisatge proper del Vallès i del Bertí.

 

Una llarga història

La seva obra de preguerra es completa amb els llibres La klàxon i el camí (1931) i Darrera el vidre (1933). El primer títol, publicat primerament per Edicions Proa i reeditat per Acontravent el 2009, és un recull de radiacions, microcontes i contes, alguns dels quals amb un rerefons clarament vallesà (Ramon Marxant, Una fera a Rosanes, Els Xeles de la Garriga…). El volum, que tenia el subtítol de “Diari d’un humorista”, aparegué amb un pròleg de Josep M. de Sagarra i fou molt ben saludat per la crítica. El segon títol és, de fet, el primer, ja que recull l’obra primerenca de Sindreu, i fou editat per L’Amic de les Arts, amb pròleg de Riba, dibuixos de Miró i un colofó en vers de J. V. Foix. Sindreu, alhora, es començava a dedicar a la publicitat i també dirigí la Revista de S’Agaró.

Durant la guerra civil la família Sindreu es va refugiar a la casa de l’Ametlla fins que el 1939 el seu pare va ser assassinat. Aquest cop duríssim va fer que la família es vengués la propietat, que havia de tornar a la família Millet. Carles Sindreu no recuperaria el contacte amb la comarca fins als anys cinquanta, quan –a cavall entre Barcelona i l’Ametlla del Vallès, i junt amb la seva companya Filo de Paz– s’involucra de ple en la vida cultural local i comarcal. Ja ha escrit El senyor Joanet del Guinardó (Selecta, 1954), novel·la humorística de costums, de tall vagament vuitcentista (el seu oncle era l’escriptor Joan Pons i Massaveu) i La singular història d’un club de tennis (1952), referida al Club Tennis la Salut, un text de miscel·lània històrica, literària i evocativa. Col·labora a La Vanguardia i a El Noticiero Universal i regenta una botiga d’antiguitats al molt barceloní Passeig de Gràcia.

A l’Ametlla, i malgrat l’ofec cultural del moment, és un dels fundadors d’Ametlla Films, entitat cineclubista i d’esdeveniments diversos. L’homenatge literari a la vila s’esdevindria amb l’edició de Les figures del pessebre de l’Ametlla del Vallès (Premi Maspons i Camarasa 1957, editat el 1960), un conjunt de 43 poemes dedicats a personatges concrets, amb nom i cognom, des de l’estiuejant al caçador, passant per la masovera o l’agutzil. Aquest llibre, magníficament editat, sortí de les Gràfiques Garrell de Granollers, i fou il·lustrat pel seu amic Amador Garrell. No en seria l’única ocasió. Garrell també il·lustrà una edició del senyor Joanet i li dedicà un àlbum biogràfic de 29 làmines l’any 1972, el mateix any que la Fundació Maurí de la Garriga va organitzar l’exposició “Aportació a l’obra literària de Carles Sindreu”.

La capacitat de Sindreu per endegar iniciatives diverses, a vegades insòlites, sempre simpàtiques, i generar complicitats es va manifestar el 1959 amb l’aplec vespista a l’ermita de Sant Bartomeu de Mont-Ras, entre Bigues i l’Ametlla, per tal de promoure’n la seva restauració, acte que obtingué ressò internacional i que aconseguí el seu objectiu.

L’idil·li amb l’Ametlla, però, s’acabà el 1962 arran d’un desencontre provocat per un article a La Vanguardia i optà per traslladar-se a la Garriga, on seguí amb la seva activitat cultural –col·labora en el Full garriguenc i en la premsa de la comarca– i cultivant l’amistat i relació amb personatges com Manolo Hugué –que vivia al Mas Manolo de Caldes de Montbui–, els granollerins Antoni Cumella, ceramista, o el músic Josep Maria Ruera, a més dels garriguencs Josep Maurí, Martí Sunyol, Jaume Torra o Albert Benzekry i Fortuny.

Cal·ligrama

Tarannà somniós i fabulador

No resulta fàcil resseguir la peripècia vital de personatges que, com Sindreu, mostraren un aparent desdeny per la seva posteritat. De tarannà somniós i fabulador, font constant d’anècdotes, instigador de mil i una iniciatives i projectes que no es durien mai a terme, el seu fons documental dorm el son dels justos a la Biblioteca de Catalunya. Allí es pot consultar la seva correspondència amb personalitats com Aurora Bertrana –amb qui l’uní una gran amistat–, J.V. Foix, Tomàs Roig Llop, Pere Calders, Sebastià Gasch, Joan Magriñà o Pere Maspons i Camarasa, entre d’altres. Sindreu deixà obra inèdita i projectes literaris incomplets. Bona part d’aquest fons serví per a l’exposició que amb motiu del seu centenari l’any 2000 la ILC va encarregar a Carme Arenas, estudiosa de Sindreu, i que es recollí en un catàleg. Pocs anys abans, el 1996, el Museu d’Art de Girona inaugurà l’exposició “A mitja veu. Carles Sindreu. Col·lecció de retrats d’infants”, també recollida en un catàleg molt revelador de la personalitat del poeta.

 

El record, l’homenatge

El reconeixement pòstum a Carles Sindreu, però, va tenir lloc amb l’edició del llibre Obra poètica I, dels Llibres del Mall, que el 1975 incloïa Darrere el vidre i Radiacions i Poemes, i que mostrava l’interès que la seva obra despertava en les noves generacions. Ultra l’interès intrínsec del volum, una carta autobiogràfica dirigida a Sebastià Gasch, datada a l’Ametlla del 13 d’octubre de 1961, dóna idea als (nous) lectors del context cultural i de les motivacions artístiques que van moure Sindreu al llarg de la seva vida. Altres iniciatives que han recordat l’autor han estat el documental “Carles Sindreu. L’aposta per la modernitat” (2001), del periodista Carles Riobó, o el monòleg teatral Match Ball Sindreu (Cia. Pristins Fivallers, 2005), que per pocs mesos la seva companya Filo de Paz no va poder veure estrenar, ara fa deu anys, a la Garriga.

 

Filo de Paz i Carles Sindreu a la Garriga, pocs mesos abans de la mort del poeta. Arxiu Carles Sindreu.

Carles Sindreu va morir el 6 de juliol de1974 a la casa que els va llogar el músic garriguenc Josep Aymerich, i va ser enterrat per desig exprés al cementiri del Figaró-Montmany, al costat del seu pare, assassinat absurdament a les acaballes de la guerra en un paratge proper.

En l’homenatge que els seus amics li dedicaren l’any següent, Joan Oliver hi envià una nota: “Carles Sindreu va ser un poeta de fina sensibilitat i un prosador excel·lent. Humorista excepcional, psicòleg penetrant, home dotat d’un bon gust i d’un sentit crític infal·libles. (…) Un home civilitzat, en suma, d’aquells que honoren i decoren un país. (…) En homenatjar-lo, en recordar-lo no fem sinó donar-nos, a nosaltres mateixos, una lliçó d’elegància espiritual.” Sindreu, amb un somrís indissimulat, –al costat de la Filo, dels Xeles, del senyor Joanet, d’en Ramon Marxant…– s’ho miraria tot encenent una cigarreta amb un llumí imantat. Seuria en un sillonet de vímet, calçat amb espardenyes de veta blanca. A les butxaques, sempre, paperets plens d’idees anotades, oblidades.