Carles Hac Mor, definir l’indefinible

6.01.2017

Intentar definir Carles Hac Mor (Lleida, 1940 – Sant Feliu de Guíxols, 2016) en un espai tan reduït com aquest més que ser agosarat o atrevit seria inconscient. Però si el que volem és superar tots els límits i veure com s’imposa un retorn al desordre, com sembla que es diria en termes hacmorians, parlaríem d’un home, d’un català guanyador del XVI Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana, que a la solapa d’aquest nou volum que acaba de veure la llum és descrit com un Marcel Duchamp autòcton.

Carles Hac Mor

I això és, ara, el que ha fet el segell :Rata_, que en publica un nou títol, Escriptures alçurades, que més enllà de les lletres d’Hac Mor compta amb una «PostIntroducció» del crític Jordi Marrugat, al qual segueixen —en aquest ordre— Ester Xargay, Àlex Broch, Dolors Miquel, Jaume C. Pons Alorda, Jordi Nopca i Joan Casellas.

I és que Escriptures alçurades és un volum al qual, atenent les precaucions adients i corresponents, «pot costar d’entrar», però prou més costa de sortir-ne. Amb tot, el que és senzillament fàcil de dir i de comprovar és que Carles Hac Mor tenia —i té, perquè viu en l’obra escrita que ha deixat publicada i la molta que vindrà— un amplíssim concepte del que és i deixa de ser la llengua, però en qualsevol cas en fa una praxi. Gràcies a un amplíssim exercici lingüístic amb un gran ventall lèxic, però també semàntic i, encara més important, sintàctic i gramatical, permet elaborar i tramar una història. Mitjançant un diàleg entre dues veus s’estructura una narració que es va desenvolupant i desplegant de forma imparable fins dur l’eina (la llengua que comunica) fins als límits del ring. Tot amb tot, vestit d’aquesta manera, la història es desenvolupa d’una forma que atrapa: hi té lloc el joc, coherent i no, entre dos personatges que es duen la contrària (i no). Però que toquen molt seriosament (si és que això existeix) temes relatius a l’art, la literatura, la filosofia —si no és que tot és el mateix.

Però tot aquest exercici lingüístic té una conseqüència. Si duem al límit la llengua —l’eina, el com, el camí— acabem duent també al límit del ring el què, el resultat —allò que la defenestrable pedagogia moderna que tot ho embafa en diu «producte final»—: la literatura. Tot i que, ben pensat, tot això també podria ser la voluntat inicial de l’escriptor més que una conseqüència indirecta de dur la llengua a l’extrem.

Un cop més, el reguitzell d’artistes, rapsodes, poetes i persones de l’àmbit de la cultura que s’hi relacionaven l’han homenatjat, aquesta vegada a la llibreria La Impossible, on es va presentar fa unes setmanes en primícia —el dimecres 14 de desembre de 2016— el darrer llibre publicat pel lleiDADÀ. Aquesta «HACssemblea» d’artistes va comptar amb música i veu, i les paraules de l’editora de :Rata_, Iolanda Batallé, i Ester Xargay.

Sigui com sigui, Hac Mor no només és indefinible, sinó que és probablement inabastable per a la grandíssima majoria de mortals lectors. Carles Hac Mor té un gran nombre de lletra escrita, però també molta d’aquesta producció encara és inèdita o inabastable per esparsa i allunyada en el temps. De ben cert que la literatura catalana no pot permetre’s el luxe d’obviar una figura ben distintiva de les lletres contemporànies.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • Completament d’acord i un grapat de disculpes per l’errada! Queda esmenada, doncs, la plana. Salut