Capmany i Roig, dues dives de les lletres catalanes

22.11.2016

Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig són dues de les escriptores més rellevants de la literatura catalana del segle XX, de costat de Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Maria Àngels Anglada. La seva obra narrativa, assagística i periodística ha estat revisitada pels investigadors i elogiada a tort i a dret en els cenacles literaris i fins i tot polítics, però és massa desconeguda pel gros públic lector. Malauradament, a despit que tenim institucions que s’hi dediquen, el sistema literari català encara no ha sabut bastir una estructura d’estat fonamental, com és ara un repertori de clàssics coneguts, admirats i llegits sense complexos pels homes i dones d’aquesta terra i de més enllà.

Tàtels Pérez (esquerra) i Mireia Cirera (dreta) Foto Ivan Padilla

Tàtels Pérez (esquerra) i Mireia Cirera (dreta) Foto Ivan Padilla

Ens havíem barallat tant!, amb dramatúrgia i direcció d’Ivan Padilla, és un muntatge que parteix de l’admiració declarada per Capmany i Roig i que destaca sobretot la relació que van mantenir totes dues, allò que les unia més que no pas allò que les distanciava. Comença amb el retrobament de totes dues, ja condemnades per la malaltia, amb motiu de l’entrevista que Capmany va fer a Roig el 1991 publicada a la revista Cultura. A partir d’aquí, l’espectacle desgrana un diàleg entre totes dues escriptores –tan diferents i tan afins– en què s’entreteixeixen anècdotes i matisos que tenen l’encert de revelar-nos la seva humanitat essencial, els seus punts de vista sobre la realitat o el seu posicionament polític i cívic.

A més de la centralitat dels personatges, Ens havíem barallat tant! evoca un món, moltes vegades bescantat o ignorat, en què es treien hores a la son per aconseguir tirar endavant projectes culturals o teatrals com ara l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) o el teatre independent. Eren temps de compromisos ineludibles, d’efervescència cultural, de lluites i derrotes compartides. Eren temps, també, de creació: tant Capmany com Roig fan entrades de cavall sicilià a les lletres catalanes amb novel·les, assaigs i col·laboracions periodístiques que excel·leixen per la seva qualitat i valentia.

Ben documentat, l’espectacle dedica escenes a moments singulars en què les biografies o les cosmovisions de totes dues s’entrecreuen: la interpretació plena d’encant i malícia que Roig va fer de Leonci i Lena per a l’EADAG el 1963; la implicació de totes dues en la Caputxinada del 1966; el viatge a París per dur-hi Ronda de mort a Sinera, d’Espriu, l’estiu del 1966; les trobades a l’àtic que Capmany tenia a la Rambla, als anys seixanta; els debats sobre la condició de la dona en la societat contemporània; el sentit homenatge de Roig a Amat-Piniella el 1974; l’abrandada participació de Capmany al Míting de la Llibertat el 1976, o l’entrevista que Roig va fer a Capmany per al programa Personatges de TVE Catalunya el 1977. No hi falten tampoc referències a algunes de les seves obres cabdals: La dona a Catalunya, Cartes impertinents o Pedra de toc, de Capmany, i Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, Els catalans als camps nazis o La veu melodiosa, de Roig.

Estrenat a Manresa (Kursaal) i a Badalona (Espai Betúlia), Ens havíem barallat tant! té la voluntat de donar a conèixer dues figures de primera categoria en les lletres catalanes, dues clàssiques contemporànies imprescindibles, que, malgrat pertànyer a generacions diferents, van coincidir en molts aspectes. Totes dues van haver de fer-se un lloc, com a dones escriptores, en un món dominat pels homes, sense renunciar a la seva feminitat. Des del catalanisme progressista, d’arrels republicanes, van bregar per transformar una societat sotmesa als esquemes mentals del franquisme. Independents i inconformistes, van donar cos teòric al feminisme indígena. Barcelonines de soca-rel, catalanes per convicció, van pensar i escriure la ciutat i el país. Des de l’empatia cap a Capmany i Roig, doncs, l’espectacle n’ofereix una visió didàctica, amable, tendent a fer aflorar les afinitats més que no pas les divergències, per cercar la simpatia de l’espectador.

Ens havíem barallat tant! és una proposta de petit format, feta amb pocs recursos i molt d’entusiasme, que disposa de la implicació de dues actrius còmplices, Mireia Cirera i Tàtels Pérez, en els papers de Capmany i Roig, respectivament. Després d’amarar-se de lectures, imatges i gestos, construeixen amb vivacitat els seus personatges i creen un ambient càlid, idoni per descobrir o redescobrir dues grans dones escriptores. Tot i que s’hi nota la falta de rodatge, sobretot en la sintaxi i el ritme de l’espectacle, la interpretació de Cirera i Pérez aconsegueix transmetre la vitalitat, l’empenta, el coratge i la sensibilitat de les dues escriptores (menestrala, l’una; més burgesa, l’altra) i l’atmosfera il·lusionant i difícil dels temps (massa oblidats) que els va tocar de viure.

Capmany & Roig

Capmany & Roig

En definitiva, Ens havíem barallat tant! esdevé una de les petites perles que de tant en tant irrompen en una escena catalana excessivament condicionada pel negoci i el vedetisme. Un joiell que, un cop polit, estaria bé poder mostrar en altres espais, com ara alguna sala alternativa de Barcelona (la Seca, per exemple?), i també en circuits parateatrals, literaris, educatius o universitaris, perquè tingui molt més recorregut i més públics. És una manera excel·lent de conèixer dues dives de les lletres catalanes i d’incitar a la lectura de la seva obra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tinc ganes de veure-la. La Maria Aurèlia era molt Maria Aurèlia i la Montserrat també era molt Montserrat. Tremendes les dues, en el bon sentit de la paraula