Cap on vas, Europa?

12.07.2017

Un reportatge imprescindible sobre el present i el futur d’Europa, amb quatre reflexions escrites per especialistes que no et deixaran indiferent: el filòsof Xavier Antich, el politòleg Lluís Orriols, l’economista Josep Oliver i el periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro s’endinsen en el laberint europeu i n’analitzen els problemes, les mutacions i els reptes.

Proactiva Open Arms.

George Steiner, un dels intel·lectuals europeus més rellevants, va afirmar que «“Europa ja no té cap model per proposar, ni tan sols als seus joves”. El diagnòstic és demolidor i, d’altra banda, no és fàcilment rebatible», apunta Xavier Antich. Entre 1914 i 1945 més de 100 milions de persones van ser massacrades a Europa per les guerres, els camps de concentració i extermini, la fam, les epidèmies… Lamentablement, els genocidis als Balcans o el repudi institucional dels refugiats ens fan evident que l’horror no va acabar el 1945.

La tradició d’acollida i d’hospitalitat, que es remunta a la Grècia clàssica, ha estat segrestada des de la Comissió Europea dels estats, que abraça una tradició indigna que representa el més infame del passat europeu. Ja Husserl el 1935 advertia, davant la indiferència de les democràcies occidentals per l’ascens del feixisme, del nazisme i del totalitarisme estalinista, que el perill més gran d’Europa era el cansament. I el perill d’avui és també el cansament, el desànim, la claudicació, la renúncia a lluitar pels valors de la democràcia de qualitat i la separació de poders que permetin defensar els drets civils, socials i laborals, i la llibertat. Els nous reptes, redefinir la identitat, la cultura i els valors irrenunciables en un moment en què el creixement de la diversitat de població és exponencial i redefinir el lloc d’Europa al món. De moment, les institucions europees només han avançat en la configuració d’un mercat únic i en una concepció mercantilista i economicista de la unitat europea. La cultura i els valors han quedat exclosos del debat i aquest és el gran problema. Xavier Antich reivindica una reflexió comuna sobre Europa i es formula algunes preguntes que hi poden ajudar: «què la defineix, quina és la cultura amb la qual s’identifica i quins són els valors irrencunciables?»

Pablo Iglesias durant un míting a Madrid. (Foto: DANI POZO)

Lluís Orriols explica com es va posar de manifest la greu crisi democràtica de l’entramat institucional de la Unió Europea devaluant de manera evident el concepte d’estat nació. Arran d’això, «la confiança en el seu funcionament ha caigut a mínims històrics. Les turbulències econòmiques de la darrera dècada han provocat que el nombre d’euroescèptics sigui més elevat al sud d’Europa, ja que és allà on s’ha patit més la crisi. A l’Estat espanyol, Podemos va ser l’únic partit que va entendre la profunda crisi de representació que patia la democràcia espanyola. De fet, molts ciutadans van començar a considerar que les eleccions ja no eren un mecanisme efectiu per garantir governs que representin i atenguin la ciutadania. Orriols creu que si no es troben fórmules que assegurin el control democràtic de les decisions preses per la Unió Europea, aquesta seguirà sota l’amenaça dels populismes i la nostàlgia dels estats nació.

Josep Oliver i Alonso parla de quatre «xocs» contra el model de benestar que han convergit en «la tempesta perfecta»: primer, l’euro i els estralls que ha generat; segon, els corrosius efectes de la globalització i del canvi tècnic, sobre el nivell de vida de la població; tercer, l’acceleració de l’envelliment de la població europea, i, finalment, la crisi dels refugiats dels darrers anys.

En el moment en què va néixer l’euro «estaven donades les condicions necessàries per a una catàstrofe. Tanmateix, condicions necessàries no vol dir suficients.» Els països del sud van patir forts endeutaments «que mai no s’haurien assolit sense l’existència de l’euro» i «un cop els inversors van reestimar el risc del sud, començà la fugida de capitals i, amb ella, l’alça de tipus d’interès i de les primes de risc». El Tractat de la Unió establia que els països no eren rescatables, de manera que des del sud, «no s’entén que, en situació de crisi, els més rics no ajudin»; i des del nord, «no és acceptable que siguin els seus contribuents els qui paguin la factura de comportaments poc responsables». Així, doncs, tant al sud com al nord senten indignació contra la UE.

Amb les deslocalitzacions va arribar el declivi de la indústria i altres sectors i, en conseqüència, la reducció de l’ocupació. L’efecte més substantiu del xoc globalitzador ha estat la pressió a la baixa sobre els salaris; el canvi tècnic també opera en la mateixa direcció: liquidació de llocs de treball qualificats i baixada de salaris.

Amb l’envelliment poblacional generalitzat que pateix Europa, s’ha optat per alleugerir el pes de les pensions via «allargament de l’edat de la jubilació i caiguda de les pensions». A més, els joves estan convençuts que «viuran pitjor que els seus pares» a causa de la «davallada del nivell de vida, retalls de l’estat del benestar i creixent temor per un incert futur».

Finalment la immigració, que inicialment es considera una font per a reduir l’envelliment poblacional a Europa, però amb la crisi dels refugiats de l’Orient Mitjà i el terrorisme associat a les guerres d’aquella zona, ha esdevingut una crisi política de proporcions desconegudes. En aquesta tessitura els moviments populistes antieuropeus han emmergit arreu i assenyalen la UE i l’euro com a origen dels problemes.

Banc Mundial Europeu. (Foto: DANIEL ROLAND)

Malgrat els beneficis objectius que ha comportat l’existència de la UE i l’enorme legislació comunitària que afecta les nostres vides, molts ciutadans no se senten vinculats a un marc que es governa de manera poc comprensible i on es prenen decisions que escapen a un control corrent en una democràcia. Tot ens és llunyà i opac, opina Francesc-Marc Álvaro al darrer article d’aquest reportatge. D’una banda, els populistes són antieuropeistes, perquè posen el focus en la creença que les institucions comunitàries són una amenaça per a la llibertat, la sobirania i el progrés de les persones que viuen en cada estat. D’altra banda, les identitats nacionals que formaven part d’una foto fixa, es reconfiguren a partir de l’arribada d’immigrants i refugiats, i modifiquen la fesomia de moltes ciutats i aquesta complexitat hauria de ser gestionada amb sensibilitat i equilibri. També, les polítiques d’austeritat que va dictar la troica per a resoldre la crisi, han alimentat la desconfiança en la política. En definitiva, segons l’autor de l’article, «som europeus a efectes geogràfics i culturals, però no ens sentim ciutadans d’Europa ni europeistes convençuts».

No et perdis el reportatge sencer (pàgines 9-25), que ara pots llegir en paper o en digital al número de juliol-agost de Serra d’Or!