Cannes: humor i glamur

18.05.2012
Cannes 2012

Foto: AFP

La pel•lícula inaugural del dimecres 16 de maig Moonrise kingdom de Wes Anderson va complir perfectament amb la funció d’aportar ressò mediàtic i alhora oferir unes bones dosis d’espectacle de qualitat. No cal dir que ens retrobem amb l’estil propi de Wes Anderson, un estil ben reconeixible amb constants conegudes com l’humor i l’absurd, el to surrealista que impregna els seus relats, la utilització narrativa de la música o la seva brillant i marcada posada en escena, cas dels perfectes i virtuosos desplaçaments de càmera laterals que el distingeixen o els divertits plans fixos de mirada a càmera. La pel•lícula es troba ben propera al conte infantil o la faula iniciàtica sobretot pel protagonisme de dos nens que decideixen fugir del seu entorn per temptar i fundar el seu amor primerenc en una illa apartada. L’autor reivindica l’innocent i festiu amor secret dels nens i el situa en un context pràcticament fantàstic i irreal gràcies a la sublimació i l’embelliment de l´estiu de 1965 a Nova Anglaterra tot recuperant i afegint un episodi històric com la tempesta més devastadora mai vista a la zona. També fa un retrat tragicòmic de les dues famílies amb personatges impagables com l’avorrit i distanciat matrimoni Bishop, conformat per Frances McDormand i Bill Murray, un personatge hilarant que fa d’interlocutor amb el públic i que sempre apareix de forma ben singular, com emergint de la base de l’enquadrament. En aquesta aposta per una comèdia marciana de situacions delirants, moments de pura inventiva i enginy, grans acudits visuals – la caseta inaccessible dalt d’un arbre – o personatges absolutament estrambòtics, cal apuntar al capità del campament dels boys scouts d´on s´escapa el noi de trets castrenses i posat hieràtic interpretat amb gràcia per Edward Norton.

Wes Anderson

El director Wes Anderson. Foto: AFP

L’estrena mundial de Moonrise Kingdom del nord-americà Wes Anderson va atreure tots els flaixos de la premsa mundial ja que al costat del director van desfilar per la cobejada catifa vermella del Grand Théâtre Lumière un dels repartiments més glamurosos. Acompanyant els nens protagonistes hi havia el guionista Roman Coppola i els actors Bill Murray, Bruce Willis, Edward Norton, Tilda Swinton o Bob Balaban – que exerceix de narrador a l’ombra en la pel•lícula -.

Bill Murray

L'actor Bill Murray. Foto: AFP

Un altre moment mediàtic de la jornada inaugural ha estat la presentació del jurat de la secció oficial que haurà d’entregar la preuada Palma d’Or i que enguany està presidit per l’italià Nanni Moretti. El director italià pren el relleu de l’actor Robert de Niro com a cap del jurat oficial i retorna a Cannes un any després d’haver competit amb Habemus papam i de formar part de la pròpia història del festival ja que ha estat un dels pocs guanyadors de la Palma d’Or gràcies al triomf de La habitación del hijo (2001). La composició del jurat oficial consta d’altres personalitats del món del cinema com la directora britànica Andrea Arnold, els realitzadors Alexander Payne i Raoul Peck, les actrius Emmanuelle Dévos, Hiam Abbass i Diane Kruger, l’actor britànic Ewan MacGregor i el famós modista francès Jean Paul Gaultier.
La segona pel•lícula exhibida a competició ha estat el film egipci After the battle del director Yousry Nasrallah que indaga en un cinema d’urgència alimentat per l’actualitat més viva com és la recent revolta a Egipte que va fer caure el règim de Mubarak amb les manifestacions de la plaça Tahrir. A partir de la televisada càrrega d’uns genets sicaris del règim als manifestants concentrats el 2 de febrer del 2011, el director intenta indagar en les possibles contradiccions de la revolució i intenta resoldre també algunes qüestions com els motius de la participació d’aquests cavallers en la repressió. Ens trobem davant d’un contrast social i polític evident entre unes classes mitjanes i liberals – representades per la periodista protagonista -, i la família pobre d’un barri humil d’un genet de la càrrega repressiva. El director estableix una atracció i una fascinació de la dona envers aquest personatge absolutament oposat i de bella masculinitat mentre l’home defensa el seu tradicional ofici i es lamenta de la pèrdua de feina per la marxa dels turistes deixant unes piràmides despoblades.
Un dels grans encerts de la pel•lícula és connectar la ficció amb la immediatesa de realitat física de les autèntiques protestes històriques però llàstima que el final tot pren un caire propagandista, ben legítim d’altra banda, per transmetre els valors de la revolució democràtica i que els incrèduls acabin prenent consciència i s’acabin convertint fins al propi sacrifici. Una benintencionada proposta, seleccionada per cobrir la dosis europea de compromís i solidaritat, i una realització senzilla i extremadament austera que ha de tirar de veta de simbologia i metàfores visuals com un mur sobre les piràmides o l’elegància del cavallers que ensinistren als cavalls per la dansa del trot i un estratègia que comença a resultar un xic molesta i que és haver de mostrar rostres preciosos per interpretar personatges desclassats o miserables, cas de la guapa dona del genet protagonista.

Etiquetes: