Cançons brusques

Hola, em dic Adrià Casas i us convido a un concert que faig aquesta nit al Cara B. Això d’avui al Cara B es tracta d’una aparició sobtada, brusca i gratuïta presentant cançons que normalment toco per divertir-me o per escalfar la veu o per demostrar-me que sé tocar alguna cosa amb la guitarra, s’ha de dir que jo abans era bateria, que és l’unic instrument que he estudiat una mica.

Algunes cançons brusques les hem reciclat amb el grupm, apareixen al “No us enfadeu, porteu-me una serra” amb un lifting Bläue, però d’altres s’han quedat a les llibretes. Són cançons molt senzilles i variades d’autodidacte capritxós, i són brusques perquè m’agrada conservar-les tal com surten, incorrectes, redundants i estúpides; les mantinc sense massa canvis, com anotacions sobtades i lluminoses amb un pilot blau o negre en una llibreta desordenada; i de fet és el que són. Vivències o ocurrències que m’han fet gràcia i que he anotat. Ocupen 8 llibretes i no sé quants arxius de sonors al meu ordinador o al mòbil. Sempre amb un desordre que m’és característic. Totes són, si volguéssim ser objectius, o massa pocasoltes o massa poètiques o massa cursis o massa critiques i algunes no sembla que diguin res, però, sigui com sigui, jo les trobo totes sempre força significatives. Sovint són balades. Però hi ha de tot: pseudo-country, pseudo-boleros, pseudo-manouche, pseudo-folk… No m’arriscaré a citar un estil concret. I són en diversos idiomes. Els que sé parlar: català, castellà, francès i un anglès molt bàsic, sovint inventat. I res, qui tingui curiositat que vingui. A més a més de ser gratuït, hi serveixen empanades, o sigui que mentre sona la música podran sopar algo.

Aquí teniu tres botons de mostra:

Paris:

Paris me fit vomir

quand je me soulais pour battre l’ennuie

de vivre dans cette ville

où même les clodos se sentais français

et je buvais sans rien leur dire

au bord des rives de Paris

je regardais leur gueule pourir

pendant que moi je vomissais

J’ai dégueulé au bord de la Seine

tout s’est écoulé jusqu’à mes pieds

j’ai mal visé sur la rivière

et j’ai salit mes belles soulier

Oui, paris nous fait vomir

quand on se soule pour battre l’ennuie

Una balada brusca:

Hay fuego en el bar

suelta tanta luz de mar

hueles el lugar

como frie el calamar

sientes el hedor

del marisco sin valor

que perdió su corazón

dio su vida por tu amor

Hay fuego en el bar

rajando tu cuchillo el calamar

sientes el lugar

tragándote el alma de tu propio mar

te gusta su sabor

te alimenta el corazón

se derrite su pulmon

i da vida a tu valor

Hay mucho pero que mucho fuego en el bar

y ahora ella se sonroja i te pide sal

le coges del pulgar

y ella se derrite como un calamar

te la llevas hacia el mar

su desnudo corazon

su empapada luz dará

fuego a! fuego a!

Hay… fuego en el bar.

Una rumba brusca:

Barcelona s’està morint

Barcelona s’està caducant

Barcelona s’està podrint

Barcelona s’està dessagnant

Barcelona ja no té nord, ni té sud, ni té futur

però Barcelona té sol i té calor!

A Barcelona! Pots sortir i flipar com un zombi pirat

A Barcelona! Et pots drogar i ballar com un desesperat

A Barcelona! Pots lligar i follar sense parlar

Barcelona s’està divertint

Barcelona s’està autoflagelant

Barcelona s’està consentint

Barcelona esta evolucionant

Barcelona ja no te valor, ni te art, ni te poder

pero Barcelona te sol i te futbol!

A Barcelona! Pots voler treballar i no treballar

A Barcelona! Pots tocar i cantar i no cobrar mai

A Barcelona! Pots concursar i guanyar i seguir sent…

Un pringat!

Barceloní!