Caminar i escriure: errar (encara) és de franc

26.04.2017

El passat dijous dia 20 d’abril, dins el cicle de diàlegs de Sant Jordi i emmarcat en la programació contínua del festival literari Kosmopolis, el CCCB va acollir una conversa entre Enrique Vila-Matas i Teju Cole, moderada per Jordi Nopca. Carla Mallol hi va assistir i n’ha fet aquesta crònica.

Enrique Vila-Matas | Foto: Felipe Reyes

El periodista i escriptor català Jordi Nopca va conversar amb els escriptors sobre les seves darreres novel·les “errants” i la seva gènesi: Mac y su contratiempo (Seix Barral) és la darrera publicació de Vila-Matas i Cada día es del ladrón (Acantilado) l’ultima novel·la de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià Teju Cole; però també van conversar sobre ciutats i identitats, sobre l’escriptura i la vida.

Nopca donà el tret de sortida llençant una primera pregunta a l’aire: “Per què és tan important treure els vostres personatges a passejar?”. Teju Cole fou el primer a prendre la paraula, confessant-nos la seva necessitat constant per bellugar-se, per anar d’un lloc a l’altre. Segons Cole, és gràcies al fet de no parar quiet que s’ha convertit en un errant de ciutats “expert”, capaç d’escriure, tan sols, novel·les també errants: “Si sabés conduir, probablement les meves novel·les haurien estat molt diferents”. Vila-Matas ens recordà que el caminar és la forma més natural de moure’ns, la que ens és pròpia. A poc a poc o de pressa, fent saltirons o zigues-zagues, sense rumb, parant a cada xamfrà o sense pausa: cada caminar és, segons l’escriptpr barceloní, una manera de pensar i narrar. El ritme dels nostres passos va al compàs del vaivé dels nostres pensaments, cosa que Cole anomena “the stream of our consciousness” (el fluir de la nostra consciència). Les passes i els nostres pensaments es fonen i esdevenen una mateixa cosa. Per a tots dos, el caminar i l’escriptura són dues formes de vida, d’existència i alhora de resistència. Actes d’intimitat.  Emprant les paraules de l’autor nord-americà, “caminar és, d’alguna manera, com respirar: ens oxigena”.  Són vida.

I, a més a més, “són (encara) de franc”, afegeix Vila-Matas, amb un somriure als llavis. Segons ell, caminar i escriure són una resistència al model capitalista, on tot  (o gairebé tot) està subjecte al perill de ser comercialitzat. “I les indústries del calçat?”, afegeix amb ironia Cole. I els nous fenòmens turístics de rutes a peu, com ara els free-tours, que tant estan arrelant arreu?

Teju Cole

Les ciutats canvien a un ritme frenètic: són l’aparador del canvi. Per a Cole és a la ciutat, al carrer, entre el batibull de l’anar i venir, les corredisses, on sorgeixen els millors personatges i les millors històries. És a les ciutats on realitat i ficció s’entrellacen contínuament, on les identitats es reciclen contínuament. S’escriuren i s’esborren constantment. Al seu entendre, l’atemptat de l’11-S encarna aquest doble acte d’escriptura i esborrament de la seva ciutat, Nova York. Totes les urbs, però, s’esborren, s’escriuen i es reescriuren diàriament. “Que podran sobrepassar-nos, les nostres ciutats?”. Sobreviuran els carrers on hem jugat, on hem passejat, on ens hem perdut, on hem escrit, on hem viscut? Les ciutats són, d’alguna manera, els miralls de la nostra existència, de les nostres pors.

Ambdós autors reivindiquen l’escriptura com un espai de crítica, i també, de resistència, així com la necessitat de sobreposar-nos a les nostres pors. És, en paraules de Teju Cole, “una de les úniques formes supervivents d’intimitat radical” i també, doncs, d’existència: escriviure. Vila-Matas clausura  la vetllada recordant-nos com d’efímera i ambigua és la nostra existència, que tracem a cada passa: “un pot ser molts: som moltes persones diferents al llarg del dia, amb les nostres contradiccions, pors i incerteses”.