Calen més homes com ell

Com qui?, us deveu preguntar… Doncs com Josep Espunyes i Esteve, un estudiós de la terra, amant de la llengua i de les tradicions, que recupera la cultura popular, la que es perd i que ja no tornarà mai més.

Com qui?, us deveu preguntar… Doncs com Josep Espunyes i Esteve, un estudiós de la terra, amant de la llengua i de les tradicions, que recupera la cultura popular, la que es perd i que ja no tornarà mai més.

Josep Espunyes a La Setmana del Llibre en Català

Va començar escrivint poesia. Es va estrenar el 1968, a vint-i-sis anys, i des d’aleshores no ha parat d’escriure i de guanyar en qualitat. Cal dir que les seves primeres obres no es van poder publicar fins uns anys més tard, per la censura, com ara Temps de manobre (finalista al Premi Carles Riba 1970), i De l’evangeli segons Sant Lluc (primer accèssit al Premi Salvat-Papasseit 1972), publicades totes dues l’any 1977. Quant de mal va arribar a fer, la maleïda censura…!

A vint-i-dos anys va baixar a Barcelona. Un noi de Peramola (Alt Urgell) a la Barcelona dels anys seixanta, que s’apassionava intel·lectualment i políticament, que corria davant els grisos, que participava en manifestacions i trobades, que lluitava per la Catalunya que els seus li feien estimar fins a fer-li bullir la sang. I el Josep, Pep per als amics, va viure el contrast entre dos mons, el rural d’on provenia i l’urbà on vivia, al carrer del Bruc, un contrast que reflecteix en la seva obra.

Tingué la sort de conèixer mestres com Bartomeu Bardagí, Eduard Artells, Albert Jané i Joaquim Pomares, amb qui l’unia una gran amistat; mestres dels quals va beure i que no tothom coneix, malauradament…

I així va anar fent. Acabà treballant al Departament d’Ensenyament, on en va viure de tots colors, on va fer amistats duradores i on va tenir temps de pensar, rumiar, enraonar, escriure i aprendre a fer anar les «maquinotes» (els ordinadors)… Passà de no voler-ne saber res a tenir una pila de llapis de memòria i comprar-se un portàtil que l’acompanya arreu on va.

Pocs anys abans de jubilar-se va fer un tomb a la seva obra i es va decantar per la recerca històrica. Començà a investigar, a llegir capbreus, manuscrits, actes notarials, i a visitar la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu de la Corona d’Aragó… I, sobretot, començà a parlar amb tots «los padrins i padrines d’aquelles contrades». Ell i la seva moto anaven amunt i avall per aquells camins de pedra, per aquells verals magnífics. I em trucava i em descrivia el paisatge que tenia al davant, poesia per a les meves orelles.

Es va començar a interessar per la seva vila natal, Baronia i municipi de Peramola (1995), i continuà amb Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001, premi Valeri Serra i Boldú 2000), on va aplegar malnoms i frases típiques de la seva comarca. En viure en una àrea de confluència de camins cap al Pirineu, aprofundí en l’estudi sobre els bandolers i redactà Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002). Posteriorment va recollir en una obra magnífica i de formigueta, Dites, locucions i frases fetes (2007).

L’any següent va tornar a la història de la seva vila natal, la que havia anat aplegant en la lectura de capbreus, caps de partida i altres documents antics. Així, va publicar Municipi de Peramola. Història i rutes (2008), juntament amb Jordi Pasques, i tot d’una va fer una descoberta: un personatge oblidat, fundador d’Estat Català i de Nosaltres Sols, amb inquietuds lingüístiques i polítiques, Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008).

Amb el canvi de dècada publicà Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles xvi, xvii i xviii (2010), novament paraules i malnoms amb un abast més ampli, la comarca sencera, als quals afegia les llegendes i la història: Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011) i posteriorment estudià els personatges cèlebres que una població tan petita com Peramola ha tingut: Peramolins amb nom (2011).

Josep Espunyes a La Setmana del Llibre en Català

Ara prepara un llibre de llegendes, històries i cançons que ha anat aplegant al llarg dels anys, que recorda dels seus avis, de quan era petit, que ha escoltat dels padrins i padrines que de mica en mica ha anat enterrant. Ell recupera aquest pòsit de la història, aquesta història que ens precedeix, de la qual som hereus i a la qual girem l’esquena tot sovint.

Cada cop que hi parlo li dic que caldria un Josep Espunyes a cada comarca, ja no demano a cada població, perquè Catalunya seria molt més rica culturalment. L’obra de Joan Amades ja va fer això, prou que sí, però ell es capbussa en cada història que li expliquen, en cada document al qual pot accedir, en cada obra que escriu. És un mestre capaç de reprendre una conversa en el punt on la va deixar, de citar o enumerar poemes sencers, d’ell o de Fages de Climent, d’encomanar la passió que sent en descobrir una nova dada, un document nou, una grafia nova que dóna sentit a una teoria.

I a la Nit de les Revistes i la Premsa en Català el director i l’editor de Girones van reclamar més feina de formigueta. Reconeguem, doncs, la tasca d’un mestre de les formiguetes, d’un exemple a seguir i que, malauradament, no té el reconeixement que mereix. No ha rebut cap Creu de Sant Jordi, cap premi Martí Gasull ni ha estat mai Català de l’Any, però fa molt pel país, per la terra que l’ha vist néixer i que estima tant.

Gràcies, Pep! I molts potxons!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació