Cal comprar el fons Santos Torroella?

Fa uns mesos ens fèem ressò de la polèmica que ha generat la possibilitat que l’Ajuntament de Girona compri el fons Santos Torroella, una col·lecció artística per la qual el consistori ofereix prop de 4 milions d’euros als propietaris. Narcís Selles exposava el mes de setembre a Núvol el cas Santos Torroella amb tota la seva complexitat. Avui Jordi Amat i Víctor Fernández hi diuen la seva des de Barcelona.

El mes de juliol l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona va presentar una proposta al Ple municipal per adquirir el fons del crític Rafael Santos Torroella, format per obres d’art i un arxiu documental, per prop de quatre milions d’euros. La iniciativa va sorprendre el conjunt del sector artístic gironí, a qui ni se l’havia informat ni se li havia demanat el seu parer. Per altra banda, els grups polítics de l’oposició van considerar, amb tota la raó, que la proposta estava poc fonamentada i van demanar més informació abans de prendre una decisió en ferm, de manera que no es va aprovar. El mes de setembre, hi havia la intenció per part del govern de presentar-ho de nou al Ple, però en no aportar dades prou sòlides i no aconseguir els suports mínims van decidir retirar la proposició amb el compromís de redactar un informe més complet.

En aquest procés, una part dels agents artístics de Girona vam decidir mobilitzar-nos i prendre una posició al respecte. Vam elaborar un article-manifest, que vam publicar a la premsa local, on, a part de valorar l’interès del fons, fèiem un seguit de consideracions sobre les mancances de les polítiques artístiques a la ciutat (les podeu llegir aquí . La nostra intenció no era prendre partit a favor o en contra de la proposta municipal, sinó introduir-hi diversos elements de reflexió crítica per propiciar un debat públic, ja que consideràvem que teníem el dret i l’obligació de dir-hi la nostra.

L’alcalde i el seu entorn han subratllat els grans beneficis que, segons ells, aquesta compra suposaria per a la ciutat i han emfasitzat la seva capacitat d’atracció turística, però fins ara tot han estat elucubracions sense una base seriosa que les sustenti. No voldríem que tot plegat esdevingués una nova versió del conte de la lletera. D’altra banda, el fons d’obres, malgrat la presència d’aportacions plàstiques interessants i de noms de prestigi, té un potencial artístic més aviat limitat, ja que, en general, no són peces de primer ordre. I les obres que podem considerar rellevants són una part mínima del conjunt. L’arxiu documental i d’imatges conté certament materials valuosos, però hi ha unanimitat entre els experts que aquests no han de ser objecte d’especulació econòmica, ni han de servir per avalar operacions mercantils. Són nombrosos els artistes, crítics i intel·lectuals que han donat, cedit o deixat en dipòsit els seus papers a institucions públiques del país. Per tot plegat, ens permetem demanar a l’Ajuntament que exposi clarament el seu projecte, en cas que aquest realment existeixi, i que avaluï amb rigor i justesa els pros i contres que comportaria l’adquisició d’aquest fons.

Narcís Selles és historiador de l’art, membre de l’Associació Catalana i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art