Butterfly a Peralada, un aleteig de guerra

11.08.2017

El crepuscle als jardins del Castell de Peralada arribava el passat dilluns com el xerricar dels grills en una nit d’estiu, com l’arpegi de la bardissa moguda pel vent sota l’embruix de la lluna. Una papallona plega les ales en un aleteig final, tanmateix, decisiu.

Madama Butterfly a Peralada

Madama Butterfly a Peralada

L’Auditori Parc del Castell retornava així l’estimada Madama Butterfly de Giacomo Puccini al cap de 13 anys. En coproducció amb la Deutsche Oper am Rhein Düsseldorf Duisburg i sota la direcció escènica de Joan Anton Rechi, l’acció de l’obra és traslladada ben bé quaranta anys després de la versió original (1904); aquesta vegada en el context bèl·lic de la 2a Guerra Mundial (1939-1945) entre Japó i EUA, en una Nagasaki gris i fulminada per la guerra atòmica – aquests dies, recordada des de la ciutat nipona. Com també la remor d’una possible nova amenaça nuclear en terres asiàtiques.

Diferenciant dos sets contrastats entre primera i segona part, Joan Anton Rechi, amb el disseny escenogràfic d’Alfons Flores, ens apropa a un realisme sota les cendres de la bomba atòmica, símil metafòric que s’exterioritza amb la devastació irada de Cio-Cio-San en afrontar el seu fatal destí de solitud. D’aquesta forma l’allunya de l’esguard naturalista i rural on transcorre l’acció de l’òpera tradicionalment. Una jove nipona de 15 anys que renega de la seva religió budista en contraure matrimoni amb un oficial de l’armada nord-americana que immediatament retornarà a la seva terra natal; deixant-la, sense saber-ho, embarassada després de la primera nit de noces. Punt d’inflexió en acabar la primera part on han transcorregut els tràmits i celebracions matrimonials, dins del pòrtic del consolat nord-americà a Nagasaki, quan sobtadament un bombardeig atòmic s’atansa sobre les columnes i trenca els somnis de la jove Cio-Cio-San, que haurà d’aprendre des d’aleshores a conviure entre les runes amb el seu vestit de dol. Al costat de la seva inseparable serventa, Suzuki, i el seu fill, a qui anomena Dolore, s’aferra a l’esperança de veure novament el seu espòs arribar per l’horitzó marí del país del sol naixent.

Ermonela Jaho esdevingué l’element clau de l’èxit d’aquesta producció. La soprano albanesa es posà en la pell de la protagonista, Cio-Cio-San, de forma impecable amb una força interpretativa aclaparadora capaç de reforçar els passatges on l’obra demanaria una exigència vocal més voluminosa; tot suplint-los amb una gran sensibilitat en l’expressió gestual i del moviment, com en l’ús més declamat del text i d’exquisits pianissimi al llarg del complex arc de transformació de Butterfly: de la dolça innocència a la irada desolació.

D’altra banda, l’arrogant tinent de la marina Franklin Benjamin (F.B.) Pinkerton fou encarnat amb braó pel tenor nord-americà Bryan Hymel, de poderosa i còmoda posició, sobretot en el registre agut de la veu.

Posant èmfasi en la valoració musical de la parella protagonista, tots dos van saber trobar-se excel·lentment a l’alçada dels seus respectius rols. No obstant, cal matisar que tot i la conducció ben intencionada del director musical Dan Ettinger sobre la solvent Bilbao Orkestra Sinfonikoa, els cantants van veure’s sobrepassats en diverses ocasions per les dinàmiques massa acusades de l’orquestra –que potser prescindien massa de l’acústica del teatre a l’aire lliure-, sobretot en aquells passatges on tenor i soprano feien ús del registre mig i que més difícil era atorgar a aquest so una projecció tan timbrada i brillant com les del seu registre agut -com en l’inici del segon acte, durant la cèlebre ària de la soprano “Un bel di vedremo”. També, segons la posició endarrerida dalt l’escenari, la projecció de la veu restava més reduïda del compte. Quan els intèrprets aconseguien situar-se a primera línia de l’entarimat realment era quan millor s’expressaven, sense patir vocalment. El famós duet “Vogliatemi benne” al final de la primera part, va sublimar l’harmonia entre Pinkerton i Butterfly amb gran poder i fervor.

Al seu costat, el teixit conductor de l’òpera necessitava valdre’s de dos singulars intèrprets per encarnar els personatges que acompanyen els dos rols principals. Per una banda, amb un dels grans noms de la lírica actual, Carlos Álvarez. El baríton malagueny va tornar a demostrar sota la pell del cònsol Sharpless la seva excel·lent tècnica de la mà d’un bon estat vocal, amb una robusta i clarivident emissió que en cap moment, ni tan sols l’orquestra, va poder eclipsar. D’altra banda, Gemma Coma-Alabert, fou la serventa Suzuki, imprescindible per mantenir viva la flama al llarg del segon i tercer acte, al costat de Cio-Cio-San. Personatge de gran importància per les seves confidències i per la interacció amb el conflicte que desencadena el fatal desenllaç. Un paper que la mezzosoprano gironina va saber encaixar amb brillantor, línia, i grans dots interpretatius.

Una òpera on destaca la fugaç intervenció de molts petits rols protagonistes en la primera part de l’obra que signen un paper de rerefons juntament amb el cor. Sota la direcció magistral de Conxita Garcia, el Cor del Gran Teatre del Liceu va oferir moments d’exquisida bellesa i delicadesa, com el “Cor a bocca chiusa” del segon acte, en un passatge de transició on tot el focus se centrava en el segon pla coral i que el públic respectà estrictament sense trencar el silenci. També caldria prendre nota de l’aparició puntual, però notòria, del jove baríton Carles Pachón durant el segon acte, tant per la seva qualitat interpretativa en la pell d’un marcial sobirà com pel timbre d’una veu magna i alhora versàtil -com fou en aquest cas, capaç d’adaptar-se a un rol més contingut- que li valgué, entre molts d’altres reconeixements, el premi extraordinari Festival Castell de Peralada en la passada edició del Concurs Francesc Viñas 2017.

Una papallona plega les ales en un aleteig final, tanmateix, decisiu. Cio-Cio-San planeja treure’s la vida, però el punyal amb què havia d’operar cau pocs instants abans dalt a baix de la torre on Butterfly planejava el suïcidi. Fins i tot la màgia de la música i de l’escena té recursos davant la “teoria del caos”, accidents imprevisibles que canviarien el destí d’allò establert. Amb l’astúcia interpretativa d’Ermonela Jaho i la incidental música dels darrers compassos de la partitura pucciniana, els espectadors vam seguir veient aquell punyal –tot i ser imaginari– posar punt i final a una memorable i exclusiva Madama Butterfly en l’actual edició del Festival de Peralada. Malauradament, degut a les desfavorables condicions meteorològiques, la segona i darrera funció de dimecres acabaria suspenent-se a la mitja part; deixant, només com a únic testimoni enter, la seva estrena.