Brother, can you spare a dime?

Aquest era el títol original d’un documental britànic que aquí es va traduir com “Hermano, ¿me das 10 centavos?”, fet i estrenat el 1975, i que en la versió subtitulada que es projectà a Filmoteca de Catalunya el 2012 s’anomenà “Germà, em deixes 10 cèntims?”. Des de llavors, crec que no s’ha tornat a reestrenar en una sala comercial.

El director Philippe Mora va fer aquest interessant documental sobre el temps del gran crac o depressió del 1929 partint de documentació d’arxiu de reportatges, fragments de pel·lícules, noticiaris, dibuixos animats i també imatge fixa fotogràfica com les cèlebres instantànies de la depressió encarregades pel govern de Franklin D. Roosevelt per documentar el seu “New Deal”.

El títol està basat en una cançó popularitzada el 1931, la lletra de la qual era de Yip Haburg i la música de Jay Gorney. Aquella melodia bella, però desesperançada fou popularitzada per Al Jolson (l’actor i cantant de la 1a pel·lícula sonora de la història) i després per dos grans “crooners” dels anys trenta: Bing Crosby i Rudy Vallée. I, és clar, es referia a un dels milers de treballadors que en restar amb la camisa a l’esquena com a conseqüència de la ruïna econòmica havia esdevingut captaire i demanava almoina al carrer. Qui no es troba cada dia interpel·lat per una mà que demana al carrer de Barcelona o a qualsevol ciutat o poble de Catalunya?

Hi ha pel·lícules que sense saber-ne els motius, no et deixen cap empremta en la memòria; d’aquest documental, en canvi, malgrat que han passat ja 37 anys des d’aquell 1976, any de l’estrena a la nostra ciutat, sí que me’n recordava. En canvi, no trobava el llibre o lloc on havia guardat el programa de mà que llavors alguns cinemes d’art i assaig repartien als espectadors. El film, en una època en què era poc corrent l’estrena de llargmetratges documentals, ho fou a l’històric Cine Publi-2 quan ja no era una sola sala, al passeig de Gràcia, remodelat des del 1976 i avui desaparegut.

En el programa es reproduïen dues fotos, la d’un obrer que porta una pancarta on explica la seva situació angoixant, i la d’una sèrie de parelles de ball esgotades que per uns calerons havien de ballar ininterrompudament sense adormir-se, la que resistia guanyava… Sembla que a Barcelona, com a imitació, també s’organitzaven aquelles sobrehumanes competicions. Maratons que inspiraren la novel·la “Oi que maten els cavalls?” (1935) d’Horace MicCoy (s’edità a la “Cua de palla”) i la pel·lícula que en castellà es titulà “Danzad, danzad malditos” (1969) de Sydney Pollack.

A més, el muntatge oferia l’alternança d’escenes del carrer, cues d’aturats, cues als menjadors socials, manifestacions de protesta, amb la de celebritats com Gary Cooper, Marlene Dietrich, el president Roosevelt, Herber Hoover o Duck Ellington, juntament amb fragments de pel·lícules de la dècada dels trenta, gairebé totes, i algunes dels primers anys quaranta:

“King-Kong” (1933), “Citizen Kane” (1940) o “To be or not to be” (1942). També curtmetratges i noticiaris de l’època, com el Fox Movietone, o arxius com la The Franklin D. Roosevelt Library.

D’ahir a avui

Des que l’actual crisi va esclatar, s’han fet paral·lelismes repetidament entre aquesta i la del 1929; no em fico en si hi ha semblances o discordances. El que queda clar és que l’actual crisi d’aquest capitalisme de casino, el sistema que l’ha provocat s’ha tret la màscara amb tot el cinisme i s’ha posat a robar i plomar la majoria de la població.
Tots, poc o molt, l’estem patint, però sens dubte els que més la pateixen són els nous i els vells pobres i, especialment, la part de la població (malgrat els maquillatges que intenten alguns polítics: la pobresa no és estètica) que ha de malviure al carrer, en un caixer d’un banc, en capses de cartró a sol i serena, en el racó d’un portal…

I per acabar he de recordar un cas lamentable que va succeir fa poc en un judici celebrat a Madrid. L’advocat defensor, de qui no val la pena recordar el nom, que presumeix de franquista i que enyora l’antiga Ley de vagos y maleantes, va defensar quatre homes i una dona cap-rapats de filiació neonazi que havien atacat i copejat brutalment un vagabund de 31 anys que avui en dia encara pateix seqüeles de l’agressió.

L’indigne advocat exhibí sense vergonya l’estranya teoria que els indigents provoquen els agressors mentre dormen a terra i afegí, a més, que els primers no eren “persones humanes”.

Quan us trobeu algú al carrer i us dirigeixi unes paraules semblants a “Germà, em deixes 10 cèntims?”, almenys no gireu la cara. És preferible la justícia que la caritat, però mentrestant…

Podeu trobar a YouTube el trailer, fragments i fotomuntatges del film així com la versió de la cançó per Al Jolson posant al cercador el títol en anglès o castellà.