Bricolatge de records a la Hiroshima

La sala del Poble Sec ha tancat la programació internacional d’aquest trimestre amb Mercurial George, de la coreògrafa i performer canadenca Dana Michel. Establerta a Montreal –la Hiroshima té un vincle important amb l’escena d’aquesta ciutat del Quebec– Michel treballa en l’alquimia performativa i el bricolatge postcultural, és a dir, a partir de la improvisació excava en els records personals i teixeix un mapa de cabòries del present a través d’objectes. Ens vam trobar amb ella al bar del teatre per conversar la seva trajectòria i el seu procés creatiu.

Dana Michel és una dona atlètica, d’extremitats fibrades i elàstiques, però sobre l’escenari es submergeix en la seva vulnerabilitat per viure experiències de les quals el públic n’és el testimoni. Filla d’immigrants del Carib francès, va nèixer i crèixer a Ottawa. Michel va arribar al món de la dansa relativament tard i després d’haver-se tret un grau en comptabilitat i màrqueting. Actualment és artista resident a DanceMakers (Toronto, Canadà) i a Usine C (Montreal, Canadà). El 2014 va guanyar el premi Impulstanz (Viena) per Yellow Towel, un dels festivals de dansa contemporània més importants, i el seu treball ha estat reconegut per la premsa canadenca i de Nova York.

Pregunta obligatòria, com és que vas estudiar comptabilitat?

El meu oncle era comptable, ell era l’única persona de la meva família que no treballava al sistema hospitalari, molt comú per gent que havia emigrat del Carib. Ell tenia un malatí, una calculadora i anava amb trajo. Així que vaig estudiar comptabilitat per això (se li escapa una rialla), el cap i a la fi jo el que volia era la disfressa.

Però llavors a mig camí me’n vaig adonar que volia fer una cosa més creativa, i el màrqueting m’ho semblava. Per a mi va ser un gran pas. En el moment en el que estudiava publicitat vaig descobrir la música tecno i les raves. Hi anava cada cap de setmana i això em va encaminar cap a l’art.

Com vas saltar de les raves a l’escola de dansa de la Universitat de Concordia?

Vaig veure un anunci a un diari d’un departament de dansa contemporània, no en tenia ni idea del que era. Vaig fer l’audició un any després i hi vaig entrar. Tenia ganes de tornar a l’escola i a la llibertat d’aprendre. Vaig començar sense masses expectacitves de convertir-me en ballarina, era més aviat per l’aventura, crec.

Tu havies practicat esports, oi? Per tant a nivell físic si que tenies un bagatge.

Sí. Ara bé pel que fa a les classes tècniques de dansa, el que havia practicat d’esports entrava en conflicte amb el que intentaven ensenyar-me a l’estudi. En canvi, si que fusiono aquest bagatge esportiu quan coreografio.

Quan vas saber que et dedicaries a la coreografia?

Ho vaig saber molt ràpid, perquè no em veia capaç de moure el meu cos d’una manera codificada, a més també sóc força lenta i trobava molt complicat endinsar-me en el treball d’un altre, perquè necessito trobar una connexió molt estreta amb el que faig.

De fet, els teus processos creatius són força lents, oi?

(Riu) Totalment, no sóc súper prolífica, ja que m’agrada prendre’m el meu temps. Per exemple, quan llegeixo un llibre, rellegeixo una frase potser sis vegades abans de continuar. Primer necessito marinar per expressar. Em costa moltíssim acabar les coses. A més, crec que així arribo a un coneixement més holístic abans de compartir-ho amb els altres.

Aquests tipus de procés té a veure amb el fet que no t’agrada mirar directament al públic quan actues?

Segurament, això té moltes capes. Sóc molt sensible. Una cosa és tenir un sol interlocutor, però en una habitació plena de gent ho trobo del tot impossible connectar amb tothom. Em dóna la sensació que conspiro a través de la mirada, escollint algunes persones entre el públic per connectar amb tothom. Encara ho rumio molt això, en aquesta peça (Mercurial George) per exemple, he aconseguit aixecar la mirada.

Què et planteges quan vas a l’estudi a crear?

Ui! tinc una relació molt ambigua amb l’estudi i li tenia molta por, perquè és com un lloc artificial. Quan actuo em plantejo una situació en la que hi pugui viure amb gent al voltant. Per tant fer-ho en un estudi amb ningú de testimoni, ho trobava estrany. Però, ara ja he fet les paus amb això, perquè és el lloc on no em distrec amb altres coses.

A l’escenari t’envoltes d’objectes. Com els esculls o com hi van a parar?

Sempre em planifico un esquema cromàtic, que de fet, és una manera que m’ajuda a organitzar-me i relaxar-me –quan estenc la rentadora poso la roba seguint l’arc de Sant Martí. A Mercurial George els colors són el roig i el blau. Per tant quan camino pel carrer vaig adquerint materials que em semblen interessants. Per mi els objectes són detonants de records i alhora suports d’informació que m’ajuden a viure experiències.
Quan passes a treballar d’una peça a una altra comences de nou completament?

No, perquè en ser tan lenta i reflexiva no em sortiria a compte. A Mercurial utilitzo un abric de pell que ja havia utilitzat en una altra peça el 2008, encara no he acabat amb això igual que amb les malles grogues de Yellow Towel, que les he utilitzat en diferents espectacles. Crec que em ve de petita, tenia una tieta que tenia objectes i aparells de gran qualitat dels que duren molt de temps. Tinc un parell de Converse des dels dotze anys i no les puc deixar anar. Tot i que són els mateixos objectes, al llarg dels anys em serveixen per coses diferents.

T’agrada veure i estar al dia del treball dels altres?

I tant! Hi ha qui no entén que vagi a veure treballs en festivals just abans de presentar una performance meva. Per a mi és molt important veure què fan i pensen els altres. Vaig començar en aquest món, perquè m’agradava el que es feia. A més, és part de la meva formació i em nutreix la meva vida. Quan vaig a un festival com ara a Impulstanz aprofito, o si vinc aquí a Barcelona intentaré veure tantes coses com pugui (afaga i es mira un fulletó de l’exposició del Macba “PUNK. Els seus rastres en l’art contemporani”).