Brian Eno o la música que es compon a ella mateixa

14.06.2017

Geni musical que es descriu a si mateix com un no-músic que rebutja la figura del geni, Brian Eno proposa una aproximació a l’art tan freda i distesa com la seva música. Una visió que no podria trobar un espai més afí que l’Arts Santa Mònica, que fins a l’1 d’octubre oferirà l’exposició més completa realitzada fins ara en l’àmbit internacional del treball creatiu de l’artista britànic. Amb 69 anys, Eno transmet una vitalitat radiant i vol deixar clara una cosa: “això no és una retrospectiva, encara no sóc tan vell per això”.

Brian Eno

Comissionada per Lluís Nacenta, Lightforms / Soundforms envairà els tres pisos del centre cultural amb les diverses propostes d’Eno que, en el fons, són variacions dels mateixos procediments aplicats en diferents mitjans, siguin música, llum o pintura. I quin és aquest mètode que fa de denominador comú? L’autogeneració, una idea amb la qual Eno ja treballava quan ningú havia sentit a parlar d’algoritmes. Una manera d’explicar-ho és dir que les obres d’Eno no estan mai del tot sota el seu control: en comptes de deixar l’obra acabada, Eno estableix les normes a partir de les quals l’obra es crearà a ella mateixa amb cada execució, deixant sempre un percentatge d’atzar irreductible.

La millor tàctica per impedir que una exposició sigui percebuda com una retrospectiva és que la peça central sigui una creació nova per a l’avinentesa. I només entrar al Santa Mònica, ens trobem amb New Space Music, una composició musical feta específicament per ser escoltada a l’entorn del claustre Max Cahner. Si Eno és conegut com el pare de la música ambient, la qual posa l’èmfasi en l’atmosfera més que en la melodia o el ritme, aquesta instal·lació és el darrer “hit” del gènere. Seguint la mateixa estratègia autogenerativa, aquesta vegada Eno ha decidit aïllar les frases sonores que més li van agradar durant el procés i congelar-les en parts específiques de la peça, de manera que cada cop que la música sona manté uns passatges idèntics i uns altres que varien cada vegada. En paraules de l’autor “ara m’interesso cada cop més per les seves possibilitats escultòriques de la música […] la peça esdevé així tridimensional, un esdeveniment que té lloc a l’espai, tant com en el temps.”

Si bé la música és el que ha fet famós a Eno –que, a més de la seva discografia, ha produït treballs de David Bowie, U2, o Coldplay, entre d’altres-, el britànic va ser abans artista visual que sonor: “Sempre que he treballat amb llum pensava que feia pintures que es movien lentament. Les pintures cada cop s’estaven menys quietes a la vegada que la meva música cada cop es tornava més lenta”. Aquesta dimensió es podrà observar a 77 million paintings, una gran instal·lació audiovisual –també autogenerativa– que ocuparà tot el nivell 2 del Santa Mònica. Aquesta obra, que ha anat evolucionat amb els anys, combina tot el material visual creat per Eno seguint uns patrons matemàtics i el mostra en unes pantalles com un flux constant de llums, formes i colors. Segons els càlculs d’Eno, la peça és capaç de produir al voltant de 77 milions de “pintures” diferents que, al parsimoniós ritme amb què es produeixen, trigaríem més d’un milió d’anys a veure per complet.

” 77 million paintings”, de Brian Eno

L’exposició es completa amb les lightboxes, versions a petita escala de la peça mare que només combinen llum i color en formes fixes, fotografies de les llibretes on esbossava les seves obres, una instal·lació per crear música a través d’una aplicació per a Ipad, i una pantalla a la terrassa que projecta els cèlebres aforismes per sortir de bloquejos creatius que Eno va comercialitzar en forma de joc de cartes sota el nom Oblique Strategies. I la picada d’ullet només per a fans tant atents com incondicionals: una instal·lació a la T1 de l’Aeroport del Prat on es reproduirà pels altaveus Reflection, el darrer àlbum de l’autor, aconseguint així que l’obra del compositor de Music for airports pugui fer honor al seu nom i sonar per primer cop en un aeroport.

A la presentació de l’exposició, Eno va donar un manual d’instruccions per gaudir-la: acudir-hi sol, o amb molt poca companyia, i asseure’s durant una bona estona als molts sofàs que hi ha repartits, encara que sigui amb l’excusa de l’aire condicionat gratuït. Aquesta és la forma de submergir-se en els ambients sensorials que proposa l’artista i entrar en contacte amb una obra que “ha de donar cabuda a molts nivells d’atenció sense emfatitzar-ne cap en particular; ha de poder ser tan ignorable com és interessant”. Als anys 70, molt abans que es parlés de democratització de l’art i d’intel·ligència artificial, Eno ja treballava amb la idea de l’autogeneració per posar en qüestió els tòpics sobre la creació i la línia que separa artista i audiència. Potser per això, encara que porti tota la seva carrera treballant en la mateixa línia, les obres que veiem a Lightforms / Soundforms  ressonen amb les tendències de més rabiosa actualitat.