Bravissima Netrebko

Finalment Anna Netrebko actua al Palau després d’haver postposat el concert previst per al mes de maig passat. Va compartir escenari amb el tenor Yusif Eyvazov, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Massimo Zanetti. El programa se centrava en obres de Verdi i el verismo.

Entrades exhaurides, emoció a la sala i tots els sentits centrats en un dels esdeveniments musicals de l’any al nostre país. Anna Netrebko trepitjava l’escenari del Palau de la Música després d’haver postposat el seu concert previst pel maig passat. Aclamada per la crítica internacional des del seu debut el 2002 a Salzburg, la soprano russa s’ha consolidat com “la nova diva regnant del principi del segle XXI” (Associated Press).

En aquesta ocasió la va acompanyar l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Massimo Zanetti, un artista expressiu, de moviments exagerats però efectius, tal i com demostra la seva brillant trajectòria centrada, sobretot, en el repertori italià del segle XIX. Per tant, la seva dinàmica figura encaixava perfectament amb les obres interpretades, centrades en la figura de Verdi a la primera part i en el verismo a la segona.

Tothom esperava que Netrebko dominés la sala modernista però, fins i tot, va amansir una orquestra que restava en segon terme quan la diva capitanejava la música. En les seves intervencions solistes, la formació va mostrar-se eficient, expressiva, i els solistes van jugar un paper molt digne. Tanmateix, els aguts lluïen poc i als greus els faltava presència. Els vents van estar irregulars, amb moments d’alta qualitat, però amb alguns problemes d’afinació en d’altres.

La diva va cantar, en dues ocasions, acompanyada de Yusif Eyvazov. El tenor va tenir un paper merament testimonial. És un artista amb la tècnica ben resolta, però amb un timbre massa gruixut, d’una rugositat que treia llum a les obres, però servia per enaltir, encara més, les qualitats excepcionals de Netrebko.

El repertori de la primera part es va basar en obres de Verdi, amb la simfonia de La forza del destino, interpretada per l’orquestra, així com el “Preludi” de La Traviata. En el primer cas, es notava com la formació estava engegant les màquines. Tanmateix, els clímax van resultar satisfactoris. En el “Preludi”, Zanetti va saber transmetre caràcter, encara que alguns aguts van ser insuficients.

Els verdis Netrebko van envair l’escenari amb personalitat, força i anaren acompanyats d’una interpretació que feia molt creïble les paraules dels libretti. La seva veu lleugerament enfosquida, però d’una precisió absoluta, el to cristal·lí de les seves paraules, pures, embolcallades d’unes dinàmiques exemplars, van enamorar la sala. La cavaletta de “Tacea la notte placida… Di tale amor che dirsi” d’Il Trovatore fou una exhibició de genialitat vocal, que anava acompanyada de veritat escènica. A banda de dues intervencions brodades de Macbeth, Netrebko va donar l’oportunitat a Eyvazov de mostrar el seu talent a Barcelona, però el duo estava clarament desnivellat en matisos i color a “Già nella notte densa” d’Otello.

En la segona part van desfilar els veristes. L’orquestra va interpretar, en la línia de la primera meitat, l’”Intermezzo” de Manon Lescaut i el de Pagliacci, en què cal destacar l’encert dels violins. Netrebko, per la seva banda, va tornar a brillar a Manon Lescaut, Adriana Lecouvreur i Andrea Chénier. En cada passatge transmetia elegància, subtilesa, matisos cuidats a l’extrem i, quan la pàgina ho requeria, canvis dinàmics sublims. Finezza. El moment culminant de la nit va arribar amb “La mamma morta”, amb el diàleg amb un violoncel que va estar a l’altura. Aquesta ària, que ens remet inevitablement a la pel·lícula Philadelphia, va oferir-nos una emotivitat continguda en gotes d’or sonor.

El concert es va cloure amb el duo de Manon Lescaut de Puccini “Oh, sarò la più bella! … Tu, tu, amore, tu”. Netrebko va arrodonir la nit amb gestos vocals excelsos, mentre que l’estridència d’Eyvazov aigualia el conjunt. L’orquestra va mantenir-se en la correcció però, com en totes les intervencions amb els solistes, va mostrar-se tímida, aclaparada per les veus.

El concert estava pensat per què Anna Netrebko s’exhibís, i així ho va fer. Potser hi ha qui troba que les intervencions de Yusif Eyvazov equilibraven el conjunt del concert, però nosaltres considerem que amb el contrapunt dels moments orquestrals, el programa quedava anivellat i la cantant alliberada per refer-se entre àries. Valorem positivament que l’orquestra tingués els seus moments de lluïment, però no calen tants protagonistes. La figura del tenor resultà accessòria i prescindible, més enllà de les seves qualitats i el judici sobre el seu timbre. Netrebko no necessita ningú per enamorar, i menys algú que no està a la seva altura.