Borja de Riquer: “És la guerra, és la guerra!”

20.11.2015

L’historiador Borja de Riquer es jubila i L’Avenç dedica una part del seu número de novembre a publicar la conferència que ell mateix va llegir en la simposi “El Franquisme a Catalunya. Quinze anys de recerques (2000-2015): balanç i perspectives” celebrat a la UAB. L’organitzador de l’acte va ser el Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID). Aquí en podeu llegir la introducció:

“Un grup de gent balla sardanes a la plaça Nova de Barcelona, el juny del 2010, davant d’una reproducció a grans dimensions d’una fotografia d’una visita del dictador Franco a Barcelona.” | Font: L’Avenç / JMM

“Un grup de gent balla sardanes a la plaça Nova de Barcelona, el juny del 2010, davant d’una reproducció a grans dimensions d’una fotografia d’una visita del dictador Franco a Barcelona.” | Font: L’Avenç / JMM

“Com que l’objectiu d’aquest simposi és fer un balanç del que ha produït la historiografia catalana sobre el franquisme en els darrers quinze anys, he cregut convenient afegir-me a aquestes reflexions amb una aportació ben personal sobre els primers anys de la historiografia que va voler estudiar la dictadura de Franco a Catalunya.

Permeteu-me que en aquesta intervenció segueixi el meu itinerari personal com a full de ruta per explicar l’evolució dels estudis sobre el franquisme a Catalunya que jo he presenciat.

Sóc d’una generació que primerament va viure el franquisme, o una bona part d’ell, i que després va voler estudiar-lo. Vaig viure, amb una relativa consciència política del que passava a la societat i al país, els darrers quinze anys de la Dictadura. Van ser uns anys, sobretot els deu darrers, que em van marcar molt, atès que els vaig viure molt intensament.

Vaig presenciar com aquell món, aquella societat, que inicialment era trista, pobra i bruta, es transformava de forma accelerada i caòtica en pocs anys i com, primer uns quants i després molts més, manifestàvem el nostre desacord amb aquella situació en forma de protestes i de mobilitzacions.

Els meus records d’infantesa són un conjunt d’imatges, de sorolls i d’olors inoblidables: la ràdio amb els seus programes, sintonies i anuncis; l’arribada de la televisió en blanc i negre i un únic canal; aquells cinemes immensos on passaves tota una tarda veient dues pel·lícules, el No-do, l’Imágenes i unes divertides i tronades varietés, com passava al cinema Selecto del carrer Gran de Gràcia. Aquells carrers encara plens de carros, des del que venia el gel fins al que recollia les escombraries; i aquells tramvies atrotinats, com el 24, que agafava dos cops al dia per anar a col·legi. Aquells taxis moguts amb gasogen que no podien pujar plens de gent pel carrer Escorial i arribar fins al de les Camèlies, on vaig néixer i viure durant més de vint anys. Era una ciutat bruta i trista, plena de captaires, de mutilats de la guerra, i també d’oficis que han desaparegut, com els serenos, els vigilants, els fanalers, els homes anunci o els enllustradors de sabates, etcètera.

El primer record d’un esdeveniment polític –el tinc un xic boirós– és el de la vaga de tramvies del 1951. Tenia 5 anys i mig, però recordo perfectament les llargues caminades baixant pels carrers de Gràcia fins al meu parvulari a la Gran Via, perquè no es podia agafar el tramvia. Les imatges que em van impactar més llavors, tot i que les recordo amb poca precisió, són del dia que, des del balcó de casa dels meus avis, a la Gran Via entre Bruc i Girona, vaig veure com un esquadró de la Guàrdia Civil a cavall, que havia sortit de la caserna que hi havia al carrer Ausiàs March, marxava al trot cap al centre de la ciutat. Era el dilluns 12 de març de 1951 i l’esclat de la vaga general havia estat seguit de l’ocupació del centre de Barcelona per milers de treballadors procedents de les barriades obreres. El trot dels cavalls de la Guàrdia Civil sobre les llambordes del carrer feia tremolar els vidres de les finestres i dels balcons. Jo vaig restar bocabadat uns minuts veient aquella desfilada fins que la minyona dels meus avis em va treure ràpidament del balcó tot cridant, “és la guerra, és la guerra!”

Podeu consultar la conferència sencera aquí. El sumari el trobareu aquí i per accedir als continguts podeu clicar aquí. Us recordem que la revista es distribueix a quioscos i llibreries i la podeu comprar en paper aquí, o bé en la versió digital aquí i aquí. Si us hi voleu subscriure, per només 58 € l’any, cliqueu aquí.