Blueproject Foundation: quatre apories i un wannabe

Gisela Chillida és crítica amb l'obra de David Ostrowski i avala la de Jose Dávila.

David Ostrowski (1981, Colònia) presenta a la Blueproject Foundation la seva primera mostra individual a Espanya. A jutjar pel que he vist, no em preocuparia si també és l’última. Titular una exposició Bei mir geht es in den keller hoch ja és tota una declaració d’intencions. Segurament perquè no té res a dir. Per això cita Barthes… però no cola.

L’obra pictòrica d’Ostrowski “s’aproxima fortament a la idea d’aquest tipus de punt zero, a la vegada que ens recorda la impossibilitat d’arribar realment allà”, explica Daniel Schreiber al full de sala en alusió al teòric francès Roland Barthes. Justificar la pràctica artística a partir de Foucault, Deleuze, Benjamin, Barthes o qualsevol dels pater familias del pensament contemporani ni la legitima, ni la valida ni la converteix en rellevant. És un simple magister dixit: citar grans pensadors quan no se sap pensar.

L’artista alemany ha preparat per a la seva posada de llarg una instal·lació site-specific que situa totes les obres en relació a una peanya d’uns 40 cm d’alt. Al mig, pengen de fils de pescar quadres que es toquen per la part posterior. Sobre la peanya trobem catàlegs i cartells. També una conversa de wassap emmarcada. Pel que fa a les pintures, són grans llenços en blanc amb quatre guixots d’aerosol i algun element de collage.

Al treball de Ostrowski li manca intel·ligència i emoció. A l’era de l’entreteniment podríem perdonar-li l’absència de la primera, però el pitjor és la sensació de dejà vu a million times. Obres com la que veiem a la Blueproject Foundation alimenten un art pseudo-conceptual que no existeix sense una exegesi, un art wannabe que formalment colinda perillosament amb l’aparadorisme i que demana un exercici de fe. No és el mateix performar la teoria que utilitzar-la com a propaganda.

Sort en tenim un cop travessat aquest viacrucis arribem al Salotto, on ens espera l’obra subtil i poètica del mexicà Jose Dávila (Guadalajara, 1974).

Amb Aporia I, II, III i IV arriba al perfecte equilibri entre les aportacions del minimalisme, l’Escola de la Bauhaus o el constructivisme rus i un llenguatge propi/genuí. La verticalitat de Donald Judd, l’interès pels colors de Josef Albers, el ritme inestable d’Hélio Oiticica o l’assemblatge de materials sense adulterar de Kurt Schwitters responen a unes mateixes inquietuds que acosten l’artista a l’arquitecte.

El treball escultòric de Dávila mostra una naturalesa domesticada en precari estat de repòs. És la tensa calma de funambulista que crea incertesa: un “joc entre les lluites universals de la humanitat contra la gravetat” —com explica l’artista. El suspens “és essencialment un procès emocional” creia Hitchcock.

Every Blind Wondering ends in a Circle, quatre monolits de pedra i vidre tintat conformen un bosc d’arquitectures totèmiques que com anti-torres de Babel creen un paisatge de materials estranys obligats a entendre’s. Fragments de marbre, granit, travertí o roca volcànica atrapen rectangles transparents en negre o groc. El vidre, pantalla plana camaleònica sempre receptiva a l’entorn, ens retorna la nostra efígie convertida en fantasma translúcid. Nosaltres, inevitables Narcissos transformats en miratges sostinguts per làpides, quedem atrapats per aquest “jo” reflectit. Les escultures de Dávila ja no són objectes sinó esdeveniments.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació