Blanca Busquets. Tres maneres de perdre la virginitat

15.10.2014

Després de l’èxit de La nevada del cucut (2010), que va guanyar el premi Llibreter i la publicació dos anys més tard de La casa del silenci, ara Blanca Busquets torna amb una novel·la plena de girs i sorpreses, que demostra la vigència de la novel·la psicològica. Ens trobem amb ella a la pastisseria Mauri, un establiment de la Rambla de Catalunya que té un paper important en aquesta novel·la ambientada a cavall entre Barcelona i la Plana de Vic. Bernat Puigtobella l’ha entrevistat i Noemí Roset ha realitzat aquest vídeo. Màrius Serra presenta la novel·la aquest dijous 23 d’octubre, a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, 37, a les 19:00 h.

 

Bernat Puigtobella: Paraules a mitges és una novel·la construïda a partir de quatre veus d’una mateixa família. L’Annabel, l’Albert, la Nina i el Joanet. La història no se’ns explica de manera lineal sinó que avança en cercles concèntrics, endavant i endarrere, una constant en totes les teves novel·les. Per què?

Blanca Busquets: Quan vaig començar a escriure em vaig adonar que em costava escriure una novel·la a la manera clàssica, seguint un ordre cronològic. Després llegint Rodoreda se’m van obrir els ulls quan vaig veure que l’únic que volia fer era ficar-me en el pensament dels meus personatges. Si escoltes el fil del teu pensament, on et porta? Estires el fil del pensament i vas endavant i endarrere.

B.P: Hi ha però un fet, que és la mort i vetlla del funeral del pare dels tres personatges principals que ens situa en un present, i és al voltant d’aquest eix que anem endarrere.

B.B: Els personatges es mouen entre la nit el 23-F i la mort de pare, que té lloc molts anys més tard. El pare confessa, mig delirant en plena extremunció, que va matar un home la nit del 23-F, però tots tres germans, tant l’Annabel com l’Albert i la Nina tenen raons molt poderoses per no haver viscut el 23-F. Sempre que parlant amb gent surt el tema del 23-F, tothom recorda exactament on era i què feia en aquell moment. Però jo sempre he pensat que segur que hi ha gent que aquell dia ni se’n va assabentar perquè estaven per altres coses. Aquell dia cap de dels tres germans se’n va assabentar perquè estaven ocupats en altres coses. La Annabel era a Londres. L’Albert era en braços del seu primer amor i la Nina estava absorbida per un accident domèstic.

B.P: Hi ha humor negre a la teva novel·la. D’on surt aquest humor?

B.B: Em ve de sempre. Quan jo era jove la mare em deia que em reia del mort i del qui el vetlla.

B.P: I això és ben exacte en aquesta novel.la…

B.B: Les situacions d’humor negre em fan una gràcia especial. Em costa que no em facin riure les pel·lícules de terror, per exemple.

B.P: I no és un mecanisme de defensa?

B.B: No ben bé. Hi ha alguna pel·lícula, com ara Scream, que sí que em feia por. En canvi, totes aquestes pel·lis de zombis més aviat em fan riure. En les meves novel·les els morts i els cadàvers sempre els he tractat amb un toc d’humor. I aquesta vegada l’he explotat a fons.

B.P: Paraules a mitges, però, no és tampoc una novel·la d’humor, sinó una novel·la psicològica, una obra de personatges.

B.B: Sí, és una novel·la psicològica, però al final l’he desviat una mica del camí. He convertit la tragèdia en una situació més còmica

B.P: De tota manera, humor a banda, no és novel·la indolora. Vull dir que hi presentes el dolor humà d’una manera molt viscuda. Els personatges pateixen i commouen el lector.

B.B: Sí, això sempre.

B.P: Però no banalitzes el dolor…

B.B: No, tampoc, però després sóc de les que pensa que una sempre escriu el mateix amb el mateix fons i a les meves novel·les sempre acabo dient que tot el que ens passa forma part de la vida i has de saber viure la banda bona o la que t’agrada i tirar endavant.

B.P: Vols dir que al final hi ha una voluntat de desdramatitzar…

B.B: Sí, hi ha una voluntat de deixar anar el llast de tot aquest dolor, sempre hi ha una roca on agafar-se i tornar a sortir de les aigües tèrboles

B.P: Les aigües tèrboles del Ter?

B.B: Sí, el riu Ter és l’accident geogràfic que em serveix d’emblema per circumscriure tot un món. El poble on viu la família protagonista podria ser Manlleu, Roda de Ter o Torelló. Després hi ha Vic, com un espai on aquesta mateixa doble moral marca la vida dels habitants de la comarca.

B.P: Parlem d’aquesta doble moral. A la teva novel·la, hi ha la percepció que la vida a la Catalunya interior encara arrossega estigmes d’una moralitat caduca.

B.B: Sí, és l’ombra allargada del món que va viure la Laura a la ciutat dels sants.

Blanca Busquets al Saló de te de Can Mauri | Foto Noemí Roset

B.P: Caure en desgràcia a Vic no és el mateix que viure una desgràcia a Barcelona?

B.B: No. Segons quina desgràcia a la Catalunya interior encara es viu d’amagat. Barcelona és una gran ciutat i és més fàcil viure la desgràcia sense que ningú et pregunti què et passa. A la Catalunya profunda, en canvi, les desgràcies, no es poden viure obertament.

B.P: Queden tancades dins el clos familiar.

B.B: I encara, perquè sovint tampoc no se’n parla. Aquesta Catalunya és molt diferent a la que descrivia a La nevada del cucut, que és una novel·la ambientada a Cantonigròs, que és un poble que es troba per damunt de la boira. Els personatges d’aquesta novel·la, en canvi, estan immersos en aquesta boira.

B.P: I la teva novel·la està construïda de manera que es van esvaint boires. A cada capítol hi ha una sorpresa, i es poden llegir autònomament. Jo t’he de dir que he llegit la novel.la desordenadament. Primer les dues primeres parts, d’una tirada, i després he saltat directament a la quarta. Finalment he llegit el capítol de la Nina,  la tercera part. I el salt no m’ha espatllat la intriga de la tercera. Llegir la quarta no ha estat un spoiler, perquè cada part té el seu propi enjòlit.

B.B: Ara t’he de renyar (riu). Aquesta novel·la està pensada per ser llegida un capítol rere l’altre. Encara que no ho sembli, la història va seguint un fil i hi ha també un ordre dels fets que té la seva importància.

B.P: I jo, en canvi,  potser l’he llegit com un trencaclosques. Però fa la sensació que la novel·la va girant com les cares d’un mateix dau…

B.B: Sí, però he procurat que tot acabi lligat i has de tenir paciència i llegir-ho per ordre.

B.P: La novel·la és plena de simetries, emmirallaments. M’ha sobtat, però, que en algun moment portessis les casualitats al límit, com en el cas d’un dels personatges, el  viatjant francès, que apareix de manera recurrent a la novel·la…

B.B: Les novel·les que escric sempre es basen en coses que passen, sóc una autora realista, però també hi ha espai per les casualitats o situacions que poden semblar casualitats, aquesta és la màgia de la literatura, però és clar han d’estar justificades.

B.P: Paraules a mitges és una novel·la coral, narrada per quatre veus diferents. Com has treballat la diferenciació de l’idiolecte de cada personatge?

B.B. No hi ha res que m’agradi tant com ficar-me a dins de personatges diferents. És un exercici fantàstic aquest de fer veure que ets un altre. Posar-me en la pell de l’altre és molt estimulant. Si alguna vegada he imaginat un personatge normal, que s’assembli molt a nosaltres mateixos, més aviat m’hi he avorrit. Escriure em demana crear una cosa que no sóc jo. M’agrada, per exemple, ficar-me en la pell d’un home…

B.P: Què diries que els passa als teus personatges al llarg de la novel.la que els transformi, que els faci canviar…?

B.B: Tots viuen la pèrdua de la virginitat. Tots viuen algun fet que canvia les seves vides.

B.P: La novel·la presenta tres maneres diferents de perdre la virginitat. Per què et fixes en aquest moment de les seves vides? Marca realment un abans i un després?

B.B: Sí, perquè tots tres estan vivint una edat en què passen aquestes coses. Es l’edat en què més t’importa. I al capdavall, la pèrdua de la virginitat pot ser la pantalla que amaga les altres coses que els passen. I en cada cas la pèrdua de la virginitat té unes conseqüències diferents…

Blanca Busquets a Can Mauri, a Barcelona | Foto Noemí Roset

B.P: Aquests tres germans protagonistes són producte d’un pare i una mare ben peculiars. El pare es limita a tenir cura de les vaques i la mare ven perfums de contraban que obté i ven a bon preu.

B.B: El pare no s’assabenta de res, viu amb les seves vaques i quan arriba a casa el fan dutxar i està absent del món de la seva filla i la seva dona que tot el dia parla francès per dir bé el nom dels perfums. Només l’importa l’honor. La mare, en canvi, sí que està molt present en la vida dels tres fills i és una persona molt espavilada, que té el que avui en diríem intel·ligència emocional, una dona que endevina els problemes que tenen els altres, i està molt unida a la filla petita, la Nina, per temperament però també perquè comparteixen un secret que les lliga.

B.P: Parlem de secrets. Tota la intriga de la novel·la està dosificada, l’administres amb la gradual filtració dels secrets de família.

N.B: Sí, però aquests secrets es van desvelant tant per al lector com per als mateixos personatges, ja que els uns no saben sempre que passa als altres.  Al final aquests tres germans acaben sent compartiments estancs, que viuen la seva vida dins la més gran solitud, cadascuna en el seu món. I sovint interpreten equivocadament les motivacions dels seus germans.

B.P: D’aquí el títol: Paraules a mitges

B.B: Diríem que tot el que s’expliquen entre ells, s’ho expliquen a mitges. Tot queda mig amagat, res no s’explica del tot. I el poc que s’explica no és tampoc comprès…

B.P: El fet de presentar aquesta història compartida d’una família en cercles concèntrics (cada germà seria un cercle) és un recurs retòric, formal, molt apte per anar dosificant al lector aquestes mitges veritats en què es refugien tots tres germans. La novel.la es construeix com una espiral.

B.B: Jo crec que la vida mateixa és una espiral.  Un dia fas una cosa, bona o dolenta, i tard o d’hora allò sempre torna. Si una cosa no torna, vol dir que no era realment important o només era puntual. I per això escric de manera circular, perquè es la vida que es va obrint i tancant sobre ella mateixa. La vida és una espiral que acaba tancant-se. I tot plegat passa per alguna raó.