Blai Bonet, un dels millors

Aquest 21 de desembre passat es van complir quinze anys de la mort de Blai Bonet. El col·lectiu Pèl Capell ha dedicat el darrer número de la seva revista al poeta de Santanyí. Núvol agraeix de poder reproduir un dels articles d’aquest especial sobre Blai Bonet.

Blai Bonet contava que, un dia, Carles Riba li va dir: “La teva obra és inspiració pura i, en canvi, jo mai no he conegut la inspiració”. Ho contava com si Riba es lamentàs de no tenir una relació més afectuosa amb les muses.

Tot i que no és fàcil posar-se d’acord en un tematan complex, jo diria que, entre altres coses, deim que algú està inspirat quan es troba en una disposició òptima per dur a terme el que es proposa. Hi ha gent que ha de fer grans esforços per arribar-hi. N’hi ha que hi tenen una certa facilitat. És el cas de Blai Bonet, el qual estava especialment dotat per a la creació literària i és autor de textos que són glorificacions de l’idioma.

A vegades abusava dels seus dons. No en el sentit de ser massa prolífic. “Hi ha temporades en què escriure és una grolleria”, em deia. Després, quan escrivia, no solia passar d’una pàgina diària. Normalment, s’hi posava de bon matí, i els capvespres, els dedicava a la lectura, a rebre visites, aposar coses en net o a prendre notes a plaguetes, que després consultava, a l’hora de crear. Anotava allà les idees, i comparava aquells notes de les plaguetes amb les piques d’aigua on van a beure els ocells. També li agradava mirar la televisió. Sobretot les telenovel·les de TV3, les corrides de toros i els partits del Barça.

Aleshores quan dic que a vegades abusava dels seus dons, el que vull dir és que estava tan segur de les seves possibilitats que, en escriure, no tenia cap inconvenient de trencar les normes establertes. Ben sovint prescindia de les preceptives i posava les raons de l’art per damunt de qualsevol altra raó. Acabava de reblar el clau amb aquestes paraules: “Tampoc no t’has de preocupar massa del que dius. El més important és que quedi bé”.

No es pot entendre la seva obra sense tenir en compte tot això. Basta pensar en “El mar”, un dels llibres que més m’han impressionat. “El mar” comença així: “Entreels boscos de pins i alzines, la carretera lluu  entreles oliveres que, entre les clapes de verdor i ombra, deixen veure les roques grises.” Llavors, sobtadament, els pins desapareixen i Bonet ens diu que, al costat de l’alzinar, hi ha arbres i, a l’altra banda del camí, un bosc alt. Ens diu que “els alzinars baixen de la muntanya en una successió monocroma de verdor…” Però, curiosament, la copa dels arbres (quina mena arbres?) esmentats de l’altra banda del camí és multicolor. Sense comptar que, en quinze línies, repeteix tres vegades “verdor” (clapes de verdor, una verdor seca, verdor sòbria), tres vegades “clapa” (clapes de verdor, clapa llarga i estreta, clapa negra) i tres vegades “ombra” (verdor i ombra, totalment a l’ombra, arbres plens d’ombra). També diu “roques grises” i “ciutat…grisa”; diu “quasi negre” i “clapa negra”. Tot en quinze línies, les quals, tot i això i en un primer cop d’ull, ens captiven per la seva bellesa.

És la marca de la casa. Un dels seus grans poemes, “Déu company”, comença que l’autor és el ca de Déu (“Jo som el vostre ca que bava”) i acaba que Déu és el ca de l’autor (“I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,/ (…) / estau com un ca fidel, / …”). Blai Bonet també afirma que les seves “mans no han cantat”; i, quatre versos després: “Te cant com un marge ple d’escanya-rossins”. Més encara. El vers setè diu: “estic a la fosca com un munt de baleigs” i, al final, les nafres del poeta, amb la seva claror, canten la misericòrdia de la saliva divina. D’altra banda, en un poema de vint versos, Blai Bonet escriu “meu”, “meva” i els seus plurals tant com deu vegades. Finalment, quan s’adreça a Déu, el tracta, tot el temps, de Vós o de Senyor. Però, en un moment, en comptes de “Vos cant”, escriu “Te cant”.

Parlam d’un escriptor amb punts de vista molt particulars, segur dels seus mèrits d’encantador de paraules. Al primer poema de “Nova York”, en què conta com va viure el dia després de la mort de la seva mare, comença amb unes dades ben precises. Ens diu que era el vint-i-dos d’abril del 88, que sortí “per veure la resta de la terra”. Va veure picapedrers joves, un bloc d’apartaments, els tomarins i les mates de la garriga. Va veure margalides i contells, l’illa de Cabrera…És fàcil situar el paisatge a Cala Figuera de Santanyí, on ell va viure els darrers anys, a ca la seva germana Antònia. El que és impossible és que en aquell paisatge hi hagués estepes blaneres, tal com diu el poema: “…ho pensà, / hi havia una estepa blanera davant…”. No és que Blai Bonet s’equivoqui. Ell era un dels que més bé coneixia les plantes i les herbes del camp. Senzillament tenia ganes d’escriure “estepa blanera” i la mà no li degué tremolar gens ni mica.

Aquests i altres exemples em fan pensar en un fragment d’una de les cartes que Flaubert adreçà a Louise Colet: “…¿hi ha res més mal construït que moltes coses de Rabelais, Cervantes, Molière i Hugo? Però ¡quins cops de puny sobtats! ¡Quina força en una sola paraula! Nosaltres necessitam acaramullar moltes pedretes per fer les nostres piràmides, que no arriben ni a una centèsima part de les seves, les quals estan fetes d’un sol bloc”.

¿Si el que intent és comparar Blai Bonet amb Rabelais, Cervantes, Molière,  Hugo i amb altres mestres de la literatura? Doncs això.