Bernat Dedéu respon a Isabel Coixet

14.09.2015

L’11 de setembre, amb motiu de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, la cineasta Isabel Coixet va escriure a El País un article titulat “El día de las marmotas”, en què advoca per una postura apolítica en relació amb el procés sobiranista i defensa la figura de “ciutadà del món”: “Como nos sentimos en casa tanto en Olot como en Orense o en Orán, nos llaman, merecidamente por supuesto, botiflers, españolazos, charnegos, desgraciados y hasta cosmopolitas”.

Isabel Coixet

Isabel Coixet

Bernat Dedéu li ha respost així des del seu blog: “T’entenc perfectament, Isabel. Perquè jo també em sento com a casa al carrer 115 amb Adam Clayton Powell Jr. (així he cantat sempre i estimo encara àdhuc les seves rates) i adoro els racons eixamplins de Palermo o d’aquell Madrid fantàstic que fa pudor d’oli. A mi també em fa mandra parlar de la independència i sovint vaig al Parco a oblidar-me’n i gastar una pasta en sashimi per xerrar amb les meves amigues llegides sobre si el nostre estimat Philip Roth cursileja una mica a les darreres novel·les, mentre creuo les cames com un dandi de províncies i em faig l’interessant. A mi també em cansen els himnes, Isabel, especialment aquells que —com el nostre o el d’Israel— estan escrits en tonalitat menor. Jo també tinc mandra i vull acabar amb les manifestacions i tanta cridòria: per aquest precís motiu em plau tant que la petita terra que també és casa nostra voti i decideixi quina és la forma de representació política segons la qual vol adreçar-se al món. Jo també sóc cosmopolita, Isabel, però vull poder decidir des de quins prismàtics miro el món i com se m’ha adreçar aquest quan m’esguardi.”

Bernat Dedéu assegura que a Coixet “això de la independència li fa molta mandra” i la repta a mirar-se la independència amb una altra cara, perquè “tu i jo podrem continuar preguntant-nos per l’olor dels núvols, podrem sopar amb els nostres amics i fer bromes típiques dels nens de l’Eixample sobre trabucaires i castells, podrem continuar queixant-nos que a Barcelona les llibreries no obrin fins tan tard com a Buenos Aires i podràs seguir filtrar l’angoixa existencial a través dels teus genialíssims films”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

32 Comentaris
  1. No conec gent més cosmopolita i viatjada que tants dels independentistes com tinc al voltant i més enllà, inclosa servidora, que ha escrit llibres de viatges amb un gran enamorament dels llocs visitats a consciència. Una cosa no treu l’altra, com es diu en aquest comentari.

  2. Aquí en Bernat Dedéu ha estat fi. Farta dels “ciutadans i ciutadanes del món” que tenen un autoodi de psiquiatre de guàrdia per la pròpia terra. Farta dels debats sobre el xarneguisme.
    I quan siguem independents, perquè ho serem, obrirem amb gust el debat de l’himne. El Cant de la Senyera, amb permís de l’Orfeó Català, hauria de ser el nou himne oficial quan ja no calgui segar cadenes.

    • Osti, no, El cant de la senyera no, per pietat!
      Amb la resta, d’acord en tot.
      Ja farem un referèndum per veure quin himne triem 😉

  3. Precisament volem la independència per poder passar de ser “ciutadans de segona” a “ciutadans del món”.
    Ciutadans de segona, sí: és més difícil fer cinema en català que en danès (que és una cultura demogràficament més petita que la catalana).

  4. L’article del Dedéu és delirant. Els comentaris de l’article del Dedéu són delirants. Tot el Procés és delirant. La febrada nacionalista és delirant. No hi haurà independència. Mai. Si la voleu, com va dir el gran Josep Fontana, l’haureu d’aconseguir a foc i a sang, cosa que no fareu, oi? Vagin a Síria, a Eritrea, o a qualsevol Estat fallit, no democràtic, i opressor i veuran què vol dir ser un ciutadà de segona. Pijos provincians!

    • Una miqueta fort el que dius, però cert, al cap i a la fi. Jo penso que dels catalans es pot dir el que Napoleó va dir dels anglesos: són un país de botiguers. És a dir, amb les virtuds dels botiguers, com ara treballadors, seriosos, cumplidors… i els seus defectes. Ara mateix el defecte principal és que els botiguers no fan la revolució, i la independència és una revolució. La famosa DUI és una aposta massa forta per a un funcionari de la Generalitat, per exemple. Perquè no cal oblidar que Administracions hi ha moltes, però Estat només un. Això de anar al llit català i espanyol i llevar-se només català, sense riscos de cap tipus, és una utopia. I veient els exemples de països fa poc independitzats, hi ha sempre un cataclisme de fons que ho permet, un cataclisme que de moment no hi ha a Espanya.

    • Senyor “josep” o com se digui, la independència s’aconsegueix a les urnes, encara que alguns els hi dolgui fins al moll de l’os. El govern espanyol no pot utilitzar els tancs, i això ho sap perfectament, Espanya està a la UE; de ben segur que molts dels que van fer-ne possible l’ingrés ara se n’estiguin penedint. Espanya està a l’OTAN i ja no mana al seu exèrcit, cosa que no deixa de tenir el seu punt d’ironia; qui ho havia de dir, sobretot per tots els que van votar-hi en contra.
      Per cert, cada cop més em prenc com un elogi que em diguin provinciana, molt millor que ser cosmopolita, que en el fons no vol dir absolutament res.

  5. Roda lo món i torna al Born. I tornar a Itaca ple d’aventures, ple de coneixences. I un dia et trobes que el Clar país , el meu, vol caminar. I caminem per poder ser i volem ser per caminar.
    I demà Isabel, no t’agradaria viure a l’esteroide del Petit Princep? I com diu Nomdelarosa de les 12:51. L’himne de Catalunya també podria ser. Qualsevol nit pot surti el sol.
    Tots és possible demà en aquest país de parla solar, de braços estesos.

  6. És molt naïf ser ciutadà del món, i no creure en banderes ni fronteres ni invents de gent gran. Però algú ha de pagar les pensions, algú ha de fer unes lleis, algú ha d’organitzar infraestructures,etc, i prefereixo molt més que ho faci el nostre Govern, que el Govierno espanyol.

    • Sí home, això no és un supermercat on elegim el producte que més ens agrada. La frivolitat dels independentistes no té límits. Espanya, encara que no els agradi escoltar-ho, és una democràcia homologada i reconeguda com una de les més avançades del món. Això no ho diu un servidor, és un fet objectiu. Informi’s Per tant, tenint en compte això, que vol dir en definitiva que els catalans som uns autèntics privilegiats (com la resta d’espanyols, els francesos etc… i tots els que hem tingut la sort de néixer al primer món, i concretament a l’Europa occidental), els independentistes han de tenir arguments poderosíssims per trencar amb Espanya . No és una qüestió de gustos o de preferències. Perquè, siguem clars: fins ara els polítics catalans no han demostrat ser menys incompetents i corruptes que els seus companys de l’altra cantó de l’Ebre. O sí?

      • De democràcia Espanya només en té el nom. Un país que no reconeix ni el català ni l’euskera ni el gallec com a llegua oficial per a tota Espanya. On un dels principals partits de poder encara no ha reconegut els crims de la dictadura franquista. On tenen un Exercit amb pensament del segle IX que si no ha intervengut a Catalunya es perquè les lleis internacionals vigents no li permeten….Però ganes no en falten.
        Els catalans tenim, entre d’altres molts, el poderosissim argument de que els diferents governs espanyols des de 1714 ençà ( per la força o no ) han intentat sempre submergir en la espanyolitat més jacobina, per no dir imperial, a Catalunya. Sembla que n’hi ha prou, no.

        • Això ho diu vostè, Sr. Paco. Si tan poc democràtica és Espanya i tan malament tracta els seus ciutadans, com és que pertany a l’UE, i a tot un seguit d’institucions internacionals a les quals pertanyen els Estats més avançats i democràtics del món? I com és que cap d’aquestes institucions no ha denunciat mai els maltractes que infligeix Espanya als seus súbdits? Si tan penosa és la situació dels catalans des del 1714, com vostè diu, per què fins ara ningú no ha intervingut mai a favor nostre? FIns i tot el Sr. Obama ho ha deixat clar. O vostè és també dels que creuen que el Sr. Obama ha enviat un missatge d’esperança als independentistes? Catalunya no serà mai independent. És una llàstima, i l’hi dic sincerament, però és la crua realitat.

          • L’independentisme català creixera i cada vegada més i quan més creixi més països estaran amb nosaltres ( ara potser es massa prematur l’auge dels darrers fets cap a la sobirania total i la consciencia internacional encara esta paint aquesta nova problemàtica ) Però com vostè sap i aquestes formes tan ” democràtiques de l’estat espanyol mai assumiran la voluntat de llibertat de Catalunya. Mai. I tinfrem que assumir cada vegada més riscos alts. Però li asseguro que la flama encesa els darrers anys no s’apagara i anirà creixent. Catalunya serà una nació independent . Espanya té tot el dret democràtic de lluitar perquè Catalunya no es separi el que passa es que Espanya té secularment una manera de fer democràtica una mica estranya respecta a Catalunya ( avui mateix es vota una manera “legal” d’inhabilitar el president Mas)

        • El problema de les llengües a Espanya és bàsicament social, no pas jurídic. L’Estat espanyol és prou generós acceptant que hi hagi llengües oficials. Un cop aquest dret reconegut a Catalunya, que coi us importa el que pensin a Sevilla o Valladolid? Allà no es parlarà mai català. La salvació d’aquesta darrera llengua no depèn de l’independència (veure el cas irlandès) sinó de la vostra voluntat de parlar-la i només d’ella.
          I aprofitant: és França una democràcia tenint en compte la seva lamentable història repressiva contra l’occità, el català, el bretò…?
          Una de les raons de la catalanofòbia, sobretot entre la gent una mica culturitzada, és la doble moral dels molts indepes. Éspanya, faci el que faci, és Mordor, però França -objectivament molt pitjor pel que fa a respecte de la diversitat- és un país modern i avançat, una democràcia consolidada. I per això participar a l’exterior sota el paraigües de l’Institut Cervantes és repugnant, però ser membre de la Francofonia, no, això és molt normal i logic. Etc.
          No hi ha un “dret a esdevenir-independents-si-una-majoria-ho-vol”. Espanya, amb les seus lleis actuals, és un Estat de Dret que respecta la diversitat interna -a contracor segurament, sí, però ho fa. I això és suficient per al Dret internacional. Si voleu anar més enllà i esdevenir independents, cal lluitar per això. A sang i a foc, que és com s’ha fet sempre. L’independència no és impossible, pero sense prendre riscos sí que ho és. I Espanya no és Yugoslavia o l’Unió Soviètica, sinó un Estat molt més assentat i antic. Penseu en les independències més properes: sempre hi ha un cataclisme de fons i audàcia, o una lluita llarga i dolorosa. La llibertat no és de franc.

          • El que volia dir respecta ales llengües “anomenades nacionals de l’estat espanyol”: . Als anys vuitanta i dins d’un minso pensament federalista que estava força vigent en alguns sectors es pensava que una de les maneres d’entendre el fet català i integrar-lo al pensament federal era que als instituts de l’estat s’estudiessin les llengües, la historia i les cultures del les anomenades nacions històriques.
            Sabem molt dels nostre veïns. Ells no en saben res.
            Aquest era el tema, potser era una quimera. No potser, molts hem vist que que ho era.

          • Cert, ni a Sevilla ni en lloc de l’Espanya Castellana, Basca o Gallega es parlarà català; com a Ginebra no es parlarà mai italià o alemany. La diferència, però i ho sé de primera mà perquè tinc familía a Zürich, és que a la confederal Suïssa s’ensenya a totes les escoles i fins els setze anys les tres llengües del país: alemany-estandard, francès i italià; a més a més de l’anglès. I, a les escoles del cantó dels Grisons, s’ensenya també la llengua pròpia de la regió: el reto-romànic (o romanx). És a dir, la totalitat dels alumnes suïssos han d’acabar l’escolarització entenen i parlant converses de carrer/TV i llegint sense dificultat diaris de temàtiques generals en les tres llengües. Una altra diferència és que tots els funcionaris estatals, cantonals, i locals (jutges, policies, correus, regidors, etc.) estan obligats a parlar les tres llengües i, si són destinats als Grisons han de saber expressar-se en romanx. La paperassa oficial així com l’etiquetatge comercial està escrit en les tres llengües. En canvi la rotulació de la xarxa viària (autopistes, carrers, etc.), dels comerços, botigues, etc., sols està escrita en la llengua pròpia del territori, llevat de les ciutats bilingües de Berna i Friburg ialguna que altre més.
            Personalment m’hagués agradat sortir de l’escola sabent parlar basc i gallec, com m’hagués agradat i m’agradaria que la canalla actual de tot l’estat sortís parlant basc, gallec, castellà, català i evidentment anglès. Com també m’agradaria que jutges i altres funcionaris destinats a Catalunya com a mínim entenguessin català ( i si els destinen a Galícia o al País Basc, ídem) No sé si en aquesta Espanya federal de la que tan parlen Socialistes i els del Duran tenen previst impulsar un model lingüístic semblant al suís. Fora bo i seria federal de verittat.

  7. És el que passa sempre, el (fals) cosmopolitisme d’alguns no va més enllà de les fronteres de l’estat espanyol. Quan els toques Espanya s’emprenyen.

  8. Cosmopolitisme. He viscut a set països de tres continents. Arreu he procurat sentir-m’hi a gust i adaptar-me. És el màxim a què podem aspirar la primera generació d’immigrats. Volta per on vulguis que pels nadius dels llocs, per amables que siguin, sempre seràs un guiri. No voler entendre això és fer-se trampes al solitari. Sisplau, discutiu de política però no aneu de guais que -aneu on aneu- a la que obriu la boca l’accent us delata.

  9. És fàcil. Amb aquesta carta, Coixet es va adreçar al seus clients i pagadors.
    També hi ha una mica allò de “complexe de voler tenir-la gran”.

  10. D’entrada dir-vos que “pijo” no ho sóc, encara que no n’estic del tot segur; provincià, sí. I per reblar el clau, sóc xarnego; és a dir, de pare lleonès i mare catalana; i que si m’enfilo fins els besavis, sóc gallec i asturià, i aragonès. Així que, en aquest sentit geogràfic, sóc molt provincià i més espanyol que molts d’altres. Penso, com el Josep, que Catalunya, ara per ara, ni demà per demà, no serà independent encara que es poguès fer un referendum… el “mai” és un temps massa allunyat, ho deixo pels visionaris i profetes. També penso que les independències s’aconsegueixen -dissortadamet- a sang i a foc com ho van fer els anglesos de l’Anglaterra americana enfront dels anglesos britànics; com ho van fer els espanyols de les colònies enfront dels espanyols peninsulars. I és curiós, tan uns com els altres compartien llengua, cultura, himnes, banderes, nació-pàtria i estat (cosa que els catalans no compartim amb l’Espanya Castellana; mecatxís!). I de la nit al dia (és una metàfora, perquè va durar molt més temps) es van llevar amb nous himnes, banderes, nacions i estats que no havien existit mai, com algunes comunitats autònomes espanyoles que mai no havien tingut ni banderes, ni parlaments autonòmics, ni himnes, ni res de res. Aquells espanyols i aquells anglesos van aconseguir la utopia, mira per on! Però aquí, com diu encertadament Josep, això no passarà: la sang brava se la van dur els almogàvers per regar les terres gregues i turques; i el foc ens el van apagar a cop d’artilleria i bombes en dues tongades. 1: els exercits franco-espanyols de Felip V i 2: l’exercit sublevat de Franco amb l’inestimable ajut dels nazis de Hitler (Alemanya) i els fatxes de Mussolini(Itàlia), sense oblidar el cop de mà de la França “Lliure” aturant els trens amb armament a la frontera; i els americans pendents de Rússia, que el comunisme els hi feia molta por. Curiós, oi, que sempre els hagin d’ajudar com ho fan ara verbalment Obames i companyia? Bé, l’ajut verbal d’Obama és comprensible, està aprenent molt de les maneres de fer del Govern espanyol per a no donar esperances a l’Alaskan Independence Party, una tribu d’inuits desagraïts com ho són els tibetans respecte a la democràtica Mare-Xina.
    En Daniel Grana també la clava quan diu que som un país de botiguers (i mercaders) i jo afegeixo una frase que he escoltat més d’una vegada: els catalans, si ens paguessin bé, vendríem a la nostra mare; i en conec més d’un (i una) que es vendria la mare i a la sogra si poguessin… I si vens a la mare, vens al pare… a la Pàtria petita.
    Estic amb el Josep quan afirma que Espanya és una de les democràcies més avançades, estimades i democràtiques del món (redundàncies a part), d’aquest món globalitzat que, quan hi ha un esdeveniment esportiu d’abast mundial, no se sap quins són els seguidors d’uns i d’altres perquè tots ventegen -o alcen damunt dels podis- les banderes de la ONU; per això jo em sento com a casa quan he estat a Tumbuctú, a l’illa de Pasqua, a Lois o a Conil de la Frontera. I seguint amb l’amic Josep i la democràcia, voldria recordar als més joves que aquí, a Espanya, no fa tants anys vam poder votar si volíem República o Monarquia; i vam triar Monarquia. I tot seguit, vam poder votar si volíem al rei que, dinàsticament, li tocava -D. Juan de Borbón- o si ens decantàvem perl seu fill, D. Juan Carlos de Borbón, com finalment vam triar; mentiders els que diuen que Franco ens el va imposar. I és ben cert, no hi ha arguments poderossíssims per trencar amb Espanya: el corredor mediterrani, per exemple, està molt bé que passi pel centre i no per tots els ports de la costa. Està molt bé, p. ex., que no hi hagi comissió paritària (com desgraciadament sí hi ha amb Portugal -Duero i Tajo- i amb França -La Garona-) Espanya-Generalitat per decidir el cabal del tram final de l’Ebre: primer hem d’apaivagar generosament la sed de les seques terres aragoneses i si el Delta es salinitza o desapareix, ja comprarem l’arròs als valencians; al cap i a la fi, el cargol poma avançarà la feina. I, per acabar, Espanya és una Democràcia en estat tan pur que el País Basc francès, la Baixa Navarra, la Catalunya Nord (perquè tots els bascos, navarresos i catalans sóm espanyols agradi o no), fins i tot els andalusos gilbralterenys i els protuguesos (gallecs renegats) volen tornar a Espanya i ser espanyols; però sembla ser que els seus antidemocràtics governs no els deixen votar (aquell referendum de Gibraltar va ser una farsa).
    Independentistes, que us heu de treure la bena dels ulls! que com l’Espanya-Cosmopolita-Global-Mundial no hi ha res! Que la democràcia no la van inventar els grecs, si no els celtíbers i m’atreviria a afirmar, encara que no en tinc, de proves fefaents, que els precursors foren les tribus que van decorar les coves d’Altamira. Vam ser els primers i continuarem sent els primers en llibertats, diàlegs, equanimitats i tot allò que ens fa de far a Occident i a la resta del món mundial; per això tots (UE, etc.) ens estimen i ajuden tan perquè tots volen ser espanyols. I Olè!

  11. Isabel Coixet. Cosmopolita. Full n 1 de la Llista negra més negra de la negritud pura catalana.
    AFIRMA COIXET
    Somos lo peor de cada casa y somos muchos
    No nos gusta discutir
    No sabemos a quien votar
    Los gritos, los himnos y las banderas no son para gente de nuestra calaña.
    Nuestro ADN ( catalan? ) esta severamente dañado
    Por dentro estamos apenados, acojonados y perplejos
    Porque somos catalanes a los que la independencia y todo lo que supone nos da una pereza inmensa.
    Somos ciudadanos de cuarta y por eso asumimos la penitencia y el castigo que caera inexorablemente sobre nuestras cabezas.
    No sabemos si los rumores sobre la lista negra de los catalanes de pacotilla son ciertos.
    Nos llaman botiflers, españolazos, charnegos y hasta cosmopolitas………..

    N- Apuntada amb tres creus la sra Coixet en la llista més negre de la negritud.
    Signat: Un ciutadà amb els 8 cognoms catalans. I poeta, que passa?.

    Me’n vaig a visionar una peli d’Albert Serra o el vídeo de la Cup. Ara entenc perquè les pelis de la Coixet no em diuen res de res..

    • Molts comentaris traspuen odi i ressentiment cap a aquesta realitat que anomenem Espanya, de la qual Catalunya forma indubtablement part, ens agradi o no, i cap a la Sra. Coixet, la qual només ha intentat expressar una mera opinió que dissenteix del corrent majoritari ara a Catalunya. Els ànims estan molt crispats i no hi ha dubte que de debat n’hi ha poc en aquest país, bàsicament perquè els sentiments han ocupat el lloc del seny. No sé què més dir, francament. Davant dels sentiments, l’únic que puc fer és callar. No pretenc ofendre ningú, però demano humilment una mica de serenor, de respecte a la veritat històrica i que els catalans deixem de mirar-nos obsessivament el melic i fer el ploricó tot el sant dia.

  12. La senyora Coixet, en el seu moment ja va signar el manifest del fòrum Babel (deu fer uns quinze any o més) alguns dels signants del qual van fundar C’s anys després. Anticatalanisme en estat pur, venint d’una persona catalana podem dir-ne autoodi. No ha canviat res en el seu discurs, ella sí que és el dia de la marmota.

    Li recomano una cançó molt actual amb una imatge molt “cosmopolita” d’un autor belga (Stromae), d’origen ruandès si no m’equivoco que només li fa falta una cançó per tirar per terra aquestà retòrica de “ciudadanos de un lugar llamado mundo”.
    http://www.youtube.com/watch?v=fatfDUPiJ5U

    • Mercès pel enllaç, m’agradat força aquesta cançó.

      Pel que fa a l’Isabel, és cert que allò del “cosmopolitisme”, i del “no nacionalisme” és molt sovint hipocresia pura en un país tradicionalment tancat lingüística i culturalment a l’exterior com ha sigut Espanya fins fa ben poc. Al meu parer la feblesa intel.lectual exemplificada en la referència continua a arguments d’aquest tipus ha contribuït a fer més fort l’independentisme. Ara bé, cal reconeixer que la Diada va agafant poc a poc certa aura de “dia de la marmota”: any rere any la manifa descomunal, les consabides declaracions i contradeclaracions… la guerra de xifres és l’únic que vaig trobar a faltar aquesta vegada… el cas és que a poc a poc ja va deixant de ser un esdeveniment excepcional; fins a quan pot l’independentisme mantenir la mobilització?

  13. Tonteta del cul. M´ho ha semblat sempre, i és per això que no em sorpren res del que faci o digui, amb aquesta actitud i sobretot la veueta que hi posa … aaaggghhhh!!!

  14. Berna Dedeut, – chapeau-!
    Em pregunto: arribarà a llegar Isabel Coixet aquesta carta?
    o si comença a llegir-la, reflexionarà al final? Em temo que no voldrà fer-ho.
    Com és que una persona que presumeix d’investigar sobre la conducta humana, sap tan poc i desprecia tantes
    persones que expressen un desig respectable?
    Li importa més parlar de l’olor dels núvols perquè li dóna diners?
    Deu ser per això que els temes de les darreres pel.lis de la Coixet són temes tòpics que s’han tractat molt millor i amb més profunditat abans?
    S’ha encallat mirant els núvols des d’una butaca, senyora?

  15. Josep: Sempre que he anat a Castilla m’adono compte del “paletos” i inmobilistes que som els catalans, mentre els castellanos els mou l’inquietud per l’innovació. Tens tota la raó.

  16. Això de “ciutadà del món” em recorda un amic amb el qual fa uns anys vam fer un viatge a Portugal, amb una colla. Resulta que era “ciutadà del món” però, ves per on, sempre parlava en castellà. I un cop a Portugal també, i a sobre ens convidava a què ho féssim tota la resta, amb l’argument que segur que ens entendria tothom. Per als “ciutadans del món” de per aquestes contrades el cosmopolitisme significa això; que no hagis de fer cap esforç d’adaptació al país on viatges, sinó que els indígenes s’adaptin a tu. Si no fos perquè aquests “ciutadans del món” acostumen a dir que són d’esquerres, diria que la seva actitud s’assembla a la dels imperialistes.
    Quant a l’article de la Isabel Coixet, em va suscitar una falta total d’empatia. Una persona que reclama (perquè no arriba ni a l’esforç de reivindicar) una existència diletant, hedonista de baixa intensitat (fer un cafetó i veure passar la vida, em sembla que deia), que vegeta absenta de qualsevol compromís; una vida així, la veritat, em provoca nàusees. Sobretot quan no menysprea exercir la seva espanyolitat quan li convé. Perquè al final, aquests “ciutadans del món” també tenen la seva identitat, baldament ho neguin.