Bernat Dedeu despulla el símptoma Bibiana

17.06.2013

El filòsof Bernat Dedeu publica avui un article a la Fundació Catalunya Oberta  en què fa una anàlisi del debat iniciat la setmana passada arran de l’article de Joan M. Minguet publicat a Pensacions, i recollit a Núvol. Dedeu proposa una definició inicial del neologisme BibianaBallbejar, que, segons els termes en què s’ha emmarcat fins ara la discussió, consistiria en “convertir qualsevulla activitat cultural en entreteniment, a través de formats cool i un ús conscient de la frivolitat propi dels mass media, amb sobreexposició del mitjancer en detriment del contingut a compartir”.

 

Bibiana Ballbè. Foto de Jaime de la Iguana

 

És la Bibiana Ballbè, doncs, el  símptoma d’una nova frivolitat pròpia de l’espectacle cultural contemporani? Bernat dedeu recorre en primera instància a Guy Debord, que “defineix les noves estrelles dels mass media amb una metàfora preciosa: ‘són com els diners, però només per a ser vistos.’ En efecte, el BibianaBallbejar s’ha convertit (a través d’espais com ara Silenci o Bestiari Il·lustrat) en el mirall d’una cultura basada en la novetat perpètua, que té com a última realització el gaudi del consum”.

Dedeu sosté però que l’argumentari no es pot reduir a la teoria de la societat de l’espectacle i apunta “una nova forma de transmissió cultural basada en la seducció femenina. Ballbé és també un objecte icònic que es fotografia compulsivament en roba interior o fent posturetes amb els seus entrevistats: el BibianaBallbejar utilitza l’atracció sexual com una font per extraure informació, però també per convertir a l’espectador en un ésser seduït”, escriu Dedeu.

La capacitat de seducció de Ballbè desafia la masculinitat: “Quan la Bibiana sedueix l’entrevistat no només s’intenta erigir com a font periodística de l’inconegut, sinó que, mitjançant rialles i  tics, demostra que ella, en tot moment, s’ho està passant millor que l’altre/espectador: la seva victòria és el domini. Al seu torn, l’acte performàtic (els gags amb què tenalla els convidats) són ben lluny d’esdevenir frívols: són la constatació que ella domina el poder de l’escena”.

A partir d’aquí, Bernat Dedeu es planteja dues preguntes. Per què no es critica amb igual ferotgia a les institucions culturals (especialment les públiques) quan empren recursos dels mass media? I en segon lloc: com és que la crítica al BibianaBallbejar de la Bibiana no és igual de ferotge que el perpetrat per altres experts en la mateixa tècnica, com el presentador d’Òpera en Texans Ramon Gener, un personatge televisiu que monopolitza l’espai d’una manera molt més narcisista que la nostra nimfa?

 

 

Bernat Dedeu també qüestiona que Bibiana Ballbè sigui un símptoma i veu el símptoma més aviat en els que l’ataquen. “L’odi contra la Bibiana és, bàsicament, el símptoma d’una castració cultural masculina: els molesta, en el fons, que el BibianaBallbejar hagi pres el monopoli de la seducció cultural”. Dedeu va més enllà en afirmar que aquesta castració no és exclusivament masculina sinó que la pateixen també algunes dones. “Les dones masculinitzades la tenen com el paradigma de nena mona que els roba a elles, més lletges però instruïdes, el monopoli de l’accés a la cultura”. I afegeix: “Si la Bibiana és símptoma, seria perquè expressa com cap altre actor el trauma d’una classe cultural que ha perdut l’accés a la promoció, difusió i compra dels productes que genera. A més, com tota bona castració, hi subsisteix una enveja enorme del gaudi: odien el BibianaBallbejar perquè els ha pres una suposada hegemonia (nota mental: la cultura dominant es regeix bàsicament pel sentiment de nostàlgia) però sobretot perquè ha ordit tot el seu pla gaudint”.

Bernat Dedeu acaba l’article redefinint el neologisme BibianaBallbejar a partir d’aquests nous termes, com un acte “consistent a castrar l’accés únic de la intel·lectualitat al discurs suposadament cultural a través de les tècniques de seducció i apologia de la mercaderia intel·lectual. Castració masculina cultural. Pèrdua del domini cultura. Nova Histèria Masculina”.

Podeu llegir l’article de Bernat Dedeu aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 Comentaris
  1. Jo em preguntava, perquè tanta ràbia contra una manera de fer? i en Bernat Dedeu hi posa una mica de llum. D’acord amb l’article.

    • El senyor Dedeu diu bestieses. L’exposició de la cultura ens ha de servir per reflexionar i així poder evolucionar, per això ens costa tant. La cultura que representa la senyora Ballbè és la de l’espectacle i la pela fàcil. Com diuen els castellans, “pan para hoy y hambre para mañana”.

  2. Home, si el que cal per igualar el debat és escriure sobre el “símptoma Ramon Gener”, en conec uns quants que li’n tenen/tenim ganes…

  3. però quina absurditat és aquesta? que “les dones masculinitzades la tenen com el paradigma de nena mona que els roba a elles, més lletges però instruïdes, el monopoli de l’accés a la cultura”. Per l’amor de déu! Ser una dona masculinitzada és sinònim de ser una dona sense atractiu? Ser una dona amb pensaments una mica més profunds que potser els que apareixen per aquesta retina idiotitzant que és la televisió ja no està ben vist? Potser AIXÒ sí que és caure de quatre potes en el masclisme i sexisme que ens domina avui dia. Jo a la Bibiana la vaig seguir en alguns dels programes de Bestiari Il·lustrat, i hi ha certs moments en els que té certa gràcia, no ho nego, però més enllà d’aquesta gràcia no li trobo el què. I n’hi ha d’altres que parlen per si sols i que “il·lustren” perfectament el seu tarannà, recoman el programa en el que entrevista a l’Albert Pla. Ho diu tot.
    Es clar que la gent es fica amb ella perquè és una mica com el blanc fàcil, però això no vol dir que per la fragilitat i delicadesa d’aquesta “nimfa” ara l’haguem d’embolcallar permanentment amb cotó fluix, que diguin les coses pel seu nom de tant en tant sempre va bé. I ho fem amb un somriure, es clar, les coses sempre dites amb un somriure als llavis de cortesia.

  4. Això és molt d´aquí. En lloc de celebrar que un comunicador es dediqui a fer de la cultura, en el sentit més ampli del terme, un element d´entreteniment , amb un estil diferent i desacomplexat, que pot complementar perfectament la cultura en el seu sentit més clàssic i elitista, ens dedicarem a discutir si això ha de ser patrimoni exclusiu dels professors universitaris i dels que tenen carnet d’ intel.lectuals o deixarem que algú pugui donar-hi una altra mirada, més fresca, propera i diferent i que doni a conèixer creadors de matèries en camps sovint molt oblidats pels que es consideren que aquest és el seu terreny. Cinema, disseny, fotografia, artesania, música, cuina, artistes pluridisciplinars, noves tendències, nous moviments, artistes emergents i creadors en els àmbits més insòlits.

    Mentre tinguem aquesta estretor de mires, no anirem gaire bé. Més val que dediquem els nostres esforços a fer feina i a divulgar el que fem i deixem fer als altres, també.

    No coneixo gaire aquesta noia, però no crec que pretengui ocupar el lloc de ningú. No estic tan segur de que els professors puguin dir el mateix…

  5. Em sembla que en fem un gra massa. L’alta cultura (per dir-ho d’alguna manera) sempre ha sigut un fet elitista, i per tant minoritari. La cultura popular és la de les masses. La senyoreta Ballbé s’adreça a aquestes darreres, i el senyor Gener només fa que popularitzar un tipus de música que aquí no és la més estesa. Però no deixa de fer píndoles assumibles per la gent no versada en el bel canto.

    I la història és la sempre. Els qui fan un tipus de producte cultural més elevat es queixen que no tenen repercussió als mitjans i carreguen contra els qui s’adrecen al públic general. Això és més vell que l’anar a peu… I no hi ha solució perquè com sempre ha passat, el seu producte només el consumiran unes elits culturals.

  6. Senyor Dedeu, potser que no digueu tantes bestieses. L’atac personalitzat en aquesta mossa és perquè representa una manera d’entendre la cultura absolutament linial i superficial, és a dir, que les nostres institucions sembla que s’amoïnen més per la forma que donarà rèdits immediats que no pas pel contingut i la investigació, que és el que cal en cultura per poder evolucionar com a éssers humans.

  7. Senyor Dedeu amagui Lacan i Freud que aquest tema és molt més senzill: la cultura de la riota despulla de trascendència qualsevol producte cultural. És el riure imbécil del maleducat que no se sap comportar en un espai públic. La victoria de l’alegre ignorant.

  8. Estimat Bernat, sembla que apuntes massa alt. Crec que no cal. Si no conegués a qui descrius pensaria que estic davant d’una bèstia de la comunicació. Aquesta noia és un “bluff”. Ella ho sap. És una gran malabarista. Aquest és el punt on ha arribat i ho ha decidit ella soleta. Com tu, també la conec. La Bibiana ha desenvolupat una tècnica de supervivència basada en allò que coneix, i les parets no han resistit. Era tot massa fràgil.

  9. La llàstima és que, quan el mateix ho fa un home, genera sentiments molts diferents. Admiració, apluadiment, atracció, ovació. Quan ho fa una dona tothom se li tira al damunt.

    • Comentaris com aquest em desanimen profundament. Sembla que no hàgim après res. Falcar enmig d’aquest debat el posat de fèmina ofesa és ben bé tenir la biga a l’ull.

  10. Em fa molta gracia aquest debat. Total es una nena malcriada i consentida… i mira quin munt d’estudis “profunds” esta provocant!!!

  11. Una defensa tribal de curta volada. Com les aportacions del Sr. Dedeu a la flosofia. Com les de la Sra. Ballbè a la cultura. En fi, no cal perdre massa temps en ells, que fan el que poden. Com s’ha dit, els responsables de tanta vacuïtat són els qui els dónen veu en mitjans públics.

  12. Jo crec que a) la Bibiana no és tan mona ni femenina com comenteu, b) no entenc per què estem parlant del físic de la persona sobre la qual obrim un debat i c) la Bibiana suposa un perill cap a la cultura, això és evident, i d’aqui les crítiques massives que ha rebut.

  13. que l’article original ja no es pugui trobar què vol dir?

    a) que en Sellas també desautoritza Dedéu i el fa esborrar?
    b) que en Dedéu s’ha dignat a fer una segona lectura i s’ha adonat de les imbecilitats que havia escrit?

    és molt avorrida aquesta gent que es pensa que si citen Guy Debord ja poden dir tot de coses sense sentit sobre coses que no entenen. que vagin a fer la mà.

  14. Dedeu té el monopoli de la critica a Bibiana balbé. Ell mateix se n’adona ( inconscientment?) del fet que el poden criticar pel mateix motiu que a Bibiana Ballbé.Dedeu és ballbé ,ballbé és Dedeu.Ara els qui critiquen Ballbé (és a dir ,Dedeu) són uns envejosos. Farda molt citar Debord…A ca Dedeu tot és espectacle ,tot és superficialitat…