Davide Carnevali a la Sala Beckett

14.09.2012

La companyia La Conquesta del Pol Sud porta a la Sala Beckett ‘Variacions sobre el model Kraepelin’, l’obra del dramaturg italià Davide Carnevali. Qui és Carnevali? J.M. Benet i Jornet, un presentador de luxe, ens ho explica.

 

Davide Carnevali

 

Davide Carnevali és un jove autor italià -ell es deu veure ja molt gran- que fa uns quants anys va comparèixer a Barcelona, encuriosit pel que passava en aquest poble, que es va apuntar a algun curs de l’Institut del Teatre, que va fer amistat amb els autors catalans de la seva generació, que va aprendre el català ràpidament, que va buscar, llegir i veure tot el teatre del país, i que si no es va quedar permanentment a Barcelona va ser perquè la seva autèntica però gens aparatosa ambició de dramaturg i la seva set de coneixements teatrals o no teatrals el porten d’una banda a l’altra d’Europa. I més enllà d’Europa. Va ser de tota manera aquí on va decidir començar a escriure teatre. I quin teatre! Però va ser a d’altres bandes, Itàlia i Alemanya en principi, on van, de seguida, escoltar-lo i premiar-lo. A  Catalunya no deixa de tornar-hi cada dos per tres. Diu que ho “necessita”. Era una llàstima, tanmateix, que ni una peça seva, més enllà de lectures públiques diverses, no hagués arribat encara als escenaris de la nostra ciutat, del lloc on, com si diguéssim, sembla que va forjar allò que deu ser el seu destí. Amb tot, Davide continua integrat al món dels autors barcelonins i arribo a preguntar-me si d’alguna manera no pertany a la dramatúrgia catalana. No per l’idioma en què escriu, en italià naturalment, sinó, com deia, per afinitat continuada amb l’aventura teatral catalana. Ara, la seva ben personal i complexa manera d’escriure no em permet comparar-lo a cap dramaturg que jo conegui a casa nostra. I potser tampoc fora de casa nostra? Una cosa no treu l’altra.

De Carnevali he de dir que és un autor d’altíssima categoria, posseïdor d’una personalitat, d’un rigor i una sensibilitat que el fan, en el seu complex treball, francament únic, no sols a Catalunya sinó, diria gairebé exagerant, arreu d’Europa. Bé, si de cas, potser podria emparentar-lo a experiments francesos que en part, ho reconec, no m’entusiasmen. Allò que escriu Carnevali sí que m’entusiasma. Preocupat per unes quantes de les fonamentals i sovint angoixoses preguntes que obsessionen la societat en general i els homes que prefereixen mirar el seu voltant i no tant el seu propi melic en particular, exerceix la seva investigació des de tècniques que no tenen res a veure amb el teatre convencional. I consti que el teatre convencional, si està ben fet, a mi m’agrada. Però les seves preferències van per una altra mena d’exploració dramàtica.

És el cas, evidentment, de Variacions sobre el model de Kraepelin. El nom de Kraepelin que forma part del títol de l’obra no està posat de manera gratuïta, naturalment. És clau per entendre sobre quins materials treballa Carnevali aquesta peça. Si no n’heu sentit parlar, podeu buscar el nom de Kraepelin a internet, és clar; és el que jo vaig fer, no us enganyaré. Però tranquils, encara que no sapigueu res d’aquesta persona, ja us ho trobareu, ja ho descobrireu, potser de manera angoixant, impotent, apassionant, quan llegiu o quan vegeu l’obra. Una entre altres obres de Carnevali, sempre sorprenents i sempre, sempre, intel·ligents i complexes.

Admiro Davide Carnevali pel nivell i l’abast de la seva formació cultural, per la força i l’energia que ha exigit a allò que escriu, per la difícil nuesa d’aquests textos i, a un altre nivell, perquè no té fums malgrat tenir alta qualitat, perquè és un més quan es reuneix amb les seves amigues i amics, perquè li agrada el futbol, perquè viu emocions i nostàlgies sense fer-se mai pesat, perquè… Ara que hi penso, bé deu tenir els seus defectes, és impossible no tenir defectes. Però on carai els amaga?

Afermaré la breu presentació de Carnevali canviant de registre i oferint dades objectives, dades concretes que res no pot obviar. Vejam. L’obra que ara es representarà a la Sala Beckett, en la seva traducció alemanya, va guanyar el premi “Theatertext als Hörspiel” Deutschlandradio Kultur, a l’edició del Theatertreffen 2009. En l’original italià va guanyar el Premio Riccione per il Teatro del mateix any. Va formar part de la selecció Stückemarkt Berlin 2009 i de la del Forum Autoren “Neue Stüke aus Europa”, de la Theaterbienal Wiesbaden 2010. En castellà, va ser seleccionada pel festival Dramaturgias Cruzadas de Buenos Aires, el 2010. Però, a més, ara l’obra es publica en francès a la col·lecció teatral més important del país, Actes Sud, i s’estrena a Lió el gener de 2013. Ei, i consti que només he fet un resum de la trajectòria d’aquesta concreta peça teatral!

La complexitat estructural i de contingut que és a la base de Variacions sobre el model de Kraepelin no sembla explicable amb quatre paraules, i d’altra banda un servidor procurarà no cometre l’error d’exposar el potser boirós però mil·limetrat contingut de les nombroses escenes que formen l’obra. Espero no excedir-me si, malgrat això, i com a mostra, faig algunes simples consideracions sobre la primera de totes elles. Però abans vull advertir que, més enllà dels experimentalismes formals, molt ben travats, hi ha en aquesta obra un tractament afinat de determinats comportament humans, treballat amb enorme respecte, amb tendresa i també, fins i tot, amb patètic humor. Commou, fa somriure, desperta pietat… Potser fins una mica d’angoixa i de por… En cap moment deixa indiferent el lector / espectador.

La primera escena transcorre de nit. És una situació, diguem, familiar. Ens trobem davant dos homes, o millor dit, dos actors que, potser trigarem uns minuts a constatar-ho, representen un pare i un fill petit. O això és el que semblen, de moment. Deixem-ho en dos actors. Un d’ells, el “pare”, està llevat; l’altre, el “fill”, insisteixo que representat per un actor adult, dormia i un soroll l’ha despertat, l’ha espantat. Un “nen” que va a buscar el caliu, la seguretat que li donarà sentir-se prop del seu pare. Soroll a part, el “nen” explica –les rèpliques són breus, sense floritures– que ha somiat amb el dimoni i, a més, que ha sentit la veu d’algú que no era el seu pare.

El “pare” tranquil·litza el seu “fill”, i el “nen” se’n torna al llit. Aleshores, ja sol el “pare”, apareix un tercer actor, un altre home. El “nen”, doncs, ha escoltat de debò una veu i sorolls. Se sentia en perill i, d’alguna manera, ara ens sembla que tenia raó. Hi ha algú més al pis. Cap dona, cap mare… Sí un home, i el “pare” li ho ha amagat.

Sols els dos actors, la perspectiva canvia completament, deixa de ser la que el “nen”, les que el “nen”, podia haver temut. La cenyida conversa entre els dos homes dóna un tomb contundent a l’escena. El tercer actor, el darrer en aparèixer un cop el “nen” se n’ha tornat al llit, és un home de comportament “normal”, no una amenaça. Descobrim durant la conversa que el “nen”, representat per un adult, és, en realitat, un adult. No un nen, sinó un home gran i malalt, i el personatge a qui ell tractava de pare és, en realitat, el seu fill. El tercer home es descobreix com a metge, el metge que tracta la malaltia d’aquest adult que, de moment, es considera a si mateix un “nen” sense que ningú no el rectifiqui. El fill se n’ocupa. El metge, de visita, no s’ha volgut deixar veure pel malalt que parlava i raonava com un nen i que se n’ha anat altra vegada al llit. Sols tots dos, el fill que acceptava ser tractat com a “pare”, en l’última rèplica de l’escena,  fa una pregunta que no trobarà resposta i que restarà a l’aire, inquietant: “Quant durarà?” Quant durarà què o qui?

Aquest és, doncs, un esquema barroer de la primera escena de l’obra, i potser explicant-la he donat massa informació. Però Kraepelin en té moltes, d’escenes, i encara que no hi ha en cap d’elles res de realment misteriós, però sí de fosc, el nostre desassossec es mantindrà fins el final, i la sensació, malgrat tot, de respecte, d’afecte, d’amor, també. Potser m’equivoco però m’atreveixo a dir que l’evolució de la peça mostra en el seu transcurs com una mena de lenta, lenta, lenta explosió. No explota cap bomba, cap cosa: és la terrible explosió, la desintegració d’algú. Una desintegració que esquitxa els altres, que ens esquitxa a tots. El voraç pas del temps, la degeneració paral·lela dels éssers humans, el conseqüent garbuix de memòria i de records, conformen aspectes d’aquesta desintegració.

Potser el que acaba fent tan gran el text és que forma i contingut es fusionen perfectament amb una calculada dosi de tensió dramàtica i d’un contingut, d’un pausat progrés en la informació que va rebent el lector / espectador.

Per acabar, potser hauria d’afegir una paraula clau, la paraula que és el centre de la qüestió, o potser l’origen de les qüestions que planteja el text. Però no puc, és clar. Si de cas, recordaré de nou que el títol de l’obra cita un tal Kraepelin, i que aquest senyor, del qui si no recordo malament no se’n parla mai, tenia un amic. Aquí m’aturo.

Carnevali és un autor que va començar a escriure ja en plena maduresa, és a dir, com ja he dit, en plena joventut. Senzill, amistós, divertit amb els amics, com també deia gens cregut, posseeix, decididament, la força, la sensibilitat, la complexitat d’un gran escriptor de teatre, d’un escriptor de primeríssima línia. Admirats, li seguirem el rastre, ell ens hi arrossega i ni sabríem ni voldríem ni podríem deixar de fer-ho.