Benet Casablancas: residència a Bremen

25.06.2017

Fa uns dies parlàvem d’un dels compositors de referència de la jove generació de creadors a Catalunya en motiu de l’atorgament de Premi Nacional de Cultura a Hèctor Parra. Avui parlem del referent d’una generació anterior, Benet Casablancas, que aquest mes de juny i fins a l’abril de 2018 és compositor en residència a Bremen, una estada auspiciada per l’Institut Cervantes que també el portarà a Frankfurt, Saarbrücken i Mannheim i que ve acompanyada de moltes novetats i activitat docent, una vessant que Casablancas sempre ha conreat. L’Institut Ramon Llull també col·labora en aquest programa que comprèn estrenes, concerts i classes magistrals al conservatori de Frankfurt i la Hochschule de Bremen. 

Benet Casablancas

Benet Casablancas

Casablancas és un artista que parla amb veu pròpia, però sense oblidar la història. Gran part de la seva formació la va fer a Viena amb Friedrich Cerha -el compositor que va acabar la Lulu de Berg- estudiant Britten, Stravinski, Ligeti, Messiaen i la Segona Escola de Viena. Amb aquest punt de partida Casablancas emergí com un creador capaç de trobar l’equilibri entre la novetat que irromp per estimular l’espectador –a cadascun de manera diversa- i el classicisme d’estructures serials encara molt consolidades a Viena, sempre buscant el feedback i l’empatia del públic perquè, sense això, el procés creatiu no es completa. De fet, encara que la música tendeixi a explicar-se a si mateixa, una obra nova sempre impacta a l’oient perquè li falten referents.

La música de Benet Casablancas és molt exigent per als intèrprets en estar construïda a base de textures complexes que es van superposant. El color harmònic, la sensualitat del so i de la riquesa de la paleta cromàtica l’estimulen molt perquè, al cap i a la fi, es declara mediterrani. En una ocasió em va dir: “Em reconec en el meu color harmònic, el timbre, les textures, el ritme, la cerca d’un punt de claredat”. La seva música té una certa tendència a una tensió expressiva, rica en contrastos, que aporta un component molt interessant: l’humor. No en va, Casablancas va publicar, a partir d’apunts de les seves classes, El humor en la música. Això el reafirma com un autor desacomplexat i vital.

Després del període de formació arriba un primer punt d’inflexió amb Hamlet (1989), i, més tard, el punt d’articulació apareix a principis dels noranta amb els Epigrames, un moment en què torna a repensar l’harmonia, -no en un sentit tradicional, sinó com un vector musical. El color harmònic, les tensions harmòniques incloses a la paleta expressiva es fan molt dúctils i interessants, justament per trobar formes de donar sentit al discurs musical, per mesurar bé els processos de tensió o distensió. Sempre l’ha preocupat molt la forma, però en aquest moment l’harmonia tenia preeminència.

Un altre punt d’articulació important arriba cap al 2000, amb la música simfònica, amb la trilogia The Dark Backward of TimeAlter klang i Darkness Visible, on el tema harmònic i tímbric es desenvolupen molt, la manera de treballar l’orquestra canvia, perquè són obres que clarament confronten una estructura de gran instrument simfònic amb la música de cambra a gran escala, dos registres que conviuen en una mateixa obra. Aquesta forma diferent de manejar l’instrument simfònic permet donar un altre pas endavant. Entremig hi ha els quartets de corda i la música de piano, que vénen a ser un diari d’aquesta evolució.

La seva feina es resumeix així: “Quan tu treballes busques, busques, busques. En les meves primeres obres els crítics parlaven d’un cert constructivisme molt dramàtic amb força expressiva, suposo que el que volien dir és que s’hi veia la preocupació per trobar unes estructures que cercaven un punt d’equilibri i unitat que permetessin ser copsades per l’oient”. En realitat, ell buscava fer-ho el més entenedor possible des d’un punt de vista estructural, veient l’obra com a organisme viu. Però això sempre ha vingut, citant Antoni Marí, de la “voluntat expressiva”.

Amb tot, finalment, la seva música acaba cercant la claredat. Arriba un punt en què hi ha un canvi d’articulació, la forma es fa més clara i, alhora, la textura també es fa més transparent i l’ampliació de registres expressius també s’eixampla. Una manera d’eixamplar-se és amb aquest aspecte benhumorat, de cert classicisme, que s’enriqueix de la tradició, buscant l’agilitat sintàctica i primant més la construcció per contrastos locals que no pas per un desenvolupament motívic més convencional. Aquests canvis de color i sintàctics van associats a la claredat formal i a aquesta transparència de l’organisme musical. I alhora, una música amb certa distància, no tan emfàtica en l’àmbit expressiu.

El proper dia 30 de juny, a la Kulturkirche Sant Stephani de Bremen, se celebrarà un concert que procura fer un retrat artístic del compositor, sota la batuta de Lorenzo Ferrándiz i amb la interpretació de la New Babilon Ensemble, amb obres que repassen la trajectòria de Casablancas, especialment música de cambra i solo instrumental. Serà un concert en col·laboració amb el segell Naxos on s’enregistraran obres com Sis glosses sobre textos de Cees Nooteboom, una obra de 2010 que denota l’interès del compositor per obres de la literatura universal per expressar-ho amb el seu propi llenguatge: el musical. També s’interpretarà Aria per a flauta i piano, Albumblätt für Arriaga, Dos Piezas para clarinete y piano, Una Página para Chopin, per a piano, Ricercare para Chillida, per a violoncel, així com Set Haikus per a sextet, peça que recorda el puntillisme de Weber amb el treball sobre la miniatura, amb l’emissió de missatges directes i fàcils de recordar i on la complexitat estructural, considerada una de les característiques de l’obra de Casablancas, aquí se simplifica deliberadament. El concert segueix amb Epigramas Cervantinos per a piano i acaba amb la Pastoral. Concertino per a saxo, contralt i sextet, que és un viatge que recull la imatge del pastor amb un instrument musical que resta viu en l’imaginari col·lectiu gràcies a la pintura, un camí a través del sentiment que es plasma en una textura complexa i plena de facetes per descobrir.

Quant a la temporada que ve, divendres 24, dissabte 25 i diumenge 26 de novembre de 2017, l’OBC de Kazushi Ono interpretarà, al mateix concert on tindrà cita el Doble Concert de Brahms, els Tres interludis, escrits per encàrrec de la Fundació AEOS. Des de la seva estrena per l’Orquestra Simfònica el Vallès han estat interpretats per diverses orquestres a nivell estatal, incloent l’Orquesta Sinfónica de Galicia i la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC).

Divendres 20 d’abril de 2018, a la Mozartsaal del Rosengarten, tindrà lloc el Konzert Mannheim en el marc de la “SWR Konzertreihe Mannheim”, que es repetirà diumenge 22 d’abril a la Congresshalle sota el títol Traum und Revolte. Amb Josep Pons a la direcció, s’interpretarà Sogni ed Epifanie-Un bagliori tra notti, basat en el “pensament poètic” de Rafael Argullol i ens submergirà en un món de somnis moguts i reveladors que ens conduiran a una particular epifania. Divendres 8, dissabte 9 i diumenge 10 de juny de 2018 serà l’Orquesta Nacional de España la que interpretarà aquesta obra que fou un encàrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en motiu del concert que tancava la residència del compositor a l’Auditori de Barcelona.

Sense oblidar el prometedor concert que suposarà l’estrena mundial en gira de Widmung (Quartet de corda núm. 4), encàrrec del Quartet Casals amb el patrocini del CNDM de Madrid. L’estrena per part d’aquest quartet tindrà lloc en el marc de la gira “Integral Beethoven” que recorrerà diferents ciutats europees com Madrid, Barcelona, Londres, Torí o Viena. Per a Casablancas, una estrena requereix una audiència disposada a descobrir noves capes de sensibilitat, que resulta ser tota una descoberta per als intèrprets i el propi compositor. Però el compositor també està molt atent a les reposicions per veure com ha evolucionat l’obra al llarg del temps i com reaccionen ell i el públic en el moment present.

A tot el llegat musical se li ha d’afegir un llibre que celebra el seixantè aniversari del compositor sabadellenc, Benet Casablancas. Arquitecturas de la emoción, amb direcció editorial de Javier Pérez Senz per a Unión Musical Ediciones/Fundación SGAE, publicat enguany.

Etiquetes: