Batxilleries

Joan Todó, autor del volum de contes 'A butxacades', és de La Sènia, un poble fronterer. Todó ens parla de l'obra de Moncada i de la producció al TNC de 'Mequinensa', un altre poble fronterer.

Contra la perfecció teòrica del lector model, els itineraris reals de la lectura són atzarosos, incerts. Jo havia llegit Camí de sirga als divuit anys, com a lectura obligatòria de C.O.U, sense trobar-hi el gust. Em perdia dins les giragonses argumentals, m’enutjava la impostura lèxica, no m’interessava el conflicte social (una mica com quan, per aquella època, vaig llegir El roig i el negre com a doble història d’amor, sense adonar-me del problema real d’aquell parvenu). Va ser l’atzar que fa tres o quatre anys va fer-me assistir a una funció teatral de L’aigua, l’anterior peça de Xicu Masó: el descobriment de la guerrillera beata Leucofrina, del barquer Garrigues oferint-se per substituir Caront, o de l’advocat Mallol Fontcalda, que descobreix que “senyor lletrat” pot ser una befa. I aquesta vegada sí. Amb trenta anys fets, jo entrava en Moncada per aquella porta: pels contes. A través d’un humor força particular: en els relats breus, Moncada evoca el paradís perdut a cops de facècia, d’animalada explicada al bar, entre rialles, i el contrast entre realitat i somni, entre la ratlla i el desig, es resol sovint en un absurd.

N’estic convençut: els relats de Calaveres atònites (aquest llibre que, com els de Dovlatov, no sabríem si és novel·la o recull de contes) són l’accés més directe a l’univers moncadià. Agradós com el viatge a Innisfree de John Ford, que també comença amb unes indicacions força confuses sobre com arribar-hi. I Mallol Fontcalda, com han vist prou bé els responsables d’aquesta dramatúrgia, n’és el seu més qualificat Virgili. A mig camí entre la novel·la pura (La galeria de les estàtues i Estremida memòria) i els reculls de l’inici (Històries de la mà esquerra i El Cafè de la Granota), Calaveres atònites i Camí de sirga ofereixen una estructura híbrida, que engalza tot de petits relats (i on hi caben, també, relats d’altres llibres) dins un bastiment trencadís, semblant a la munió d’imatges que pugnen per sortir del mirall trencat del baró de Sàssola.

A això mateix s’ha agafat Marc Rosich, amb perspicàcia, per trenar una Mequinensa que comença amb l’arribada al poble de l’advocat barceloní, i acaba amb l’esfondrament de la vila. De la novel·la, n’han desaparegut Aleix i Malena de Segarra, Francesc Romaguera (l’amor juvenil de Carlota de Torres) i bona part dels propietaris de les mines. Les forces vives es redueixen a Carlota, acompanyada per la seva criada Carmela, i una Leucofrina que substitueix el cor de xafarderes de la novel·la. L’oscil·lació constant d’aquesta entre el punt de vista de Carlota i el punt de vista de Nelson, el llaguter, així, perd l’equilibri en favor del poble ras, dels miners i navegants. Però sobretot recula fins a l’origen de l’impuls narratiu de Moncada: la conversa de cafè on la gent passa l’estona explicant xafarderies (al meu poble en diuen “batxilleries”) que, tot i que s’han explicat mil vegades, es tornen a contar un cop i un altre, de manera desordenada perquè tothom sap aquella història, i tothom intervé en el relat. Potser no cal recordar Walter Benjamin: “L’experiència que passa de boca en boca és la font de la qual han pouat tots els narradors. I entre els que han posat per escrit històries, els més grans són aquells l’escrit dels quals s’aparta menys del discurs dels molts narradors innominats.”

L’opció de Rosich té servituds: en reduir per la banda dels senyors, la desesperació final de Carlota de Torres resta esmorteïda per l’esborrament de tot el passat (semblant al de la Concetta d’Il Gattopardo) que li atorgava densitat; per contra, la fi de Madamfransuà (mig paràgraf a Camí de sirga) esdevé més punyent per un efecte de contrast entre la gresca prèvia i el silenci sobtat. L’adaptació és, també, un laboratori on posar a prova el llenguatge: quan el barquer Garrigues dicta una carta a l’advocat, adreçada a la Mort (una carta que Moncada ens oferia directament, en la seva redacció definitiva) assistim als seus dubtes gramaticals, a les vacil·lacions estilístiques que el text diluïa dins la refinada impostura del llenguatge moncadià. I les insinuacions fantàstiques que espurnegen per les pàgines del llibre, els seus vagues fantasmes sobre els quals mai tindrem la certesa que hagin existit, han d’adquirir aquí la còrpora rotunda de l’Arquímedes Quintana que encarna Xicu Masó, convertint-ho tot en un bell somni. El muntatge esdevé, així, un comentari a l’obra de Moncada, ple d’intel·ligència: si el barquer Garrigues carrega sobre les seves espatlles no només la seva pròpia carta, sinó també el relat de l’esmolet Arístides (que veu l’arribada de l’home a la lluna i hi troba una sortida laboral) i el del coix Silveri (que troba la manera d’augmentar la indemnització per la casa que li enfonsen), és perquè tots tres comparteixen un mateix caràcter. És una astúcia hermenèutica que convida a deturar-se en tot de semblances i diferències entre l’obra teatral (i el seu llenguatge) i l’obra escrita (i les seves possibilitats). O, per donar un capgirell més en aquesta lluita de llenguatges, en les fotografies de Mequinensa fetes pel propi Moncada just abans de la inundació que s’exposen al vestíbul del TNC. Jo, si fos vostès, no les miraria fins després d’haver vist Mequinensa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació