Barcelona, la ciutat dels llibres prohibits

19.01.2016

Jordi Cornellà-Detrell publica al número de gener de L’Avenç un article sobre la importació, distribució, venda i consum de llibres il·legals a Barcelona durant el franquisme, un fenomen que, malgrat no haver estat estudiat, va jugar un paper clau en el desenvolupament de la cultura de postguerra.

Llibreria Catalonia (1931). Despres de la guerra va haver de canviar el nom i convertir-se en Casa del Libro

Llibreria Catalonia (1931). Després de la guerra va haver de canviar el nom i convertir-se en Casa del Libro

L’Avenç publica aquest mes un reportatge de Jordi Cornellà-Detrell sobre els llibres prohibits que es llegien durant el franquisme. D’entre les moltes figures polèmiques que van conformar aquest període de la nostra història hi trobem els censors, que com explica Cornellà-Detrell, “van produir una quantitat ingent de documentació que, com que és d’accés públic i fàcilment consultable, s’ha convertit en la font principal per estudiar les polítiques repressives del règim en matèria cultural”.

Així doncs, entre les estrictes normes del franquisme n’ha sorgit una paradoxa: “Van ser els mateixos empleats del Ministerio de Información y Turismo, amb la seva eficiència i zel a l’hora de registrar minuciosament les raons per prohibir o retallar cada llibre, que van assentar els fonaments del seu desprestigi posterior”. Els lectors inquiets d’aquella època havien de buscar canals alternatius per accedir a les fonts de coneixement que els eren denegades, segueix explicant Jordi Cornellà-Detrell a L’Avenç.

Si bé l’autor d’aquest reportatge sobre llibres prohibits explica que el tema que l’ocupa compta amb estudis escassos, la veritat és que l’anecdotari sobre viatges a Perpinyà per comprar publicacions il·legals i veure pel·lícules prohibides és inabastable. Cornellà-Detrell cita, per exemple, Terenci Moix, Joaquim Jordà, José Ribas o Ricard Bofill. A tots ells, la policia els va confiscar llibres en creuar la frontera. En l’article de L’Avenç podem llegir el cas d’August Bover, “que a les acaballes de la dictadura feia classes de català a Perpinyà un cop a la setmana i aprofitava els viatges per introduir al país els materials no autoritzats que li demanaven els amics, com ara el disc amb el discurs de la proclamació de la república catalana de Francesc Macià, els llibres d’Edicions Catalanes de París o el concert de Raimon a L’Olympia. La policia sempre li registrava el cotxe”, escriu Jordi Cornellà-Detrell, “i per això s’amagava els llibres i discs sota la roba”.

Les publicacions il·legals es poden dividir en dos tipus: les que es produïen a l’interior i les que s’importaven de l’estranger. Segons el periodista Ramón Serrano, aquesta mena de materials «se vendían en algunas de las grandes librerías, como en la Catalonia, entonces Casa del Libro, en la Francesa, en la Bosch, en Áncora y Delfín, en el bar Cristal-City. En todas ellas había una trastienda, una cuina o un rebost […] Estoy enumerando algunas ventanas. Por ahí lográbamos respirar». La sensació d’entrar dins d’un d’aquests petits oasis l’explica Juan Goytisolo a Coto vedado: «Mariano, valiéndose de sus conexiones familiares, me facilitó la entrada a la trastienda de publicaciones prohibidas de dos o tres librerías. Allí, temblando de excitación, mi amigo y yo habíamos escudriñado los anaqueles y rimeros en donde se alineaban o amontonaban aquellas, deslumbrados por la increíble plétora de autores y títulos que conocíamos sólo de oídas y cuya asimilación presentíamos no obstante indispensable a nuestra correcta formación intelectual: Proust, Kafka, Malraux, Gide, Camus, Sartre.»

Jordi Cornellà-Detrell reivindica aquest mes a L’Avenç que el fet de no poder disposar de dades del volum de tràfic de llibres prohibits no significa que aquest sigui un tema mitificat amb el pas dels anys, o que aquesta mena d’iniciatives de resistència fossin purament testimonials. De fet, aquest article és part d’una investigació en curs i Cornellà-Detrell agraeix qualsevol informació que els lectors puguin aportar sobre el tema, ja que segons ell “hi ha elements suficients per confirmar l’existència d’un espessa i complexa de xarxa d’editors, distribuïdors, venedors, llibreters i lectors que, durant més de tres dècades, van aconseguir desafiar les imposicions del règim amb l’objectiu de fomentar una cultura alternativa d’oposició”.

Podeu llegir l’article sencer aquí. El sumari el trobareu aquí. Us recordem que la revista es distribueix a quioscos i llibreries i la podeu comprar en paper aquí, o bé en la versió digital aquí i aquí. Si us hi voleu subscriure, per només 58 € l’any, cliqueu aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. interessant, perquè em recorda certa actitud que va passar ja fa cent cinquanta anys a Lituània. però almenys aquí no havien de contrabandejar com si esdevingués una mercaderia com una altra